Els Crítics

Vaig estimar Vanessa Redgrave, en silenci

El crític cinematogràfic Àlex Gorina fa el perfil de la gran actriu i activista britànica Vanessa Redgrave a través de diferents moments en els quals va coincidir amb la carismàtica artista o va ser testimoni del seu valuós treball al cinema i el teatre. Per no parlar del seu vessant cívic, de denúncia de les injustícies. Una dona admirable en molts aspectes.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Ens haurem d’acostumar a viure sense la revista Fotogramas de tota la vida, la de la família Nadal i el seu equip fidel en directe a Barcelona! Fotogramas se’n va a Madrid i perdem un referent de qualitat històric, en què jo mateix vaig aprendre a pensar i escriure de cinema. Tot va començar quan tenia 14 o 15 anys, i reflexionava per escrit sobre les pel·lícules que veia al “Consultorio” de Mr. Belvedere, ell un Jaume Figueras anònim, i jo amb un pseudònim especial, “Un gorila que no es Morgan disfrazado” (primer apunt, l’Elisenda Nadal sempre em saluda com a Morgan; segon apunt, aquell anonimat ens feia a tots sentir més lliures, més clandestins, que era un honor).

Per què “Un gorila que no es Morgan disfrazado”? A la meva família Gorina sempre hem considerat un patrimoni transmès de generació en generació que a l’escola ens saludin amb la burla de ser Gorina el Goril·la. Qui creu que ens fa patir ens regala la majoria d’edat, directament!

Hi ha una pel·lícula ara molt poc vista titulada, a Espanya, Morgan, un caso clínico. Un dels clàssics finals del Free Cinema anglès de primers dels 60. La va dirigir el magnífic Karel Reisz, i la va protagonitzar David Warner, en Morgan. Un noi hereu, també, d’una tradició familiar anarquista i orgullosa, però enamorat com jo d’una noia de bona societat interpretada per Vanessa Redgrave. De tant en tant, en Morgan s’amaga dins una disfressa de goril·la...

Vanessa llavors tenia uns 28 anys ja, i tot just va ser el primer paper que la va fer coneguda a tot el món, i també finalista a l’Oscar competint (va ser un any brutal) amb la seva germana Lynn, la meravellosa Ida Kaminska, i amb l’Anouk Aimée d’Un home i una dona; totes contra la guanyadora Liz Taylor/Virginia Woolf/Bette Davis/“m’importa una merda!”.

La bellesa icònica dels Sixties de la Vanessa només tenia una rival, Julie Christie. Una altra rebel però sense causes. Vanessa, sí, ella és la rebel de totes les causes imaginables. Les lògiques, però!

Per la pel·lícula i per ella vaig adoptar aquell pseudònim, tot i que m’havia traït casant-se amb Tony Richardson, l’amic, el camarada, el soci de Karel Reisz. El marit la va dirigir malament, a Red and Blue, a The sailor from Gibraltar i a La última carga. Reisz molt millor, també a Isadora. Es va equivocar de marit, però va tenir dues filles Richardson precioses, això sí. La mort de Natasha Richardson en accident el 2009 la va envellir de cop, i quan, un any més tard, morien amb un mes de diferència els seus germans Colin i Lynn, a Vanessa se li van buidar els ulls de llàgrimes i no se l’ha tornat a veure plorar.

Ho sé perquè així m’ho va dir la seva agent: la Vanessa ja no respon correus i viu reclosa amb el Franco Nero (una història d’amor intermitent però eterna, ressuscitada després de la cèlebre visita al Festival de Sitges l’any 1987). Va ser el començament d’una bona amistat, i també de la meva admiració per una dona que representa com poques totes les dones del món. Però aquesta és una història que només puc reviure en flashbacks...

Primer record

El més recent. Cannes 2018, on el festival afirma el seu compromís amb les dones del cinema, però són les dones les que prenen el poder. Cate Blanchett i Agnès Varda presideixen els actes, manifests, fotos de conjunt i protestes a la catifa vermella. Una de les fotos recull el moment en què Claudia Cardinale i Jane Fonda cedeixen el pas a Vanessa Redgrave, que llegeix un petit text personal: Vanessa reclama a les dones del cinema que facin de la seva lluita una actitud més generosa a favor dels desvalguts, dominats, oblidats, de les víctimes de tots els abusos del planeta. Els drets de les dones són inseparables dels drets socials i polítics, dels drets humans en general. Ovació. No és el gest d’una dona que tot d’una es compromet en un espai públic. La lluita i la ideologia de Vanessa Redgrave les coneixem de fa temps, i no fa gaire encara se’n feia befa en els estàndards del Món del Cinema patriarcal, a Hollywood sobretot. Però Vanessa ja no parla de la classe obrera, parla de dones i de nens. Continua sent la Victòria de Samotràcia. Isadora de Samotràcia.

