Història

“La versió oficiosa que diu que Cipriano Martos es va suïcidar flaqueja per tots cantons”

Roger Mateos és el responsable de política d’EFE a Catalunya. Enmig de la voràgine del dia a dia d’una agència de notícies, ha aconseguit trobar temps per endinsar-se en una de les seves dèries, el PCE (ml). En concret, en la història d’un jove militant entregat a la causa antifranquista més combativa mort en estranyes circumstàncies sota vigilància policial. Parlem amb ell sobre els enigmes que depara ‘El caso Cipriano Martos’ (Anagrama, 2018).

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Personalment, què t’atreu del Partit Comunista d’Espanya (marxista-leninista)?

—És un partit molt interessant a nivell historiogràfic perquè és un dels grans desconeguts de la lluita antifranquista. Si mirem bibliografia sobre el PSUC i altres moviments antifranquistes, en trobarem molta. Del PCE (m-l) n’hi ha molt poca cosa, i el que n’hi ha són memòries d’antics militants. Tot i ser un partit que neix amb poca militància, escindit el 1964 del PCE, cap a principis dels 70 tenen un pes gens menyspreable a tot l’Estat. Concretament a Sabadell, on Cipriano Martos es polititza, tenia una presència significativa al carrer.

—Què li crida l’atenció d’ells?

—La seva excentricitat. No només perquè era la primera escissió maoista de l’Estat espanyol, sinó també perquè és el referent del Partit Comunista d’Enver Hoxha a Albània. És un extrem d’aïllament en ares de la puresa ideològica del marxisme leninisme. A més la seva història està farcida de detencions i tragèdies com la dels darrers afusellats de Franco, al costat de dos membres d’ETA. Sense sentir cap proximitat ideològica, no hi combrego en absolut, m’atrau moltíssim el que va representar.

—Durant la Transició, partits com el PCE (m-l) què representen?

—No m’atreviria a valorar què va representar el PCE (m-l) o el FRAP. Però sí que podem afirmar que a principi dels 70 i fins la mort de Franco van ser un actor a tenir en compte. Tenien presència al carrer, a vegades massa. S’exposaven molt en accions al carrer que després portaven detencions. Van tenir presència al carrer important a Catalunya, Madrid i València.

—I dins d’això, per què és rellevant el cas Cipriano Martos?

—De víctimes del Franquisme n’hi ha moltes, però aquest cas és especialment colpidor per dos motius. Primer, per la crueltat amb què va morir, detingut a Reus. 50 hores d’interrogatoris que acaben amb la ingesta d’un còctel Molotov i 21 dies hospitalitzat sense permetre-li cap contacte amb la família —que no sap que ha estat detingut— ni amb l’advocat. Segon, pel silenci aterridor que el règim va posar sobre aquest cas. Ho va silenciar des del moment en què Martos és detingut, torturat i beu aquest líquid letal. No només això, després de mort, la dictadura continua tapant el cas, amagant-lo dels familiars i de l’opinió pública. No es va fer públic cap comunicat oficial ni de la desarticulació de la cèl·lula, ni sobre la mort. Tampoc es va permetre a la família assistir a l’enterrament ni veure el cos. Després es va fer el possible per sepultar el cas en l’oblit. Això contrasta amb el que va passar només vuit dies després de morir Martos. Es va produir el tiroteig en què detenen Puig Antich. Avui Salvador Puig Antich és un símbol de l’antifranquisme. Està molt bé que sigui així i que se’l conegui, però el contrast amb el cas de Cipriano Martos és terrorífic.

—A què creu que és degut?

—El cas de Puig Antich va anar a judici i es va fer immediatament públic. A més, hi havia hagut la mort d’un agent. En el cas de Martos, ell és qui mor, ell és la víctima. Víctima d’unes salvatjades comeses dins del període de detenció, a mans d’un cos de seguretat al servei d’una dictadura i dins una caserna. Aquell cas només podia generar vergonya sobre el règim que havia comès aquell crim. Volien impedir a tota costa que la veritat aflorés, perquè sabien que podia haver-hi mobilitzacions de solidaritat a l’Estat i a nivell internacional.

