Quina és la pitjor mentida de la indústria càrnia?
La pitjor mentida és que tractem els animals humanament i amb compassió i que aquestes indústries poden ser ètiques. Quan mires el que els passa als animals, l’escala i les pràctiques de la indústria ramadera, la idea que podem anomenar ètic el que fem als animals és la pitjor mentida, amb diferència.
Fa referència als ous de gallines “en llibertat” o la carn ecològica de “vaques felices”, oi?
Sí, les etiquetes són una part d’aquesta mentida. Trobem etiquetes com “gallines en llibertat”, “pollastres feliços”, “vaques felices” que constantment ens reforcen aquesta mentida. El que hem de reconèixer és que són companyies amb ànim de lucre. Els grangers volen fer diners, les companyies volen fer diners… Els animals són legalment i literalment mercaderia. I la idea que volem oferir-los la millor vida possible simplement no pot ser veritat, perquè són literalment una matèria primera mercantilitzada amb l’objectiu de produir un benefici per a la indústria.
En el contingut que es penja a les xarxes socials s’explica que, malgrat que tots estimem els animals, a la pràctica el nostre amor és selectiu o no es correspon amb les nostres accions.
Si preguntes a qualsevol si li agraden els animals, si hem d’estar en contra de la crueltat animal, tothom respondrà que sí. Si algú diu que no, el mirem com si fos estrany. Per tant, estar en contra de la crueltat animal és una cosa bona. Tanmateix, la indústria ramadera fa molt mal als animals. Res danya més els animals que l’obtenció de carn, llet i ous. En conseqüència, vivim en una contradicció enorme.
Per una banda, creiem que el sofriment animal és terrible i, per l’altra, la majoria de nosaltres paguem cada dia per les formes més severes d’infligir crueltat als animals. Si aquests són els teus valors, les teves accions haurien d’estar-hi alineades. Deixar de consumir productes animals em sembla la manera més senzilla d’aconseguir-ho.
Els nostres lectors entendran la crueltat en la producció càrnia, però com els explicaria l’abús animal en els processos per aconseguir ous o llet?
Per aconseguir-ho, els animals han d’estar vius i ens sembla que, com que estan vius, estaran ben tractats. La crua realitat, però, és que a totes les vaques lleteres i a totes les gallines per fer ous també les maten. Les maten en el moment en què la seva producció decreix, perquè ja no és econòmicament productiu mantenir-les vives quan les poden vendre a l’escorxador perquè les passin pels processadors de carn.
La majoria d’animals dedicats a la producció de llet o d’ous tenen el mateix final que aquells que eren directament per a carn. A més, en la indústria de la llet, per exemple, has de fecundar les vaques perquè produeixin llet per alimentar els seus petits. Encintem aquests animals forçosament i, a més, els robem els fills, perquè volem tanta llet com sigui possible per a nosaltres. Jo diria que aquestes pràctiques són tan poc ètiques com les matances finals.
Veiem els productes, però no sempre sabem com són els processos de producció. I el veganisme advoca per conèixer més com funcionen aquestes cadenes de subministraments i per escollir racionalment amb aquesta informació.
Majoritàriament, defensa el veganisme com una manera d’evitar l’explotació animal. Malgrat això, hi ha beneficis mediambientals i en termes de salut que se’n deriven. Són secundaris?
El veganisme per si sol ha estat sempre una manera de lluitar en contra del sofriment animal i jo intento mantenir l’essència en aquest punt. No obstant això, com dius, una dieta basada en productes vegetals, Déu meu, és la dieta més sostenible i saludable que podem triar! La indústria càrnia ens ofereix la dieta més poc ètica, sostenible i saludable; provoca resistència als antibiòtics i pot ser la culpable de la pròxima pandèmia. Canviar l’alimentació pot ser molt empoderant. Crec que, com a consumidors, hi ha pocs exemples d’una decisió que puguem prendre que sigui tan profundament important i impactant.
Què vol dir quan afirma que la indústria càrnia pot ser la culpable de la pròxima pandèmia?
