Molt sovint ens preocupem pels monstres que sotgen el món, cada vegada més freqüents i obscens, però mai no parem gaire atenció als que tenim a l’interior, aquelles veus que ressonen guturalment entre cavernes i dubtes, aquelles ombres amb qui combatem, cohabitem i aprenem a fer-nos una personalitat pròpia que ens distingeixi de la resta de mortals. Un procés de reafirmació i descoberta que és la substància primordial de Mary Shelley, pel·lícula dirigida per la realitzadora d’Aràbia Saudita Haifaa Al-Mansour, un biopic romàntic sobre la creadora de Frankenstein i sobre com el monstre va agafant forma fins a ser literatura, l’any 1818: de l’entranya al paper, del pensament a la veu, de la mort a la vida. La història és prou sabuda: Mary Godwin és tot just una adolescent de 16 anys quan s’enamora del poeta Percy Bysshe Shelley.
Una transgressió en si mateixa, conviure amb un home casat i amb una filla a qui desatén, perseguit per creditors i per una mala fama guanyada a base de subvertir les convencions. En la seva fugida de la realitat mundana coincideixen amb Lord Byron, un altre poeta, llengut, excèntric —i al film, també histriònic— amb un talent tan desbordant que amb la seva sola presència ja enlluernava tothom que fos a menys de cent metres.
Fetes les coneixences i presentacions, poc després la Villa Diodati de Ginebra es converteix en l’escenari d’una de les reunions més fascinants i reviscudes de la història de la literatura. Lord Byron, John William Polidori —el seu metge—, la parella formada per P.B. Shelley i Mary, amb la seva germanastra Claire —al seu torn també amant de Byron, i qui no era amant d’algú o altre, en aquest lliure albir convertit en modus vivendi?— es reclouen uns dies entre juguesques per esquivar els estralls d’un estiu inusitadament negre, negríssim. Es tracta d’escriure un relat i de jugar a quin és el millor de tots. Mary Shelley és l’única que compleix amb el propòsit i, amb només 18 anys, escriuFrankenstein o el Prometeu modern. Aquest estiu farà just dos-cents anys.
Mary Shelley
Direcció: Haifaa Al-Mansour
Any: 2017
Durada: 120 minuts
Estats Units
Guió: Emma Jensen i Haifaa Al-Mansour
Música: Amelia Warner
Fotografia: David Ungaro
Repartiment: Elle Fanning, Douglas Booth, Bel Powley, Maisie Williams, Joanne Froggatt, Tom Sturridge
Gènere: Drama romàntic. Biopic
Al film, l’escena és la culminació d’una manera de buscar-se, del talent que esclata a força de caure, de dubtar i de refundar-se perpètuament. Haifaa Al-Mansour sap retratar amb elegància i sempre amb una bona mesura d’intensitat —sense caure en bases excessives o sentimentals de saló de te— el monstre de la creació, que no deixa de ser la dificultat de trobar un camí a la vida, just en aquell moment on ja no ets petit, però tampoc adult. El trànsit de l’adolescència, que sempre deixa ferides, i que aquí s’entesta a deixar-nos el missatge de la creativitat com a trajecte a l’èxit i la realització personal. Sobre com trobem la veu, la nostra. “Hi ha un somriure dins teu, i és bonic i brutal”, li diu Lord Byron a Mary Shelley, ajustant-se a la precisió mil·limètrica d’allò que la corseca.
Mary Shelley és un bon film, adient a la bellesa del monstre i del talent de qui el va convertir en realitat, més d’interiors que de paisatge, més d’humanitat que d’èxit incommensurable. És, també, la reivindicació de la dona, en una època on Shelley va haver de lluitar per veure el seu nom escrit a la coberta, fent visible la seva feina i autoria, però també la de tantes dones que no ho havien pogut fer, i que tampoc podrien en el futur. Un film en forma de fugida, de lluita contra el què diran, que mostra l’escriptura torrencial d’una narradora que vol apropar-se a la idea d’immortalitat, que s’apropia el galvanisme, i que acaba creant un monstre imperfecte, que fa por, fet de retalls i tares. Justament, per mostrar a l’home que jugar a ser Déu comporta els seus riscos.