Els crítics

Els silencis de ‘The Americans’

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Tant és que el pas de The Americans hagi estat discret, eclipsat per altres sèries. Els que l’hem vist sabem que se n’ha anat una de les grans. Una sèrie que ha aconseguit, no només que el públic nord-americà es posi en la pell de dos espies russos del KGB sinó que, a més, els entengui a un nivell profund, fins al punt que sigui suficient una mirada o un canvi de to en la veu perquè sapiguem què pensen i què senten. A través d’una combinació entre les excel·lents interpretacions de Keri Russell i Matthew Rhys i un guió amb diàlegs ben escrits i, sobretot, silencis molt ben administrats han fet que tinguéssim la sensació de formar part de la intimitat d’aquests personatges, de poder veure, com si fossin transparents, els seus engranatges mental i emocionals.

Encara que les trames relacionades amb les missions dels dos agents formin part de la matèria amb què s’ha nodrit la sèrie, The Americans sempre ha fet passar el retrat humà per davant de l’espionatge, les relacions que han construït els Jennings com a part de la seva tapadora per sobre dels seus èxits com a espies. L’esfera professional sempre s’ha combinat amb l’esfera domèstica perquè era en aquest darrer espai on es podia explorar millor la dualitat d’uns personatges amb la lleialtat dividida entra pàtria i família. El final de la sèrie ha portat aquest equilibri al límit en un episodi ple de moments memorables.

The Americans
Creador: Joe Weisberg
Repartiment: Keri Russell, Matthew Rhys
6ª temporada
Canal: Movistar Series

Molts seguidors, entre els quals m’incloc, havien imaginat un final (a partir d’aquí trobareu spoilers) en què un dels personatges moria, potser més d’un. Morts a trets en mans de l’Stan, empassant-se una pastilla de cianur... hi havia moltes possibilitats. Però The Americans només ens ha entregat un mort: la família. Tot l’episodi final està dedicat a la destrucció d’aquest nucli familiar, aquesta llar construïda en una terra estrangera, dels dos espies protagonistes. Des de l’escena de l’aparcament, en què en Philip admet amb tristesa que ha fet mal a l’únic amic que ha tingut, passant per l’escena del McDonalds, en què contempla la vida familiar que havia desitjat i ara està a punt de perdre, l’escena de la trucada en què diuen adéu sense dir adéu al fill que havien aconseguit mantenir al marge de tot (i que ara ja no poden protegir més), l’escena del tren on la seva filla decideix que no pot seguir el camí dels seus pares, i fins a l’escena final, amb els dos espies mirant l’horitzó d’un país que amb prou feines coneixen havent deixat les persones que més estimen enrere. No hi ha final més trist per a uns personatges que ho han sacrificat tot que aquest en què s’adonen lentament que res del que han fet tenia sentit (i podem imaginar què pensaran quan caigui el mur de Berlín).

Coherent amb si mateixa, el final de The Americans no s’ha construït seguint els codis del thriller d’espies (que ha dinamitat durant sis temporades prenent les decisions contràries a les convencionals en el gènere) si no el codi del drama familiar. Cap personatge representa millor aquesta intenció que l’Stan, el veí de l’FBI que descobreix la veritat. En una altra sèrie, destapar el secret hauria dut el personatge a la fúria en sentir-se traït (pensin en Hank a Breaking Bad). Però aquí ens trobem comprensió. Perquè l’Stan som nosaltres, que hem arribat a estimar els Jennings fins a un punt que els ha de deixar marxar. Per a nosaltres no són dos espies, de la mateixa manera que tampoc The Americans és una sèrie sobre la Guerra Freda, si no sobre la necessitat d’establir vincles significatius perquè la vida tingui sentit. Els protagonistes ens han donat, com a personatges, una relació igualment profunda i és per això, i per la seva impecable selecció musical, que a The Americans se la trobarà molt a faltar.  

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.