Moltes de les infeccions i les malalties que patim són virus zoonòtics, que vol dir que s’originen en els animals i arriben als humans. Per descomptat, hi ha molts tipus de virus, com per exemple el coronavirus, però també hi ha virus com la grip aviària o la grip porcina. Així que quan tenim granges d’aviram plenes d’animals, el virus pot contagiar-se i mutar molt de pressa, i després pot arribar als humans i podem passar-lo a altres humans.
Els experts avisen que la grip aviària podria generar una de les pandèmies més mortals i amb més capacitat de contagi en humans i, tot i això, seguim jugant-nos-ho tot perquè ens agrada el gust de les aletes de pollastre.
Vostè diu que hi ha pocs exemples de decisions que puguin ser tan impactants com el veganisme, però com de gros és aquest impacte? Ha disminuït el volum de la indústria càrnia, aquesta última dècada, amb el creixement de la sensibilització popular sobre el tema?
Hi ha fluctuacions. Les xifres de bestiar al món de la ramaderia avui són menors que al passat. Al Regne Unit vam tenir una crisi als anys noranta, la crisi de l’encefalopatia espongiforme bovina (malaltia de les vaques boges), la qual procedia de la indústria làctia i va reduir molt les xifres de bestiar, i mai hem tornat als nivells d’abans.
Naturalment, no és tan senzill com “deixo de menjar una hamburguesa i salvo una vaca”, perquè d’una vaca en surt més d’una hamburguesa i perquè es triga una mica a modificar la cadena de subministrament. És més complicat, perquè hi ha subsidis governamentals, però si tothom deixes de comprar pollastre, xai i vedella, això comportaria una aturada de la producció. La indústria ramadera produeix per als consumidors, si els consumidors canvien, canvia la producció. Ho hem vist amb les plantacions de tabac, per exemple; ara que menys gent fuma, se n’ha reduït la producció.
Molts dels animals que produïm per a la indústria càrnia gairebé ja no existeixen en llibertat. Si la producció es reduís tant com per aturar-se, aquestes espècies s’extingirien?
Encara hi ha bestiar boví, pollastres i galls d’indi salvatges. Aquests animals salvatges són domesticats, però encara n’hi ha en llibertat en la seva versió ancestral. Si deixem de fer criar animals, innegablement n’hi haurà menys, però encara n’hi haurà en llibertat en menor nombre. Quan reconeixem que la cria d’animals és la principal causa de desforestació global i pèrdua d’espècies, això es torna una mica irònic. Si seguim menjant aquests animals perquè no s'extingeixin, estem contribuint a la indústria que més col·labora a destruir la diversitat salvatge.
El que podem fer per la biodiversitat és acabar amb la ramaderia, reforestar la terra i, com a conseqüència, la diversitat d’animals creixerà. Tindrem menys bovins, pollastres i xais, però mai no n’hi haurien d’haver hagut tants com n’hi ha ara.
Creu que el veganisme pot existir amb independència de les altres lluites socials en contra de l’opressió capitalista com les lluites de classe, antiracistes o feministes?
Crec que pot existir independentment. Veig elements positius i negatius en les dues opcions. Crec que afegir els animals no humans a una discussió de justícia social, d’autonomia corporal i dels drets de l’existència personal, és una manera molt forta de veure tot això. És una mica incòmode, perquè estem tan acostumats a valorar els animals no humans molt per sota nostre… Si portes els drets dels animals a la mateixa conversa que els moviments antiracistes, d'alliberació negra, d'alliberació de les dones, la gent interpretarà que estàs degradant les veus humanes en aquests moviments, en comparar-los amb animals no humans. I això pot generar controvèrsia.
Si els animals es mereixen ser ben tractats, no és necessàriament perquè siguin comparables a nosaltres; simplement cal reconèixer que es mereixen una consideració moral. La raó per la qual una vaca o un porc no han de ser explotats i matats no és pel que comparteixen amb nosaltres, és per qui són individualment. Un dels beneficis de lluitar per separat és que els dones l’espai per ser vistos de la manera que han de ser vistos. No a la nostra ombra, ni des de la comparació amb nosaltres, sinó des de ser entesos com a éssers conscients, que senten i que tenen els seus drets.