—Al llibre dedica molta estona a reflexionar com un jornaler andalús, emigrat a Sabadell, fa el pas d’entrar a militar al PCE (m-l). A quina conclusió arriba?

—Hi ha un substrat que és la infància de Cipriano Martos a Andalusia. És fill d’una família extremadament pobra de la Granada rural de la postguerra. Allà coneix i pateix les terribles condicions en què les classes camperoles havien de sobreviure. Però, no és fins que arriba a Sabadell el 1969 que es polititza. Un cop al barri de Ca n’Oriac troba un Sabadell en efervescència, amb obrerisme cada vegada més organitzat i amb menys por a plantar cara. Els testimonis apunten que Martos es va sentir enlluernat per l’activitat cultural i reivindicativa dels centres cívics dels barris perifèrics de la ciutat. Comença a assistir a cinefòrums, xerrades, excursions, reunions sobre problemàtiques del barri… Aquí comença a prendre consciència que hi ha gent lluitant contra la dictadura i s’hi afegeix.

—Sorprèn que en certs punts intercali també la seva vida amorosa…

—El principal objectiu del llibre és humanitzar Cipriano Martos. Jo no vaig a buscar l’heroi, com ha fet el partit, sinó la víctima. Això implica intentar entendre’l com a persona i intentar saber què pensava i per què va actuar com ho va fer en cada moment de la seva vida. Si hagués volgut parlar d’un heroi, hauria destriat tot el que el pugui humanitzar.

El militant del PCE (m-l) Cipriano Martos.

—Avui a les escoles el FRAP s’ensenya com un grup terrorista. Martos encaixa en aquesta definició?

—Aquesta pregunta dona peu a dos grans aclariments per a aquells que, desconeixent el cas, poden arribar a pensar que Cipriano Martos era un terrorista. Primer, el PCE (m-l) neix el 1964 i té en la seva base ideològica postulats que criden a desencadenar una guerra popular revolucionària per derrocar la dictadura franquista. Però, d’entrada, no adopten la via armada. És un horitzó que tenen per davant. El 1971 el PCE (m-l) abandera la creació del FRAP. Aquest no és el braç armat del PCE (m-l), vol ser un front unitari que aglutini moltes organitzacions antifranquistes. Ara bé, l’estiu de 1975, la direcció dona ordres de crear comandos armats que cometin atemptats. És a l’estiu d’aquell any quan hi ha una campanya d’atemptats terroristes del FRAP que es cobren la vida de dos policies i un guàrdia civil. Acaba amb els afusellaments de setembre del 75. Aquesta curta i tràgica campanya se cenyeix a l’estiu d’aquell any. Martos va morir el 1973 i no va poder ni participar-hi. L’abril del 73 és cert que un policia mor a Madrid, però aquell assassinat no es pot considerar un atemptat perquè no és planificat. Esdevé en el decurs d’una manifestació en la qual la policia carrega contra els manifestants. Segon, si Cipriano Martos mereix ser reconegut com a víctima, no és per la seva militància, sinó perquè va ser víctima de la monstruositat que li van fer agents al servei d’una dictadura dins l’espai d’una institució pública en el decurs d’un interrogatori.

—Un dels punts característics de la militància de Martos és la clandestinitat. Què suposava això per a ell?

—Em trobo que, amb tots els testimonis, tinc molt material per descriure com de dur era viure en la clandestinitat. Era gent disposada a renunciar a moltes coses. Gent capaç de canviar de feina, amistats, ciutat i nom en un tres i no res. Feia uns sacrificis personals enormes i havia de tallar o restringir al màxim les seves relacions amb familiars i amistats. Gent que assumia que podia ser torturada en una comissaria i se’ls inculcava resistir fins a la mort abans de donar cap pista a la policia.

—A més, sembla que era una cosa molt planificada…

—El PCE (m-l), com altres organitzacions clandestines, prenia mesures molt serioses per resistir a la repressió. Tenia uns codis de seguretat molt estrictes que els militants havien de seguir al peu de la lletra.

