Turquia

“Aixecar l’estat d’emergència seria un gest d’apaivagament i reconciliació amb el país”

Laura Batalla és la cara visible de l’EP-Turkey Forum, un fòrum que fa de pont entre la Unió Europea (UE) i Turquia, una plataforma de diàleg on tenen cabuda tots els actors implicats en les relacions Turquia-UE.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

—Com valora les eleccions a Turquia? Hi ha marge per a l’optimisme amb un estat d’emergència encara vigent?

—Tant la Unió Europea com l’OSCE/ODIHR ho han deixat clar: les regles del joc no eren justes. Possiblement per això, molts líders europeus encara no han felicitat Erdogan per la seva victòria, malgrat que sigui vàlida. Pocs mesos abans de la celebració de les eleccions, es van introduir un seguit de canvis en la llei electoral que l’assemblea parlamentària del Consell d’Europa va criticar perquè anaven en contra de les directrius de la Comissió de Venècia i va recomanar que s’endarrerissin les eleccions. El fet que s’hagin celebrat sota un estat d’emergència que perdura des de fa quasi dos anys ha limitat l’actuació de l’oposició.

—No eren les millors condicions, no...

—Malgrat el poc marge de temps per organitzar-se, l’oposició ha fet una bona feina mobilitzant el seu electorat i s’ha visibilitzat un discurs alternatiu, tot i que no s’ha pogut sentir massa més enllà a causa de la monopolització dels mitjans de comunicació.

—Alguns analistes apuntaven que aquest serà el Parlament més plural de les últimes dècades, com a nota positiva.

—És una bona notícia que el partit prokurd HDP [Partit Democràtic dels Pobles] hagi superat el llindar electoral del 10%, un dels llindars més alts a Europa. Això responia a una estratègia per impedir una majoria absoluta del partit governamental, l’AKP [el Partit de la Justícia i el Desenvolupament per les seves sigles en turc], al Parlament. El partit de Meral Aksener, l’Iyi Parti [el Partit del Bé], creat fa menys d’un any, també ha obtingut representació parlamentària. Malgrat que l’AKP ha perdut vots, el suport dels ultranacionalistes de l’MHP [el Partit d’Acció Nacionalista] li ha permès obtenir la majoria, tot i que hauran de dependre més del que esperaven del seu soci de coalició. Això també implica que hauran de buscar un consens més ampli amb la resta de partits, malgrat que amb la reforma presidencialista la cambra perd poder.

—També fou la Comissió de Venècia qui va dir que una reforma com aquesta sense un bon sistema de contrapesos contenia riscos. Fins a quin punt això fa perillar les negociacions d’accés a la Unió Europea?

—La Comissió de Venècia va ser molt clara. Digué, textualment, que la reforma presidencialista no conté les salvaguardes adequades, i que això podria abocar el país a l’autoritarisme. Malgrat les seves recomanacions, la reforma va ser validada en un referèndum controvertit l’any passat, arran del qual el Parlament Europeu va aprovar una resolució en què instava a suspendre formalment les negociacions d’adhesió de Turquia en cas que els canvis que s’havien aprovat al referèndum tiressin endavant tal com s’havien proposat. Encara no hi ha hagut un posicionament formal per part del Parlament Europeu després de conèixer el resultat de les eleccions, però és probable que es pretengui anar més enllà i fer complir la resolució.

—Això té recorregut entre els Estats?

—Hem de tenir en compte que el que proposi el Parlament no és vinculant. L’última paraula correspon a la Comissió Europea o als Estats membres. La setmana passada hi havia un consell europeu en què els caps d’Estat i de Govern van tractar el resultat de les eleccions, on no van si no reiterar la idoneïtat de congelar les relacions. Només hi ha un país que demana obertament el trencament de les negociacions d’adhesió, que és Àustria, i que el proper juliol assumirà la presidència rotativa del Consell de la Unió Europea.

—I més enllà dels Estats, quin sentiment prima entre els parlamentaris?

—En un tuit, la ponent de l’informe sobre Turquia, Kati Piri, deia que el nou sistema presidencialista no és democràtic i que, per tant, és absolutament incompatible amb els criteris d’adhesió a la UE. En les properes setmanes es començarà a redactar l’informe anual del Parlament Europeu i cada grup polític donarà la seva opinió. Partint de la resolució de 2017 en què es demanava la suspensió formal de les negociacions si s’implementen els canvis constitucionals, el que es resolgui enguany podria exigir la suspensió immediata.

«Transcorregudes 48 hores, hi havia encara molts líders europeus que no havien felicitat Erdogan, però és el nostre interlocutor principal i és necessari establir-hi un diàleg directe i permanent»

—Però hi ha alguna veu que defensi que la millor manera de subjectar Turquia entre el club de les democràcies és no aturar les converses?

—L’alta representant de la UE per Afers Exteriors, Federica Mogherini, i el comissari d’ampliació, Johannes Hahn, han dit que treballaran conjuntament amb el president turc per fer front comú als reptes compartits, incloent-hi els drets fonamentals i l’Estat de dret, sense tancar cap porta.

—Com deia vostè, no sembla que la victòria d’Erdogan hagi entusiasmat els representants de la Unió.

—Transcorregudes 48 hores, encara hi havia molts líders europeus que no l’havien felicitat. I això és molt significatiu. Hi ha una certa reticència i poca habilitat per part de les dues bandes de parlar i intentar comprendre l’altre. Erdogan és el nostre interlocutor principal, encara que no és l’únic, i és necessari establir-hi un diàleg directe i permanent.

—La pregunta potser és si l’altra part també està per la feina.

—Una de les propostes que hi ha sobre la taula és reduir el nombre de ministeris de 21 a 14. Un dels ministeris que es veurien afectats és el d’Afers Europeus que passarà a incorporar-se dins del ministeri d’afers exteriors. Com a conseqüència d’això, la figura del ministre turc d’afers europeus desapareixerà. Un fet prou simbòlic.

—Hi ha marge per pressionar el govern d’Erdogan? Les sancions són una opció?

—Les sancions econòmiques no són una opció viable ni recomanable perquè hi ha massa interessos en joc. Malgrat que les negociacions d’adhesió es trobin en stand by, la cooperació bilateral en matèria econòmica o de refugiats continua. Turquia continua sent un país candidat a l’adhesió a la Unió Europea: no és ni Rússia ni Veneçuela. La Unió Europea ha de seguir impulsant reformes democràtiques al país en comptes de tancar la porta a Turquia. Durant la campanya electoral, Erdogan va prometre que aixecaria l’estat d’emergència, que caducarà el juliol, en cas de guanyar les eleccions. Es tractaria d’un gest simbòlic d’apaivagament i reconciliació amb un país altament polaritzat que, a més a més, seria rebut de forma molt positiva a Brussel·les.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.