Secret de Geneviève Bujold

En un petit turó a tocar de Florència, el Mons Fiorentinus, s'aixeca la bellíssima basílica menor de San Miniato al Monte, amb una façana espectacular de marbre blanc i serpentina verda. Arquitectura romànica envoltada de xiprers i núvols, amb una escala important davant, on no trobareu les escultures que els decoradors Jack Senter i Jerry Wunderlich van afegir per exagerar la riquesa ornamental del conjunt en el film Obsessió de Brian de Palma. Eren uns simulacres molt tronats, gairebé tant com els milers de flors de plàstic que van plantar als prats nòrdics, damunt dels fiords, els ambientadors del musical Canción de Noruega per entusiasmar els devots internacionals de les primaveres eternes.

Però el més important és com sona, pujant escales musicals, la partitura de Bernard Herrmann quan Cliff Robertson arriba, entra, visita el temple, i l'orgue dóna pas al cor femení que il·lumina la capella lateral on treballa, pujada a una bastida, una restauradora, Sandra Portinari, idèntica a la seva dona morta. La noia neteja una pintura mural i s'enfronta a un dilema: sota una verge renaixentista n'ha aparegut una de més antiga i també meravellosa. Cal destruir l'una per preservar l'altra? I quina ha de ser la triada?

Obsessió és un thriller romàntic sobre el sentiment de culpabilitat, amb un incest amagat entre els plecs d'un guió admirable de Paul Schrader. També refà part de les trames i subtrames de Vertigo de Hitchcock, una obra mestra sobre una obra mestre, però la primera sempre serà l'original, clar. I bé, és realment Vertigo l'original, o potser no existiria sense els somnis de perfecció cruel i destructiva de Laura, de Rebeca, de La dona del quadre, de Jennie? No va ser el Pigmalió d'Anthony Asquith i Leslie Howard el que tindria el dret d'inaugurar l'arbre genealògic de la idolatria?

Paul Schrader ja no parla massa bé de Brian de Palma, i se'n fot obertament, de Cliff Robertson i les sessions de raigs UVA que li impedien somriure amb naturalitat. Un actor acollonit i en escabetx, li vaig entendre i em va encantar sentir-li dir, perquè és una comparació gloriosa. A continuació va declarar-se boig d'amor una vegada més i obertament a l'actriu absent, a Geneviève Bujold, de qui mai he sentit parlar malament a ningú: i ho he demanat sempre que he pogut, a Jeremy Irons, a David Cronenberg, a Vanessa Redgrave, a Christopher Reeve...a tothom. Una gran actriu, una actriu honesta, una actriu malgrat ella mateixa, la millor, les respostes.

Molt concretament, acompanyant Jeremy Irons a una visita a la Pedrera l'any 1992, va tenir el detall d'explicar-me que va perdre el cap per ella en el rodatge d'Inseparables, però afortunadament ella no va perdre el cap per ell, ni el va ridiculitzar. Admirava l'elegància i falta de tensió amb què Bujold va interceptar, amb breus paraules, un somriure i un brindis d'amistat eterna, el gest de donar-li una capseta que ella no va voler obrir. Sentir-li dir això a Jeremy Irons, amb aquella veu digníssima i lenta, tan britànica que ressonava ferida pel plaer del dolor, mentre als nostres peus el passeig de Gràcia era un estrepitós cafarnaüm d'indolència, em va semblar també un regal que jo no em mereixia, i no havia obert mai fins ara que us ho explico perquè mai hem fet un homenatge, ni un article, ni un acte de respecte, ni un agraïment a l'actriu. Una actriu estil Greta Garbo, o Debra Winger, o Maria Falconetti, que mai no s'ho van creure, però que ens han deixat el rastre lleial de no pujar al pedestal de les estàtues de sal. I no assenyaleu Greta, que mai ho va consentir!

Una vegada vaig estar al costat de Geneviève Bujold, o potser la seva germana idèntica, a la Cinemathèque Française, quan jo hi vivia i feia veure que treballava en un taller de tèxtils catalans. De fet, anava cada dia al Paradis d'Henri Langlois, que havia programat La guerre est finie de Resnais, i French Can-Can, de Renoir, on se la veu un moment al cabaret. Geneviève és molt petita, molt agradable, molt tímida, t'agafa del braç... i el que em va dir... no, perdoneu-me, aquí no us ho puc dir