El veganisme que difon, per tant, no és interseccional?
El veganisme, per mi, és una extensió de com ens hauríem de tractar els uns als altres. Independentment de les nostres diferències, tots ens mereixem ser tractats amb compassió i qualitat. La idea de qualitat és diferent per als animals humans i per als animals no humans. Els animals no necessiten dret a vot, ni el dret a poder expressar la seva sexualitat com vulguin, només necessiten el dret a no ser explotats i maltractats. Tanmateix, més enllà d’això, penso que, mentre tinguem opressió i discriminació, hi ha un problema per resoldre. Si aquesta opressió és vers els animals humans o no humans, de la manera que sigui, no hem completat la tasca d’aconseguir un món tan igualitari com puguem.
A les seves xarxes fa servir Déu com un argument quan debat amb gent del carrer. Diu que si Déu va crear els animals com a criatures perfectes, per què els hauríem de modificar? Quin és el rol de la religió en la manera que divulga el veganisme?
Uf, aquesta és una molt bona pregunta. És difícil. Suposo que depèn de quina religió. Els budistes, els hindús i els sikhs tenen una visió espiritual i respectuosa dels animals. En canvi, el judaisme, el cristianisme i l’islam tenen posen els homes més amunt i entenen que els animals existeixen per sota nostre i, per tant, podem fer-ne el que vulguem.
Històricament i contemporàniament, les maneres com tractem els animals venen de com entenem les altres espècies en relació amb nosaltres. I penso que la religió ha exercit un paper important en tot això, de la mateixa manera que ha tingut un paper en molts dels nostres problemes com en els drets LGTBI, els drets de les dones…
Malgrat tot això, si veus la religió com la gent que hi és la veu, com amor, perdó i benevolència, pots aplicar aquests valors a la manera com tractem els animals. Com podem estar mostrant amor i benevolència quan fem coses horribles a criatures que Déu ha creat?
I sobre la idea de “jugar a ser Déu”, de modificar “les seves criatures perfectes”?
Tots els animals que produïm han estat criats de manera selectiva per fer-se més grans, fer més ous, ser més dòcils, tenir més fills… Hem fet servir tecnologia humana per canviar-los i convertir-los en el que volem. D’alguna manera, sí, estem jugant a ser Déu. Hem creat unes criatures que no existien i això és una forma de blasfèmia, jugar a ser Déu, elevar-te a l’estatus de poder que té Déu per crear una cosa que no existeix. Tothom que creu en Déu diu que Déu és perfecte, que no comet errors. Per què hem canviat les seves criatures, llavors?
Però aquest argument, la perfecció de Déu i les criatures que ha creat, podria cancel·lar la necessitat de cap canvi social. Si Déu ens va fer perfectes i omnívors, fer-nos vegans és una blasfèmia, també?
Crec que la diferència és que l’evolució és natural, que, per als que creuen del Déu, l’evolució és una conseqüència natural del món que Déu ha creat. Tot i això, els canvis dels animals no són naturals i tampoc els impulsen els millors interessos. Els hem modificat perquè produeixin més per a nosaltres. D’alguna manera, és producte de l’avarícia, i això va en contra dels ensenyaments de Déu.
Per acabar, més enllà del canvi de l’estil de vida individual, quins són els reclams polítics del veganisme?
Canviar com subsidiem l’agricultura. Ara mateix, la Unió Europea dona milions d’euros a la producció de productes animals. Amb els nostres impostos estem finançant la indústria alimentària més poc sostenible, menys ètica i més nociva. Els nostres governs haurien de deixar d’escoltar els lobbies de la indústria animal i aturar el finançament de la producció de bestiar. Haurien d’ajudar els treballadors de la indústria a fer una transició i invertir aquests diners a fer créixer llegums, fruita i vegetals. Això seria millor per a nosaltres, per al planeta i per als animals.
I també haurien de fer que els aliments vegetals fossin més assequibles i estiguessin més disponibles. No crec que els governs hagin d’obligar la gent a fer res, però sí que poden influir en les decisions de la població a través de campanyes positives per inspirar el canvi.