Sagi Melamed diu que sols disposa de mitja hora perquè el sàbat és a punt de començar i el vol respectar. Aquest home esprimatxat seu davant d’una paret plena de llibres que té a casa, al nord d’Israel. Tanmateix, està pensant en el lloc on va completar els seus estudis universitaris gairebé fa 30 anys. Melamed presideix el Harvard Club of Israel, una entitat menor però molt exclusiva. Uns 1400 titulats de la universitat més prestigiosa del món viuen a Israel i el que els uneix és l’orgull d’haver aconseguit titular-s’hi.
O més aviat caldria dir que els unia?
El 7 d’octubre es produïa l’assalt dels terroristes de Hamas. Fou un atac que va canviar moltes coses, inclús la visió que es té sobre una universitat que fins fa ben poc encara era considerada una mena de far de la humanitat i el racionalisme. “No sé què és pitjor”, diu Melamed, que als anys noranta va cursar-hi els estudis sobre el Pròxim Orient. “El fet que les millors ments del món ja no sàpiguen distingir entre el bé i el mal o que nosaltres estiguem relacionats amb aquest auge de l’antisemitisme.”
La universitat viu moments convulsos per una vaga que pot ser un instrument per destruir el mite de Harvard. Els estudiants jueus acusen la direcció de la universitat d’haver tolerat escrits de protesta i manifestacions en què es justificava el terror de Hamas. Mecenes adinerats de la universitat han suspès els seus pagaments perquè troben que la nova rectora, Claudine Gay (la primera dona negra a presidir Harvard), fa els ulls grossos i deixa passar les mostres d’antisemitisme al campus.
El tema de tot plegat és el conflicte del Pròxim Orient, però encara ho és més si la universitat més prestigiosa del món s’ha escorat massa a l’esquerra. El comediant estatunidenc Bill Maher va qualificar Harvard fa un parell de setmanes com el “Wuhan Wet Market” de la ignorància i el sector progre (wokeness en anglès), cosa que, en una traducció lliure, hom podria qualificar com el niu d’una esbojarrada idea d’esquerres.
Harvard no és només sinònim d’universitat, sinó també d’institució i llegenda. La universitat més antiga dels Estats Units ha produït vuit presidents, entre els quals Franklin D. Roosevelt, John F. Kennedy i Barack Obama. D’entre els seus 2400 professors i docents hi ha 50 premis Nobel.
L’any 2023 43.330 persones han sol·licitat una plaça per estudiar a Harvard, de les quals només un 4,5 per cent hi han estat acceptades. No hi ha cap universitat als EUA més exigent que Harvard, la qual cosa omple d’orgull aquells que ho han aconseguit. Qui en un sopar conegui un titulat de Harvard, en serà coneixedor ja durant l’aperitiu.
En aquests moments, però, ser titulat per Harvard no és motiu per vantar-se’n. Idan Ofer, un dels homes més rics del món, ha abandonat, juntament amb la seva dona, la direcció de la Harvard Kennedy School of Government. “S’ha trencat la nostra confiança en la direcció de la universitat”, declarava l’empresari israelià, el patrimoni del qual es calcula que arriba als 20 mil milions de dòlars.
Larry Hogan, antic governador de Maryland, comunicava a Twitter que malauradament no podia acceptar, tal com estava previst, l’encàrrec docent que li havia fet la universitat. “No puc deixar passar el perillós antisemitisme que ha colpejat els fonaments de la seva universitat”, escrivia Hogan a Gay, rectora de Harvard.
Més de 1500 antics estudiants jueus han redactat una carta que rematen amb les següents paraules: “Mai abans hauríem pensat que un dia seria necessari indicar a Harvard que el terrorisme contra la població civil ha de ser condemnat de forma immediata i inequívoca.”
En una trucada de Zoom, Melamed afirma que no es pot sobrevalorar gens l’afectació del renom de Harvard des del 7 d’octubre. “Harvard està sent motiu de burla. Antics estudiants estan retornant els títols acadèmics o els retiren d’on els tenien penjats. No paro de rebre cartes en què s’hi diu que ja no donaran ni un cèntim més a Harvard.”