Llàstima. No he pogut abraçar-la a Cannes 2018, però sí un any abans. És el...

Segon record

El primer dia de Cannes 2017 es va presentar el debut com a directora de Vanessa Redgrave. Una sessió especial fora de concurs de Sea Sorrow, un documental que li produeix el seu fill Carlo Gabriel Nero. Acompanyada d’Emma Thompson i Martin Sherman (semper fidelis) visita camps de refugiats i fa una defensa aïrada reclamant a Occident una atenció especial per la protecció a la infància, víctimes de conflictes, exilis i desnutricions. Parla ja de Trump, un any abans que el president americà traspassi totes les línies vermelles separant pares i fills a les fronteres dels Estats Units. Vanessa sense maquillar reuneix els mitjans de comunicació a la seu de la Unesco a Niça i desautoritza la Unió Europea i el Festival de Cannes que l’acull, quan detecta el gran nombre de mares sense papers que treballen als hotels del Festival.

Puc parlar amb ella cinc minuts i s’emociona recordant aquelles vegades que havíem compartit la seva suite, els camerinos i la cerimònia en homenatge als seus pares Michael i Rachel Kempson a St. Martin-in-the-Fields. Una invitació improvisada l’any 1994, quan vaig intentar que vingués a Sitges per formar part del jurat. No va poder ser, i va aprofitar per renyar-me: no t’has de dedicar a una banalitat com aquesta. Encara no t’has decidit a fer de la teva vida alguna cosa de la qual puguem estar més orgullosos tu i jo? Severa, amb un somriure sempre, Vanessa sap com perforar-te amb una mirada maternal, duríssima, dolcíssima. Dreta com una madona gòtica, amb túnica i les mans de marbre. Ulls i mans de marbre. Quan penso en ella sempre em mira directament a les entranyes i em pren la mà amb l’energia d’una arrel que batega. Batega la sang, càlida. Arrels de marbre calent, mans de mare protectora té Vanessa Redgrave. El que més vaig admirar d’ella la primera vegada: ulls, mans, llum... Era un dia radiant, davant els Aparthotel Mediterráneo de Sitges...

Tercer record

Van arribar separats. Feia molt que no es veien Franco Nero i Vanessa, convidats a la projecció del 20è aniversari de Camelot al cinema El Retiro de Sitges. Octubre de 1987. Lancelot i la Reina Ginebra a la llotja amb Goas, el director del festival. Com ell explica, fent manetes tota la projecció, enamorats de l’amor amb què van incendiar aquella obra mestra de Joshua Logan, que no li robaré al Jaume Figueras. Perquè és seva. Tot va ser extraordinari. L’aplaudiment del públic, el sopar privat que vam fer on van discutir pel futbol i el trotskisme, i també la passejada fins al Saló d’Or del Maricel i una roda de premsa tumultuosa. Jo em reservo algunes intimitats per a vosaltres. La primera, quan baixa del cotxe amb un abric blanc carregada de flors, i el sol emmudeix perquè Vanessa somriu i, us ho juro!, no hi ha llum que pugui competir amb la llum que ella desprèn, incandescent. És un arcàngel, i em dona la mà i no me la deixa. L’acompanyo a la seva habitació per explicar-li tots els detalls, i m’adopta. Riu i riu i pregunta i demana, i agafa el raïm d’un fruiter de cortesia, i m’alimenta, gra a gra. Els posa als meus llavis i em fa callar el protocol per interrogar-me a pell viva. Ho vol saber tot, però ben aviat no cal perquè tot ho sap abans de dir-ho. Sap llegir els ulls, sap llegir l’ànima. I aviat em diu que és una llàstima que no sigui dona perquè, diu, tens tot el que jo admiro més en una dona. No sé si la vaig entendre, o no vaig voler-ho, llavors...

La segona intimitat té a veure amb la conversa de dues dones sobre les dones, i els grills, i les onades, i el vi blanc, i el baret dels Matas davant de la suite, la música, i després la pau que no oblidaré mai. Potser sí que va ser ella qui em va ajudar a entendre la masculinitat com la més femenina de les característiques d’un home. L’endemà, l’intercanvi d’adreça i telèfons. I una promesa: potser no ens veurem mai més, però sempre (riu) quan mengem raïm recordarem aquesta vegada, oi?

El que sí que us puc assegurar és que, contra tots els rumors, Vanessa i Franco Nero no van dormir junts aquella nit.

