Les guerres llunyanes

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Les notícies sobre els conflictes bèl·lics que es produeixen en altres indrets del planeta arriben a Europa en forma d’imatges i relats periodístics impactants, carregats sovint de sensacionalisme. Vistes des de la distància, les atrocitats comeses en les guerres actuals són assumides pels europeus amb una barreja d’insensibilitat i indiferència, a tot estirar catàrtiques. Sobre el terreny, els periodistes que cobreixen aquests conflictes salvatges es juguen la vida diàriament per poder oferir testimonis de la barbàrie.

La treva, de Donald Margulies, dirigida per Julio Manrique, aborda els dilemes ètics i vitals del periodisme de guerra (La Villarroel). Sarah Goodwin (Clara Segura), una intrèpida fotoperiodista, és evacuada de la guerra d’Iraq el 2006, després de patir un greu atemptat. Durant el període de recuperació de les ferides, Sarah s’interroga sobre el sentit no tan sols de la seva feina, sinó també sobre el de la vida en general. A més, el seu futur és posat en qüestió per la intenció de James Dodd (David Selvas), el seu company sentimental −també corresponsal de guerra− de plantejar-se una vida més còmoda.

Tota l’acció de La treva s’escola en l’apartament de la parella a Nova York, on reben la visita del seu millor amic Richard Ehrlich (Ramon Madaula), editor fotogràfic, que acaba de refer la vida afectiva amb una xicota molt més jove, Mandy Bloom (Mina Riera). El debat sobre l’abast deontològic del periodisme bèl·lic i l’impacte que té en una societat immunitzada a l’horror de les guerres llunyanes es dilueix entre insulses discussions domèstiques, sentimentals i especulatives sobre crisis de parella i opcions vitals.

Sarah creu que les fotografies que fa són necessàries per denunciar la brutalitat de la guerra, però es qüestiona si la seva carrera s’ha construït, en realitat, a redós del patiment i el dolor dels altres. L’addicció a la feina, que justifica per raons de compromís, la precipita a una decisiva cruïlla professional i vital. Interpretada amb un naturalisme de tirada cinematogràfica, que té també una materialització en l’espai escènic, el muntatge resulta molt més atractiu per la bona feina dels actors que no pas per la pretesa rotunditat d’un text que, al capdavall, es mou en un nivell massa consolatori i superficial.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.