Harvard ja ha viscut moltes controvèrsies i crisis des de la seva creació el 1636. La guerra civil, en què molts estudiants es van posicionar a favor de la unió i van lluitar contra els estats del sud. La caça de comunistes de l’era McCarthy. I darrerament la polèmica s’ha situat entorn de si s’ajusta als temps actuals que la universitat encara inverteixi milers de milions provinents de fundacions en empreses petroleres i gasístiques.
No hi ha res, però, que sacsegi més l’autoimatge que la disputa que té esvalotat el campus des del 7 d’octubre. La universitat, que fins fa poc mostrava orgullosa com d’intransigent sancionava qualsevol microagressió contra les minories, de sobte ha adquirit la fama que tolera l’odi i la violència i que s’ha tornat un lloc perillós per als jueus.
A la universitat circulen xats estudiantils en què es deixen anar missatges antisemites. Un estudiant jueu fou perseguit per un grup de companys d’esquerres pel campus perquè volia fotografiar manifestants propalestins. “Tinc la sensació que aquí ningú no es preocupa per nosaltres”, afirma una estudiant jueva que ja fa tres anys que és a Harvard.
La jove israeliana és en una cafeteria i per la finestra es pot veure el campus amb els seus edificis fets de maons rogencs. Uns companys d’estudis són a la vora. S’estan demanant un caputxino en la pausa entre classes. Ella, però, ja no està segura si encara hi pertany. L’estudiant pensava que després de la massacre de Hamas hi hauria una onada de solidaritat vers la comunitat jueva o, si més no, un cert sentiment d’empatia.
O és que després de la invasió de Vladímir Putin del febrer de 2022 no es va hissar la bandera d’Ucraïna per tot el campus? I no va pronunciar-se clarament la universitat després que George Floyd fos assassinat per un policia blanc?
Res de semblant no ha tingut lloc d’ençà del 7 d’octubre, ans al contrari. El mateix dia, una agrupació de més de 30 grups estudiantils publicava un escrit en què s’afirmava que calia responsabilitzar Israel, i no pas Hamas, de la massacre. La carta finalitzava reclamant “un posicionament clar en els propers dies contra les represàlies de caràcter colonial”.
“L’escrit va sortir a la llum quan a Israel encara hi havia famílies amagant-se dels terroristes a casa seva”, diu la jove estudiant. “I l’argument era com el dels homes quan culpen les dones quan són violades perquè porten faldilles massa curtes.” Tanmateix, molta gent va trobar com a mínim igual d’indignant el silenci de Claudine Gay, la nova rectora. Durant diversos dies es va mantenir en silenci i va acabar declarant que l’escrit dels estudiants en què es titllava les víctimes de botxins representava una controvertida però acceptable forma de llibertat d’expressió. Des d’aleshores el campus ha deixat de ser el que havia estat sempre.
Moltes persones de la comunitat jueva es demanen si encara es poden sentir segurs a la universitat. Aquesta jove estudiant israeliana no tenia cap por, al principi, de dir el seu nom, però tres dies després de conversar-hi va escriure un correu electrònic demanant que s’expliqués la seva història de forma anònima. “Se m’ha dit que hi ha dubtes sobre la seguretat. I no voldria exposar la meva família a cap mena de risc.”
Seria massa simplista entendre els agres debats al campus només com a prolongació del conflicte del Pròxim Orient, com un litigi entre estudiants jueus i musulmans al voltant de la pregunta de qui és culpable de l’espiral inacabable de violència entre Israel i Palestina. La bretxa és molt més profunda i remou la imatge que la universitat té de si mateixa i que les darreres dècades ha esdevingut el centre del progressisme als EUA.
