INFRAESTRUCTURES

Una AP-7 alliberada però mal connectada

El tram de l’AP-7 entre Tarragona i Alacant deixarà de ser de peatge a partir de 2020. Així ho ha anunciat aquest dilluns el ministre de Foment, José Luis Ábalos. Tanmateix, caldrà millorar-ne les connexions amb la resta de vies perquè aquesta arteria vertebre el país de nord a sud. Compromís calcula que calen fins a 50 accessos.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Trenta-quatre anys després del període pactat en un principi, el tram de l’autopista AP-7 entre Tarragona i Alacant quedarà alliberat. És el que ha anunciat aquest dilluns el ministre de Foment José Luis Ábalos: el pròxim 1 de gener de 2020, els usuaris d’aquesta via de grans capacitats que uneix el sud del país amb Tarragona deixaran de pagar peatges. Es posa d’aquesta forma data per a una gratuïtat llargament reivindicada pels valencians i valencianes, sobretot en aquells trams on no existeix una via alternativa. En principi, la data perquè expirara la concessió a Aumar -filial d’Abertis- era 1986 però diversos governs, tan populars com socialistes, van ampliar-ne el període. L’anunci d’Ábalos ha estat molt ben rebut al sud del Sénia, si bé encara resten per resoldre algunes incògnites molt importants, com ara, com es connectarà aquesta via amb la resta de vies i els municipis, ja que a hores d’ara l’AP-7 disposa de vies d’accés i entrada cada 15 o 20 quilòmetres, la qual cosa limita la seua capacitat connectiva. A finals de maig el grup de Compromís al Senat va presentar una cinquantena d’esmenes als Pressupostos Generals de l’Estat per tal que començaren a estudiar-s’hi  canals d’accés.

 

Nova fase, nous problemes

L’anunci fet aquest dilluns pel nou ministre de Foment esvaeix els dubtes sobre el futur de l’AP-7. Abans que Ábalos, el govern del Partit Popular s’havia compromés a finalitzar la concessió, però no havia esclarit si a partir de gener de 2020 s’atorgaria l’explotació a una altra concessionària o s’aplicarien altres formules intermèdies, com ara algun tipus de peatge públic, tal i com passa al País Basc. L’alliberament, a més, satisfà les reivindicacions del govern del Botànic que, des que accedí a la Generalitat, n’havia fet bandera davant l’executiu del Partit Popular.

No s’ha de perdre de vista que aquesta ha estat una reivindicació llargament anhelada al País Valencià i també a Catalunya. L’AP-7 fou la primera via d’altes prestacions que es va explotar en regim de concessió a l’Estat, a finals de la dècada dels 60. Uns anys abans, concretament el 1982, el Banc Mundial havia publicat l’informe El desenvolupament econòmic d’Espanya, on recomanava la construcció d’una “autopista de Llevant, al llarg de la costa mediterrània, des de la frontera francesa fins a Múrcia”.

El règim franquista va optar per un model de construcció fins aleshores inexplorat a Europa: una empresa privada s’encarregava de fer l’autopista i, a canvi, se li n’atorgava la concessió durant un període de temps llarg. En concret, de la Jonquera a Tarragona fins a 1990, i de Tarragona a Alacant, fins a 1986. Els usuaris, a través del pagament d’un peatge, es feien càrrec de cobrir la inversió feta per Acesa i Aumar, dos filials de l’actual Abertis. Tanmateix, els terminis no es van complir i l’empresa concessionària, controlada per La Caixa, va perllongar el període d’explotació. Tant usuaris com empreses de transport han demanat reiteradament la reversió d’aquest contracte, tant per raons econòmiques com per raons de seguretat vial. Aquesta reivindicació s’ha fet especialment intensa en aquells territoris que, com ara les Marines o el Maestrat, el Montsià i el Baix Ebre, no disposen de línies d’altes prestacions alternatives. En ambdós casos la N-332 i la N-340, al seu pas per aquestes comarques, presenta alts índexs de sinistralitat.

El final de la concessió, tanmateix, presenta algunes incògnites, la primera de les quals vinculada a la capil·laritat d’aquest eix que travessa el País Valencià de nord a sud. No es pot perdre de vista que en l’actualitat els accessos disten entre ells entre 15 i 20 quilòmetres. Es tracta d’una distància excessiva si el que es persegueix és promoure la connexió entre els mateixos municipis i descongestionar trams d’altres carreteres que ara estan saturats. El maig de 2017 la Conselleria d’Habitatge, Obres Públiques i Vertebració del Territori ja va remetre a Foment un document consensuat amb els alcaldes de la zona on s’exigia l’execució de vials d’accés.

Per la seua banda, Compromís va presentar al Senat 50 esmenes als Pressupostos Generals de l’Estat per a l’aprovació de tants altres accessos. La formació taronja reclama que es destine a cadascun dels vials 500.000 euros. Per a la formació valencianista “és de justícia” que els municipis “que s’han vist durant dècades afectats per expropiacions, barreres visuals, soroll i peatges i escassos beneficis” disposen de vies d’accés adients. Precisament el senador Carles Mulet té previst interpel·lar sobre aquesta qüestió al ministre de Foment aquest dimarts en la cambra baixa.

 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.