Un matí de mitjan octubre, després de dissipar-se el fum i que fossin visibles les dimensions de la destrucció, Suhail al-Asaad es va enfilar sobre una muntanya de runa al sud de la ciutat de Gaza. Amb el telèfon mòbil va enregistrar el poc que les bombes havien deixat de l’edifici que els darrers anys havia estat el seu centre de treball i entrenament gairebé diari.
Les sales del club de fitnes han quedat reduïdes a cendres. Les bigues d’acer sobresurten del formigó dinamitat i, al sostre, s’hi obre pas un forat. L’existència del centre esportiu només es pot intuir per un arrugat full de paper amb instruccions sobre vestuari. “No sé què ha fet aquest lloc per merèixer això”, diu Asaad en un vídeo penjat a Instagram. S’hi pot reconèixer que li falten les paraules: “Aquí hi venien musulmans i cristians. No hi havia cap mena de discriminació. Només pau.”
La pau es va acabar d’ençà del 7 d’octubre. Des que els terroristes de Hamas van atacar Israel aquell dissabte i van assassinar més 1200 persones i van prendre’n 240 més com a ostatges, la situació de la població civil com Asaad està més amenaçada que mai.
Des de llavors, Israel ha atacat la Franja des de l’aire i amb soldats per terra. Més d’11.000 persones han mort des de mitjan novembre a Gaza, informa el ministeri de Salut controlat per Hamas. Aquestes xifres no poden ser verificades de forma independent en aquests moments, però en guerres passades van ser confirmades per l’ONU. La població passa fam i set. La llum se’n va sovint i el combustible escasseja, també perquè Israel n’ha bloquejat el subministrament d’ençà de la massacre de Hamas.
Des que la guerra va començar, és complicat entrar en contacte amb ciutadans de Gaza. La xarxa de telefonia mòbil és inestable i internet sols funciona durant períodes de minuts. La major part de periodistes estrangers tenen blocat l’accés a la Franja. Gairebé només queda l’opció del xat a través serveis de missatgeria i l’anàlisi de fotos i vídeos a les xarxes socials. Moltes informacions no es poden verificar.
Asaad respon a un missatge de contacte de Der Spiegel per Instagram. L’intent d’establir-hi una conversa telefònica no reïx. Ell proposa contestar les preguntes per WhatsApp. En ocasions, calen hores i fins i tot un dia sencer perquè li arribin els nostres missatges. I sovint cal encara un dia més perquè arribi la seva resposta. “Situation very difficult”, escriu, llavors, que la situació és molt difícil. Si li demanem que ens en doni detalls, eludeix la pregunta o s’expressa en poques paraules.
Per les imatges publicades al seu compte d’Instagram, Suhail al-Asaad, de 44 anys, és un home d’amples espatlles i mirada cordial. Normalment, estaria aixecant pesos cada dia al club de fitnes. Al matí sortiria a córrer al passeig marítim de Gaza i sols menjaria carn magra de gall dindi per assolir un màxim de greix corporal del cinc per cent (més o menys la meitat que el fibrat Cristiano Ronaldo) de cara al campionat de culturisme que ha de tenir lloc a mitjan novembre a la ciutat portuària d’Alexandria, a Egipte.
En comptes d’això, la guerra l’ha obligat a aguantar al seu pis del barri de Tel al-Hawa, on la incertesa gairebé l’està tornant boig. On cada vespre resa perquè ell, la seva dona i els seus tres fills vegin sortir el sol el matí següent. Així ho escriu a Der Spiegel per WhatsApp. El que més tem és que una bomba esclati a casa seva i deixi sota la runa la seva família.
A diferència d’Israel, a Gaza no hi ha búnquers contra els atacs aeris ni un sistema de defensa com Iron Dome capaç d’interceptar projectils en l’aire. A les famílies com la d’Asaad, sols els queda l’esperança que els atacs no afectin el seu barri.
La nit del 31 d’octubre se sospita que van caure bombes israelianes sobre el centre cultural àrab-ortodox, on en aquell moment no hi havia gent, i també van destruir el soterrani del gimnàs. Asaad diu que en aquell moment era a casa seva, que no és ni a un quart d’hora a peu, i que va sentir el retruny de les explosions.
El club de fitnes es va inaugurar a inicis del 2022. Els esportistes hi podien trobar les màquines de força més modernes, moltes peses i bicicletes per fer cardio amb pantalles per fer circuits. Durant l’entrenament, es podien veure a les parets amb miralls i com a estímul hi havia penjats pertot arreu cartells gegantins amb imatges d’homes musculats que feien peses amb el tors nu.
