Els crítics

L'orgull espacial de la decadència soviètica

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Era l’any 1985 i la Guerra Freda estava a punt d’acabar-se, tot i que aleshores ningú no ho sabia. El gran taulell d’escacs en què s’havia convertit el món —amb desconfiança entre potències, amb recels nuclears, amb mirades furtives i amenaces més o menys dissimulades— feia molts anys que també s’havia traslladat a l’espai, aquest far west alimentat de deliris colonitzadors i que prometia la glòria d’Eldorado a qui guanyés la cursa. Perquè es tractava de ser el primer i de treure pit, encara que això anés en detriment de la dignitat i del sentit comú, amb l’únic sentit multimilionari de perpetuar l’equilibri de poders entre els dos blocs en què es dividia el mapamundi. I aquí és on arrenca aquesta pel·lícula elegant, eficaç i claustrofòbica sobre el cas de l’estació espacial Salyut-7, just quan una errada deixa la nau a la deriva, convertida en un perill per a la Terra i per a l’honor de l’agència espacial russa, que converteix el cas en una qüestió d’orgull nacional. Tot, abans que acceptar l’ajuda dels americans, encara que això vulgui dir sacrificar els seus homes, convertits en peons d’una partida amb tot a perdre. Tot, abans que claudicar a l’eficiència de la potència arxienemiga. Tot, abans que acceptar que la maquinària del comunisme arriba a la fi.

Amb l’objectiu de salvar el poc que els queda, els russos envien dos cosmonautes —Viktor Savinikh i Vladimir Janibekov— en una missió d’altíssim risc per reparar l’estació i mirar de reparar, al mateix temps, les vergonyes dels organismes governamentals del país, que no poden suportar la realitat dels fets: no només ha entrat en una indeturable decadència la seva enginyeria cosmonàutica, sinó també una idea. L’empresa és tot un repte per al director Klim Shipenko: aconseguir que oblidem el final de l’aventura —Putin va homenatjar fastuosament els dos herois no fa pas gaire—, superant els apriorismes que tenim pel fet de saber que tot acaba sent una gesta. Matèria blockbuster al 100%. El gran què és com s’expliquen els fets. I aquest film rus aconsegueix fer-ho amb concisió i veracitat, inspirat en films —americans, what else?com Apol·lo 13 i la més recent Gravity, de qui agafa l’esperit d’un realisme asfixiant que es resol amb espectacularitat però també amb ànima.

Shipenko fa un entretingut espectacle visual, amb tensió i humanitat, també amb tocs d’intimisme. I això malgrat que els personatges i la seva vida terrenal ens apareixen no prou ben dibuixats i propensos al toc sentimentaloide, i malgrat superar l’estridència malgirbada d’una banda sonora que aconsegueix molestar sempre que fa acte de presència. Amb tot, el resultat és digníssim, i construeix el relat d’acord amb la tensió creixent, sense farcir mai més del compte el pla, el guió o l’efecte sorpresa. Amb afegitons místics per obra i gràcia del guió i del més enllà —del visionat i de qui vulgui recrear-se amb assumptes de fe— i amb una escena que val el pes del film per ella mateixa, just quan una mare i la seva filla han de posar-se els cascs per tenir la darrera conversa amb el seu pare i marit. Sense fer escarafalls impúdics, amb la mesura del bon ull cinematogràfic, parlen i notem l’angoixa de qui pateix, mentre Shipenko ens fa oblidar que ja sabem que s’acabaran retrobant. L’escena talla i ofega, gairebé tant com l’absència d’oxigen un cop superes l’estratosfera. “Torna a casa”, diu ella, en sec, que deixa en evidència els ressorts corcats d’un sistema que estava disposat a tot per continuar creient-se el gegant que ja no era, i que potser no havia estat mai.

Salyut-7

Direcció: Klim Shipenko

Rússia, 2017

Durada: 119 minuts

Guió: Aleksey Chupov, Natalya Merkulova,

Aleksey Samolyotov, Klim Shipenko

Fotografia: Sergei Astakhov, Ivan Burlakov

Repartiment: Vladimir Vdovichenkov, Pavel Derevyanko, Lyubov Novikova, Ilya Andryukov, Oksana Fandera

Gènere: Drama. Fets reals

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.