—La clandestinitat es feia per sortejar el règim franquista, però a vostè també deu haver-li dificultat la investigació, oi?

—Em va fer molt complicada la recerca de testimonis. Molts dels militants, entre ells, havien de saber el mínim possible l’un de l’altre. Si qualsevol d’ells era detingut o torturat, el primer que voldrien serien altres noms i adreces. Hi havia gent que fins i tot desenvolupava tècniques per oblidar informació. El problema és que no sempre disposaven de tots els recursos per garantir totes les mesures de seguretat. Això, és el que va posar en risc a Cipriano Martos.

A l’hora de fer la feina de recerca, si ningú sap el nom dels altres, com accedeixo als que van conèixer Cipriano Martos. Va ser molt difícil trobar un primer fil d’on estirar a Sabadell. Finalment ho vaig aconseguir i vaig acabar trobant una mina d’or a testimonis.

—Com ho fa per trobar-los?

—Per localitzar gent disposava del sumari del cas on apareixen noms de camarades seus. La primera estratègia era tan simple com buscar-los al llistí telefònic. Alguns dels testimonis clau els localitzo així. D’altres, amb contactes que em va passant gent que va militar al PCE (m-l).

—Quan queda per parlar amb els testimonis, quines reaccions es troba?

—Inicialment, en alguns, hi havia molta prevenció, i fins i tot recel, de parlar amb un periodista d’un cas que els ha tingut obsessionats i mortificats tota la vida. A poc a poc, però, tots van anar accedint a parlar amb mi per un motiu molt clar: sentien com un deure seu ajudar a restituir la memòria de Cipriano Martos i acabar el silenci repugnant sobre el cas.

—Com ha estat el tracte amb la família?

—M’han ajudat molt, sobretot el germà gran, l’Antonio. Continua vivint a Ca n’Oriac i és qui ha signat la querella pel cas Cipriano Martos davant la justícia argentina. Ha posat totes les facilitats a la meva investigació. Ha llegit el llibre i em diu que està molt agraït. Per ell, i la família, és encoratjador que avui, gràcies a la querella, sobretot, el nom de Cipriano Martos comenci a ser reconegut a Catalunya.

—Té esperances que es reobri el cas?

—Hem de dir que el cas està obert gràcies a la querella presentada el 2014 davant la justícia argentina. La jutgessa Servini s’hi va posar i està en instrucció. No només això, Antonio ja ha pogut declarar i oferir el testimoni, per primer cop, davant un jutjat espanyol. Això ja és història. A més, fa pocs mesos, el fill de Pasqual Carrilero [militant del PCE (m-l) detingut els mateixos dies que Martos] també ha pogut oferir el testimoni del seu pare davant d’un jutjat de Tarragona. És un nou fet històric. El cas és viu i hem de confiar que segueixi endavant.

—La informació que vostè recull, l’ha posada a disposició de la justícia?

—Em consta que han fet arribar el llibre a les instàncies judicials argentines per adjuntar-lo a la causa, però no en tinc els detalls.

—És important saber si a Cipriano Martos el van obligar a beure’s el verí que el mataria o si se’l va prendre per voluntat pròpia?

—Jo en tinc pocs dubtes, crec que l’hi van obligar. La versió oficiosa que diu que va ser un suïcidi flaqueja per tots cantons. Ara bé, per afirmar-ho taxativament, caldria el testimoni dels agents que estaven en aquell moment al costat de Martos. Però, més enllà d’això, el que podem afirmar és una qüestió tan o més transcendental. La versió oficiosa afirmava que durant les 50 hores d’interrogatoris va ser tractat amb tot el respecte i la correcció. Avui, gràcies als testimonis, podem afirmar rotundament que això és fals. Cipriano Martos va ser torturat, apallissat i vexat aquells dies de 1973 a la caserna de Reus. No només ell va ser maltractat, sinó que duran aquell dia es va viure un infern de maltractaments en aquella operació, fins i tot a gent que res tenia a veure amb el FRAP. Per tant, això s’ha de condemnar.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.