A Instagram l’Ortho Gym hi té presència pròpia i Asaad, que hi treballava com a entrenador personal, n’era aparentment l’estrella, és el que es dedueix per les moltes fotografies i vídeos en què ell apareix en aquest compte. El club disposa de més de 4000 seguidors i, dues setmanes després de la seva destrucció, encara s’hi poden trobar el número de telèfon i l’adreça.
Asaad escriu en anglès. Les seves frases són curtes i precises. Pren precaucions, atès que se sap que Hamas controla la població i executa presumptes traïdors. Cap lament, cap paraula de més sobre la fatal situació real que ell i la seva família viuen. Potser es deu al fet que des que era jove ha hagut de viure amb els conflictes entre israelians i palestins. Amb el patiment, les privacions i l’odi d’un conflicte que dificulta encara més el seu dia a dia del que ja és.
Suhail al-Asaad va néixer el 1978 al Líban. Quan era adolescent, a mitjans dels anys noranta, es va mudar amb els seus pares a Gaza. L’acord de pau del 1993 entre l’OAP, l’Organització per a l’Alliberament de Palestina, i Israel va fer créixer l’esperança en la família que hi podrien portar una vida sense guerra. Tanmateix, la guerra els va tornar a atrapar. Quan era jove, explica Asaad, jugava a futbol al carrer i, ja d’adult, va trobar la passió en el culturisme. El 2016 va començar a entrenar-se, als 38 anys. “L’edat sols és una xifra”, escriu. “M’agraden els reptes.”
En pocs llocs del planeta el culturisme podria ser un repte més exigent que a Gaza, on el bloqueig comercial per part d’Egipte i Israel provoca des de fa anys escassetat d’aliments. Per aconseguir generar massa muscular de forma òptima, els culturistes necessiten diversos milers de calories al dia: de quatre a sis àpats al dia, carn, arròs, patata, a més de batuts proteics i, idealment, esteroides per permetre que el teixit muscular sigui encara més poderós. Ben pocs s’ho poden permetre o tenen contactes que els passen gènere il·legal pels túnels de la Franja de Gaza.
Asaad va decidir treure el màxim del seu cos a partir d’uns mínims recursos. Fins a sis hores diàries treballava a les màquines i corria cada matí diversos quilòmetres a la platja o al carrer, fins i tot quan al maig del 2021 s’havia tornat perillós pels atacs aeris d’Israel i la seva dona va expressar-li la seva preocupació. Així ho va explicar llavors al New York Times.
Pesava cada gram de sal i canyella que posava a la seva truita matinal. Per un paquet d’ous, un quilo carn de vedella i tres quilos de pit de gall dindi, pagava 50 dòlars, l’equivalent a un sou de tres dies per a un treballador de Gaza. Asaad treballava al club de fitnes com a entrenador personal, venia vídeos de coaching a la xarxa i es va endeutar. A través de la pràctica esportiva mal remunerada no volia fer diners, escriu. “Vull guanyar el campionat. Per Palestina.”
En la seva primera aparició internacional l’agost del 2021 al Líban, Suhail al-Asaad va quedar en primera posició a la categoria de “Master Men’s Classic Bodybuilding Open”. Posteriorment, va guanyar diverses medalles amb l’equip nacional palestí de culturisme. I el darrer triomf va ser a l’agost amb una plata i un bronze als campionats asiàtics de culturisme i fitnes a Beirut. En la foto com a vencedor, tanca el puny mentre els companys d’equip, amb el rostre ple d’orgull, despleguen davant d’ell una bandera palestina.
Asaad escriu que es va acomodar al condicionant que com a palestí no podia obtenir un visat per competir a la UE o als EUA, que els viatges a l’estranger podrien durar dies a causa dels estrictes controls fronterers i que, sense patrocinadors ni esteroides, no tindria mai uns músculs tan poderosos com alguns culturistes americans. “No podem ni somiar-hi.”
No obstant això, per a moltes palestins, Asaad és un heroi que persegueix el seu somni i que fent-ho alimenta els dels altres. Ell ha demostrat que es poden aconseguir coses fins i tot si s’és oriünd de Gaza, una de les regions més densament poblades del món. Més de la meitat dels dos milions d’habitants viu en la pobresa i tres quartes parts dels joves no tenen feina. Fora de l’esport, hi ha ben poc a fer per a la gent jove que els permeti desfogar-se. I distreure’s del patiment i la misèria.