Quart record

Ens vam tornar a trobar molt aviat, el 1989. La Vanessa representava al Lyric Theatre de Londres A Madhouse in Goa de Martin Sherman. Era una època feliç: havia recuperat l’amistat de la seva germana fent totes dues els papers de Bette Davis i Joan Crawford ne un remake televisiu de Què se n’ha fet, de Baby Jane? La tv-movie, però, era tan dolenta que trigaria tres anys a ser presentada, i les germanes Redgrave van intentar-ho tot per amagar-la al món.

A més a més actuava cada nit amb el seu darrer protegit, un joveníssim Rupert Graves que s’enduria a Regreso a Howard’s End. L’escenari de l’obra era preciós, una mena d’hotelet o pensió digne de La noche de la iguana i, de fet, Martin Sherman havia copiat descaradament Tennessee Williams. Ben copiat. Sherman hi anava cada nit i la festa era al camerino de Vanessa, on Rupert feia de putti d’escaiola i el gramòfon destenyia la veu de Vera Lynn. Sí, allò era com una escena d’Isadora. Sherman recitava, Vanessa sopava i jo li vaig cosir una túnica esqueixada (aquest virtuosisme el vaig aprendre a la mili a Melilla) perquè la modista del teatre ja havia plegat feia estona. No hi va haver gaire temps per més, fins dos anys més tard. El record dels records.

Cinquè record

Més teatre, sempre Talia, o Terpsícore en aquest cas! Perquè l’obra que feia al 1991 era When She Danced al Globe. Un retorn a Isadora Duncan, amb Martin Sherman again fent de les plomes un bisturí. Ara Vanessa ja tenia edat per morir escanyada amb el xal i el Bugatti, però es limitava a recordar-ho dictant-li les memòries a un insípid Michael Sheen, el seu darrer protegit a qui s’enduria (la història sempre es repeteix) anys més tard a Wilde, el film d’Oscar Wilde per la glòria de Stephen Fry. La colla era sempre la mateixa: el protegit de torn, Vanessa, Martin Sherman, Paul Scoffield, Daniel Massey, Trevor Nunn i Stephen Fry. Vaig acompanyar Vanessa al rodatge d’unes escenes de Regreso a Howard’s End als Fortnum and Mason’s de Piccadilly, i després, ella i Emma Thompson, jo i tots els altres vam compartir sopars, música i discursos tres dies a l’apartament de Camden Hill, crec que era. De tant en tant, anaven a complir amb la representació, i de dia ella feia algunes activitats amb el seu partit. Jo aprofitava per veure musicals, que és un vici, però no li ho podia dir perquè li hauria semblat una abominació. El musical anglès en mans d’Andrew Lloyd Webber, llavors, era una atrocitat per a turistes i un regnat d’homes de mentalitat molt antiga: Cameron Mackintosh i Andrew, els fantasmes dels musicals. Paraula de Vanessa.

Va ser quan més vam parlar de la seva decepció amb l’esquerra per la traïció evident als compromisos amb els drets de les dones. Un any més tard, i ho incloc en aquest cinquè record perquè puc confondre fets i paraules, interpretava Heartbreak House de Shaw al Royal Haymarket. Ja s’havia donat de baixa de l’acta de diputada. Era una Vanessa irritada, urgent i harpia que em va tractar molt malament, fins al punt que Glenda Jackson la va reprendre una nit al carrer. Però, després, sempre arribava el moment de les mans, i dels ulls, i el record dels grills de Sitges, i la meva infinita admiració i respecte per la seva voluntat i bondat, però alguna cosa s’havia trencat i jo no la podia sargir. Ja no ens tornaríem a trobar fins a l’escena de St. Martin-in-the-Fields, primer, i el Festival de Cannes de 2017, però a peu de carrer. Quina pena tan gran, els finals provisionals que vols definitius i que et persegueixen anys i anys lamentant una paraula de comprensió mai dita!

La darrera imatge de Vanessa a Heartbreak House, vestida de monja i fent mitja, em fa tremolar. Gairebé semblava Maggie Smith. Pell i ossos, enfosquida.

Però m’havia canviat la vida, i això no ho oblido, i jo sabia que la seva nova croada només podia acabar molt bé. No pot cantar victòria, encara. En molts aspectes, jo em considero una petita victòria incompleta de Vanessa Redgrave.

Sisè record

Quantes vegades he escoltat “How to Handle a Woman?”, cantada per Richard Harris? Quantes “If Ever I would Leave You?” per Gene Merlino, que doblava Franco Nero?I quantes “I Loved you once in silence” a Merlino i Vanessa, en el meu Vinil de Camelot, però érem Vanessa i jo en silenci, una d’aquelles nits... només per a dones?

I ara... Silenci i fins aviat. Gràcies per escoltar-me.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.