Els crítics

Saber jugar les cartes contra la guerra

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Dupontel i Lemaitre, cineasta i narrador. Una conjunció que demostra que és possible fer-ho, que l’èxit literari i cinematogràfic poden agermanar-se i tenir una llarga i fructífera vida en comú. Un petit miracle artístic que aconsegueix fer Au revoir là-haut, film francès que demostra els vasos comunicants dels dos gèneres, sense que cap de les obres perdi l’ànima del seu propi valor. Inspirada en el llibre de Pierre Lemaitre que va guanyar el Goncourt l’any 2013 i que va tenir una sumptuosa carrera com a lectura de qualitat, intrigues i complicitats lectores, el film té la perícia d’edificar una obra tan digna com l’original, acompanyada d’un merescudíssim èxit de públic i coronada amb cinc premis Cèsar.

L’actor i realitzador Albert Dupontel agafa les regnes i ens delecta amb l’espectacularitat dels decorats, els escenaris i la imatge, amb un quixotisme que viu de la picaresca ancestral que malda per la pròpia supervivència, barrejant-hi el context bèl·lic, el tint pacifista i l’efectisme d’un humor tan rar com entranyable. I que ho fa mentre l’acció repassa les entranyes més obscures de l’home, en qualsevol època i circumstància: la mort, la ferida impossible de tancar —aquí, eix de tot plegat, de manera literal en el rostre d’un dels protagonistes—, la venjança o la corrupció. Un bagul de pulsions i baixeses morals que són el pa de cada dia d’aquesta corretja de la Història. 

El tall microscòpic té nom i data: camp de batalla i últim dia de combats de la Primera Guerra Mundial. Dos companys de trinxera sobreviuen a una mort anunciada i intenten guanyar-se la vida al seu retorn a França. Un d’ells (Nahuel Pérez Biscayart), amb els dots de la il·lustració, ha quedat terriblement desfigurat i necessita l’ús de tantes màscares com pot fer, extravagants i adients a cada nova acció desencadenada. La solució per guanyar diners és moralment discutible, o no: una estafa a gran escala sobre la construcció de monuments en honor als morts de la guerra, els heroics enfants de la patrie. I aquí, en la França dels anys vint, l’empresa esdevé un seguit de fets propis d’aventures memorables, amb el risc imminent, la mort que trepitja els talons, la vida que vol obrir-se pas i la redempció com a fita. 

Au revoir là-haut
Direcció: Albert Dupontel
Any: 2017
Durada: 114 minuts
Guió: Albert Dupontel i Pierre Lemaitre (basat en la novel·la de Pierre Lemaitre)
Fotografia: Vincent Mathias
Repartiment: Albert Dupontel, Nahuel Pérez Biscayart, Niels Arestrup, Émilie Dequenne, Laurent Lafitte, Mélanie Thierry
Genere: Drama.

Dupontel sap com construir els fets i demostra una habilitat innegable per apropar-se al virtuosisme en una pel·lícula que entra pels ulls, pensada i planificada al detall, sempre digne de fascinació. Des de bon inici, quan seguim la vida a la trinxera en una escena enorme, que ens guanya de seguida, i viatjant després per la recreació del París dels anys 20, tan vívida, rugosa i màgica, per l’angulositat mòrbida i alhora càlida dels cementiris, per un vestuari que il·lumina i defineix, pels hospitals on la vida pot tornar a començar, pels antres on s’ofeguen les misèries i per tots els luxes que es poden tenir si ets una mica traçut.

Au revoir là-haut és un ampli catàleg de bons moments cinèfils, aptes per a l’entreteniment més genuí i també per a la delectació lúdica dels sentits, malgrat alguns moments massa sobrecarregats. No passa sempre, en una harmonia tan agraïda amb la literatura que li dona llum. I amb el propòsit de contenir, entre subtrames i vaivens romàntics, un al·legat en contra de la guerra més abominable, de totes aquelles guerres que van sobreposant-se i que aniquilen tantes il·lusions.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.