Homes com Asaad han popularitzat els clubs de fitnes a Gaza. Fins a la meitat de l’any passat, n’hi havia gairebé 130 a la Franja de Gaza, mentre que deu anys enrere no arribaven a la trentena. Els gimnasos s’han convertit en punts de pelegrinatge per a la gent jove. Sobretot homes joves, però també un nombre creixent de dones joves que dediquen grans esforços per aconseguir el cos somiat, a més de més autoestima i reconeixement a les xarxes socials. Durant el mes de dejú del ramadà, en què normalment no es menja fins que el sol s’ha post i es fa de manera abundant, els gimnasos eren plens passada la mitjanit.
“En Suhail viu per aquest esport”, escriu per WhatsApp a Der Spiegel Tareq Abu Aljedian, de 46 anys. El president de la federació palestina de culturisme és un home rabassut i amb ulleres quadrades, al perfil del qual hi té una foto amb una bufanda amb el lema “I love Palestine”.
Abu Aljedian es comunica des del sud de Gaza. “Good evening”, escriu i es disculpa immediatament per un anglès poc treballat amb un “My English not excellent”. Afirma que va fugir dels combats del nord del país per refugiar-se amb la dona i els set fills a casa de la seva mare. Només fan un àpat al dia, escriu, tonyina i mongetes, gairebé no tenen gas per cuinar i molt poca aigua potable. Gairebé no han rebut ajuda humanitària. Diu que no vol queixar-se, ja que a la gent de la ciutat de Gaza, el centre de la qual està gairebé del tot destruït, els va molt pitjor.
Amb Asaad i un parell més d’atletes, Abu Aljedian tenia previst a mitjan novembre desplaçar-se als campionats àrabs de culturisme a Alexandria. Ara, però, s’han de centrar en altres coses. Un dels atletes ha perdut el fill, un altre, la casa, i encara un altre, la família. “Les paraules no poden expressar el que estem vivint”, escriu Abu Aljedian. “Hamas ens fa patir.”
Suhail al-Asaad escriu que la guerra li genera frustració, ja que no només amenaça la vida de la seva família, sinó que també li fa perdre la musculació que tants anys d’esforç li ha costat. Ara mateix, només pot entrenar a casa i amb el propi pes corporal. Quan el pitjor hagi passat, vol trobar una nova feina, un nou gimnàs.
En aquests moments, ha de fer cua durant hores per aconseguir pa i aigua. Els seus pensaments ja no giren al voltant de l’esport, sinó en dues preguntes permanents: sobreviuran ell i la seva família? I quan acabarà la guerra?
Al compte d’Instagram, Asaad publicava a principis d’octubre preferentment fotos i vídeos d’aixecament de pesos o postures en campionats. En els missatges de WhatsApp per a Der Spiegel, subratlla que no li interessa la política. Que només vol viure en pau i fer realitat els seus somnis.
Tanmateix, com més llarga sigui la guerra, més polititzades estaran les seves publicacions a Instagram. Li serà cada cop més difícil callar sobre aquests fets traumàtics.
En un vídeo mostra nens ferits i morts a Gaza, presumptes víctimes d’un atac israelià. En un altre, condemna el bombardeig d’edificis d’un operador de telecomunicacions que “els enemics” han destruït per “desconnectar Palestina del món exterior”. Parla sobre la por que té de ser expulsat de casa seva, tal com els passà a molts palestins abans i després de l’esclat de la guerra arabo-israeliana del 1948.
Asaad escriu que no empunyarà una arma, que és un esportista, no un soldat. Tanmateix, no s’amagarà tampoc dels agressors. “No he fet res a ningú.” Fugir no és una opció. “On se suposa que hem d’anar? A Gaza, no hi ha lloc segur.”
A principis de la setmana passada, publicava a Instagram un altre vídeo, en què es dirigia a tots els que volen saber com el poden ajudar. Molts palestins són “persones orgulloses” a qui costa de demanar ajuda, hi deia Asaad. El que realment volia dir és que no cal preguntar què es pot fer, sinó ajudar directament.
Der Spiegel hauria volgut saber com es posiciona Suhail al-Asaad respecte de Hamas. El que pensa sobre que l’organització terrorista aparentment utilitzi la població com a escuts humans, però en algun moment deixa de contestar. “Thank you for this meeting”, escriu. I deixa d’estar en línia.
Traducció d'Arnau Ferre Samon