Els Crítics

Variacions sobre el desamor

El 2003 Zygmunt Bauman va publicar l’assaig Liquid love en què analitzava el consultori sentimental del diari The Guardian per bastir una teoria sociològica sobre les relacions afectives.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Hi diagnosticava el caràcter inconstant, fràgil i efímer dels vincles amorosos. Tot allò aparentment sòlid dels temps moderns —ètica, feina, amor— s’havia liquat en la postmodernitat. Bauman concloïa que els humans de l’era líquida recelaven de comprometre’s amb l’altre per pànic al fracàs. Passats els anys, la seva metàfora continua essent vàlida. Però, en lloc d’una liquació dels afectes, avui podríem parlar d’un procés d’evaporació.

Esmorza amb mi d’Iván Morales, que n’assumeix també la direcció, pretén disseccionar el desamor que plana en bona part de les relacions contemporànies. Parteix d’un intent d’explorar les formes i els caires que prenen els vincles de pell en la societat actual. Dues parelles viuen, entre turbulències, les dificultats de consolidar l’amor. L’entrecreuament dels membres de cada parella obre —com acostuma a passar— unes perspectives noves. Cadascú porta una motxilla plena de desfetes emocionals que pesa com un deute en la possibilitat de tornar a viure l’amor. 

Morales defineix quatre personatges una mica estereotipats, però no mancats d’interès, sobretot els femenins: Natàlia, una xicota divorciada que té pànic a comprometre’s i que, com a rèplica a Pasolini, grava centenars d’entrevistes a propòsit del desamor; Sergi, un massagista imbuït de mantres d’autoajuda i d’aforismes de Confuci; Salva, un compositor de música comercial, enamoradís i tocat d’immaduresa afectiva, i Carlota, una histèrica amorosa amb tendències suïcides que no sap què vol a la vida. Un galdós panorama, en suma. 

Esmorza amb mi

Autor i director: Iván Morales

Sala Beckett, 6 de juny

Amb una successió de diàlegs de confidències i falsos monòlegs, Esmorza amb mi s’endinsa en les variacions sobre el desamor, en què sembla que cada personatge busqui en l’altre omplir el buit que porta a dins. Més que una reciprocitat d’afectes, l’altre és un mirall on abocar els temors, les inquietuds o les derrotes. Són personatges vulnerables, desorientats, un punt mediocres i trivials. Mostren més replecs i fondàries, els femenins, interpretats amb realisme i força per Anna Alarcón (Natàlia) i Mima Riera (Carlota). 

La disposició escènica contribueix a la idea d’una dissecció del desamor contemporani: fa pensar en els amfiteatres anatòmics de les acadèmies de medicina, on la taula d’autòpsies se situava al bell mig. Al dinamisme de l’acció també hi ajuda el trencament de la quarta paret, els canvis d’il·luminació que delimiten espais, la música i els efectes sonors al·lusius, i la invasió de la zona de confort del públic, amb qui s’estableix un cert veïnatge i complicitat durant la representació. 

A la fi, perfilats uns personatges, establerts uns lligams, insinuades unes expectatives, l’obra es queda a mitges tintes. No acaba de relligar els fils que estira, ni tampoc no va més enllà en el discurs sobre la liquació dels pactes sentimentals. És cert que costa molt de dir res de nou sobre el (des)amor, però tot es queda en un pur joc de probabilitats, una suma de tòpics i una inconsistència —també literària, amb un artificiós poti-poti bilingüe— més pròpia de les sèries televisives que no pas del teatre. Resulta molt trist pensar que algú pugui acontentar-se només compartint l’esmorzar, per més nodridor que sigui, per prolongar una relació de pell.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.