Tot aquell qui vulgui fer carrera en un gran despatx d’advocats de Nova York o Filadèlfia encara prioritza estudiar a la Harvard Law School i la Harvard Business School ofereix els últims serrells que han de servir a les noves generacions de Wall Street. L’excap de Goldman-Sachs, Lloyd Blankfein, també va estudiar-hi, igual que l’excèntric i multimilionari inversor novaiorquès Bill Ackman, del qual es diu que ha elaborat una llista negra amb els noms dels estudiants que han mostrat simpatia per Hamas.
Ackman ha desmentit això de les llistes, però ha admès clarament que les persones que facin Israel responsable dels atacs de Hamas no treballaran en cap empresa que estigui vinculada amb els seus fons. Per als treballadors novells del sector de les finances novaiorqueses, això pot acabar sent ben desagradable i és que l’empresa d’Ackman Pershing Square Capital gestiona uns 15 mil milions de dòlars.
D’ençà del 7 d’octubre, Harvard viu remoguda per un nou nivell de la batalla cultural: es va contra una ideologia d’esquerres que, en opinió d’algunes persones, ha creat el caldo de cultiu de l’antisemitisme a les universitats americanes. El nucli, el conforma la Critical Race Theory, de la qual Derrick Bell és considerat creador i que l’any 1971 va esdevenir el primer professor de pell negra de la Harvard Law School. Hom pot considerar-la una teoria progressista, mitjançant la qual els EUA es poden alliberar de les seves estructures racistes, o una ideologia enormement simple, segons la qual tota desigualtat s’ha d’atribuir a una estructura de poder al pic de la qual hi ha homes blancs rics que defensen els seus privilegis.
En el marc d’aquesta lògica, Israel no és un país on els jueus hagin trobat una casa i la seguretat després de segles de diàspora, inacabables pogroms i l’holocaust, sinó l’últim gran projecte colonial. Un “estat de l’apartheid” que reprimeix amb gran brutalitat els ciutadans d’un altre color de pell. Vist així, el debat a Harvard es capgira i no gira tant al voltant d’Israel o els palestins, sinó que tracta més aviat d’interpretació de sobirania política. I estem parlant d’un conflicte de generacions.
Tsiona Lida és una dona de 29 anys i cabellera fosca i arrissada. Té una veu que denota duresa i decisió, i no seria pas errat de situar-la, en tot cas, en un sector més aviat esquerranós de la progressista Universitat de Harvard.
“En aquests moments, tots nosaltres hauríem d’exigir un alto el foc”, diu Lida. “M’horroritza que, en lloc d’això, a les universitats s’hi parli d’antisemitisme.” Segons ella, existeix un odi real envers la comunitat jueva als EUA, però se li lleva importància equiparant-lo amb una crítica legítima a Israel. “Crec que és antisemita acceptar que tots els jueus donen suport a l’estat d’Israel”, diu la doctorand.
Lida va créixer al si d’una família jueva, però no pot compartir l’enfurismada crítica a la direcció de la universitat, ans al contrari: “Em preocupa molt que els activistes propalestins siguin qualificats d’animals o de violents”, diu. “Això el que provoca és que el campus visqui una profunda divisió.”
Lida no dubta a qualificar Israel com un sistema d’apartheid. “La vida dels palestins no té cap valor en aquest sistema.” La tragèdia d’Israel rau en el fet que les víctimes d’un genocidi arribessin a Palestina en qualitat de colons. “Els que aleshores eren els reprimits han passat a ser els repressors.” Lida troba que actualment Israel rep suport a cegues per part de la comunitat internacional a causa de l’holocaust i que els Estats Units, però també Alemanya, haurien de dur a terme una reflexió seriosa al voltant d’una interrupció en el subministrament d’armament a Israel.
Molts acadèmics joves identifiquen en el conflicte del Pròxim Orient paral·lelismes amb els conflictes entre blancs i negres dels EUA. “Israel és una projecció del domini blanc als Estats Units”, deia l’historiador Derek Penslar al seu despatx del Busch Hall, un edifici que va ser cofinançat per un ric productor de cervesa. “I els palestins ocupen el rol dels negres o els indígenes.”
