De Suïssa, n’esperem ordre, equitat i rectitud, una neutralitat ancestral on la moral és instal·lada en una balança que s’equilibra sense provocar grans daltabaixos o rebomboris. Per això, vist amb perspectiva, ara ens sembla grotesc que la mateixa Suïssa que acull exiliats per raons d’opinió no reconegués el dret a vot de les dones fins l’any 1971. O que l’últim cantó del país helvètic a aprovar la mesura ho fes l’any 1990. A tocar d’ara mateix. Res ens hauria d’estranyar si tenim en compte la regressió ciclotímica que patim cada cert temps, i que ara i aquí viu èpoques més fosques i doloroses que mai, ja sigui en retallada de drets fonamentals, en el no respecte per la diferència o per la igualtat de gènere, condició sexual o, simplement, pel que fa a conquestes civils ja superades que es tornen a veure amenaçades.
No és ficció: ens hem acostumat a viure la democràcia com un mal thriller, amb la censura com el martell d’una moralitat revengista, i amb la llibertat d’expressió ofegada en un mar de mentides, fake news i un pes de la llei tan retrògrad que sembla d’altres segles. No oblidem que aquest 2018 serà recordat per l’any del “Me Too”, per la vergonyosa cacera impune de La Manada, o per la històrica manifestació del 8M. Fets que ens interpel·len de manera agosarada, que ens fan acotar el cap, encara avergonyits per no haver pogut construir una societat tan digna com ho són els clams de qui pateix, de qui no es resigna i de qui vol seguir lluitant per un món just, sense concessions. L’any més oportú per estrenar Die göttliche Ordnung, arribada aquí amb el títol d’El orden divino.
La història se centra en Nora (Marie Leuenberger, el pes de tota la trama, i la condensació d’una lluita que s’omple dignament de raons), una jove mestressa de casa que viu amb la seva família —cunyats i sogre inclosos— en un petit poble on regna la cordialitat i la senzillesa. La necessitat de treballar farà que es desencadenin els fets, una revolta silenciosa de les dones que s’alliberen, que coneixen el seu propi cos (“tinc un tigre entre les cames, i mai no he tingut un orgasme”, diu Nora a Hans, el seu marit, després que aquest la deixi en ridícul) i que aprenen a ser subjectes, no meres comparses d’una vida planificada per perpetuar el poder testosterònic de la masculinitat. La pel·lícula compta amb l’honor de ser la més vista de l’any a Suïssa i d’haver-ho aconseguit amb un equip creatiu totalment femení (direcció, guió, música i fotografia, entre més) en temps més necessaris que mai de gestos, proclames i normalitzacions.
El orden divino és una pel·lícula pulcra, explicada amb netedat i detallisme, versemblant en la construcció i en la recreació dels 70, testimoni d’opressions que acabaran alliberant-se. I és, malgrat aquest discurs tan lamentablement vigent avui dia, un film amable i de bon gust, on s’expliquen els fets en una considerada equidistància entre el drama i la comèdia, sense carregar-los excessivament de política. No era la intenció, i queda clar: l’objectiu era buscar l’emoció d’un tall d’història, d’una fita, lluny de l’agror de la injustícia, aquí presentada en l’autocomplaença del cop a l’esquena que redreça una mala consciència endèmica. “Què puc fer?”, pregunta Nora a una de les protagonistes de la “revolta” de les dones. “Lluitar”. Heus aquí.
Die göttliche Ordnung
Direcció: Petra Biondina Volpe
Títol estrena: El orden divino
Suïssa, 2017
Durada: 96 minuts
Guió: Petra Biondina Volpe
Música: Annette Focks
Fotografia: Judith Kaufmann
Repartiment: Marie Leuenberger, Maximilian Simonischek, Rachel Braunschweig, Sibylle Brunner, Marta Zoffoli
Gènere: Comèdia dramàtica. Feminisme