Els Crítics

La força de Nanette

Feia molt de temps que després de veure un monòleg no tenia la necessitat imperiosa de repetir-lo.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Diria que l’últim cop devia ser l’“Oh My God” de Louis CK. Ara m’ha passat amb Nanette, el nou stand-up de la comediant australiana Hannah Gadsby. Tots dos tenen un control total de la reacció del públic de l’auditori que està a l’abast de molt pocs, i tots dos fan servir aquest control per endur-se l’audiència a territoris on potser el públic no voldria haver entrat. Vens a riure i t’acaben posant al davant un mirall on es reflecteix allò que intentes fer veure que no hi és. Segurament a la Hannah Gadsby no li agradaria la comparació (per motius extrahumorístics) però m’hi va fer pensar moltes vegades durant el monòleg, a mesura que la comediant anava deixant una frase punyent rere l’altra. Però hi ha una diferència clau entre tots dos, que és que mentre Louis CK decideix afrontar temes delicats a través dels límits del que és un espectacle humorístic, la Hannah Gadsby decideix sortir d’aquests límits i entrar en el territori del discurs ferotgement reivindicatiu. Hi ha moments a Nanette on, simplement, no hi ha humor: hi ha ràbia, hi ha indignació, hi ha una veu que tremola i la voluntat de sacsejar el públic a un nivell emocional que la comèdia no permet per la seva pròpia naturalesa: fer riure és, en essència, un procés que allibera i ens permet conviure amb realitats dures.

Hannah Gadsby no vol alliberar-nos, sinó el contrari. És per això que, com ella mateixa diu, necessita deixar de fer humor per ultrapassar-lo. Aquesta decisió, i la manera com l’explica al públic, és el més intel·ligent del monòleg perquè fa a l’audiència còmplice del procés en donar-li les eines per entendre’l. Com si fos un mag que explica el seu truc, la comediant desgrana al públic com funciona el mecanisme bàsic de l’humor entre tensió i punch line. Al mateix temps, l’executa, és clar. Tot seguit, els explica que vol anar més enllà d’això i comença a no acabar el que explica amb punch lines. El públic no només entén què està fent, sinó que entén per què ho fa i s’adona de la seva voluntat d’anar més enllà de la broma perquè els temes i les vivències que està tractant així ho requereixen. El moment en què això es fa més explícit és quan explica l’anècdota d’un desconegut que la va confondre amb un home. Primer ho fa seguint la fórmula del monòleg tradicional i, més tard, la torna a explicar fins al final, incloent la part que no fa gràcia.

Al mateix temps, ella es transforma. El seu alter ego de comediant tímida i insegura va desapareixent per mostrar la dona enfadada que apel·la obertament a l’audiència, que l’ataca, segons les seves pròpies paraules. La metamorfosi que es produeix és magistral i aconsegueix posar el públic contra les cordes. El fet que expliqui fets traumàtics autobiogràfics (en aquest aspecte recorda monòlegs com el de Tig Notaro sobre el càncer o el de Patton Oswalt sobre el dol) fa que la ira i la reflexió punyent es barregin amb un nus a la gola que és difícil treure’s del damunt. Cap al final de l’stand-up, Gadsby ja ha deixat de fer humor per fer un míting. El discurs que fa és esmolat i ressona amb el moment actual del moviment #MeToo. La idea és que un stand-up també pot ser això, i per això anuncia que no vol continuar fent comèdia. Ja veurem fins a quin punt podrà ser fidel a aquesta intenció en el proper espectacle. De moment, el feminisme ja ha trobat en Hannah Gadsby el seu Richard Pryor. Que cremin els escenaris.

Nanette

Comediant: Hannah Gadsby

Canal: Netflix

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.