Penslar creu que la disputa al campus és una mena de guerra subsidiària que poc té a veure amb la situació real al Pròxim Orient. Tanmateix, el professor sap com de difícil s’ha tornat portar un debat objectiu i neutral en un ambient que s’ha anat caldejant. Tot s’ha analitzat des del prisma de les estructures de poder que cal trencar. “Jo soc un home blanc, de 65 anys i jueu i simbolitzo una autoritat que alguns estudiants posen en qüestió.”
Durant la conversa, Penslar deixa la porta del despatx oberta. A Harvard, aquesta és la pràctica habitual perquè d’aquesta manera es vol evitar que cap estudiant els pugui acusar d’un atac verbal o físic durant una conversa privada. Penslar mateix té por a voltes del clima hipersensible que es respira a la universitat. “És clar que em preocupa com de baix s’ha situat el llistó del llenguatge ofensiu”, diu el professor.
La pregunta de per què Harvard va necessitar diversos dies per condemnar el pitjor crim contra els jueus des de l’holocaust troba la resposta en la mescla de por i tossuderia ideològica que hi ha al campus. Sembla que la rectora Claudine Gay temia posar-se els estudiants en contra si feia una declaració inequívoca perquè molts veien en els assassinats de Hamas un acte de resistència. Gay ja ha promès d’actuar amb duresa contra els actes antisemites al campus, però sembla com si hagués estat forçada a fer-ho.
Harvard no és una universitat pública, sinó una empresa privada que es fonamenta en un patrimoni que ha superat els 50 mil milions de dòlars. L’empresa no es finança únicament de les taxes que paguen els estudiants, que actualment ronden els 56.000 dòlars anuals, sinó sobretot de les donacions que fan ciutadans rics sovint per nostàlgia o un sentiment de vincle amb la universitat. Només aquest any, Harvard podria arribar a recollir gairebé cinc-cents milions de dòlars.
Un estudi del juliol d’aquest any mostra que un de cada sis estudiants de les universitats de la Ivy-League americana, entre les quals hi ha Harvard, Yale i Princeton, és descendent d’una família que pertany a l’u per cent més ric dels Estats Units. Són gent, la simpatia dels quals Claudine Gay no hauria de perdre.
Fins ara, la universitat ja ha perdut donacions per valor de diversos centenars de milions de dòlars, creu Sagi Melamed des d’Israel. Després que la seva agrupació redactés una carta en què es reclamava que Harvard donés suport sense embuts al dret d’Israel a la defensa pròpia, el Harvard Club of Israel va rebre l’aprovació per a una conversa directa amb la direcció de la universitat. La rectora de la universitat Gay, com se la coneix al campus, segons Melamed, centra en aquests moments els esforços a tranquil·litzar els mecenes més importants. És per això també que aquests dies no se la sent gaire en públic.
I l’orgull d’haver estudiat a Harvard? Per als seus antics companys d’estudis, Harvard segueix representant molt més que una simple formació, diu un home que treballa als llocs punters d’un gran banc internacional de Nova York. “Harvard va formar part de la pròpia consciència.” Molts diuen ara: ja no hi vull tenir res a veure, amb aquesta universitat.
“Esperi”, diu el banquer al telèfon. “Li envio la targeta que Harvard va enviar l’any passat a tots els donants.” Poc després, sona un pling a la safata d’entrada.
“No oblidem que l’obligació d’aquesta gran institució és no seguir la humanitat en la seva superstició i estupidesa, sinó alliberar-la d’aquests grillons”, es llegeix a la targeta. És una cita de George Agassiz, un zoòleg que fa 100 anys va encapçalar el consell d’administració de la Universitat de Harvard.
“Interessant, no troba?”, diu aquest banquer dedicat a les inversions. “La cita es remunta a l’any 1933 i avui els estudiants del campus de Harvard defensen Hamas, que ha assassinat més de mil jueus.”
Traducció d'Arnau Ferre Samon