Des de 1939, amb l’entrada de les tropes franquistes a Barcelona, el vial més important que separa els districtes de Gràcia i Sarrià-Sant Gervasi porta el nom d’un dels títols monàrquics atorgats al fill-hereu del cap d’Estat del Regne d’Espanya: «avinguda del Príncep d’Astúries». Com calia esperar, el nom de carrer ha generat cada vegada més rebuig entre el veïnat.
Reflex d’aquest rebuig, a finals de 2015 es constituí la Plataforma Riera de Cassoles amb la voluntat d’articular l’oposició veïnal a un nom imposat a foc, igual que la institució que homenatja. L’alternativa havia de passar per un nom amb el major consens possible i, per això, triar el nom popular del vial, atorgat el segle XIX era, al cap i la fi, l’opció més acceptada. «Avinguda Riera de Cassoles» no anava acompanyat de connotacions polítiques, religioses o econòmiques. Ras i curt, es tractava de recuperar el nom popular del torrent de enllaçava la riera de Vallcarca amb la riera de Sant Miquel. D’altra banda, no se li escapà a poca gent la paradoxa històrica que la proposta de canvi nom fes referència a l’antic terme de Cassoles, tractant-se justament d’aquest tipus d’atuell culinari l’utilitzat per mostrar el rebuig a la Corona espanyola mitjançant el repic continuat amb una cullerot. Res més lluny de la realitat.
Així doncs, amb el suport i la complicitat d’associacions de veïns i veïnes, tallers d’història, agrupacions de lleure i tota mena d’entitats veïnals, la proposta començà a caminar, més ràpidament encara quan l’Ajuntament anuncià la licitació d’obres per a la reurbanització de la zona. Era el moment. El debat es posà en valor durant el 2016 amb actes de difusió històrica del barri, així com amb la transcendència en mitjans de comunicació locals i la interacció amb representants dels partits polítics. Però, realment, l’assalt a l’arena política el feren un any més tard, després del referèndum de l’1 d’octubre i de l’aprovació del nou Reglament municipal de participació ciutadana pocs dies després. Un cúmul de veïns i veïnes se sumaren activament al projecte. La necessitat d’exercir sobirania havia passat de ser una prioritat a una necessitat. I és així com la consigna «els carrers seran sempre nostres» agafava un sentit més que figuratiu.
Després d’un termini de negociacions amb l’Ajuntament de Barcelona, i d’acord amb la nova normativa, tant uns com altres -veïns i Ajuntament- cregueren que la millor opció per materialitzar el canvi seria la recollida de signatures a cada un dels dos districtes afectats pel carrer (540 a Gràcia i 630 a Sarrià-Sant Gervasi) per tal que la proposta fos debatuda i resolta als Consells plenaris dels respectius districtes. Tenint en compte que a Barcelona els districtes no tenen competència sobre la denominació de carrers, l’acord s’hauria de sotmetre novament a votació al Consell plenari de Barcelona, prèvia avaluació de la Comissió de Nomenclàtor de la ciutat.
Fou així com des del 18 d’abril s’encetà un termini de dos mesos per a recollir les 1.300 signatures. El treball de socialització realitzat durant anys tingué els seus resultats: una quinzena de llocs estables de recollida i una quarantena de fedataris es posaren mans a la feina. D’aquesta forma, el 14 de juny, pocs dies abans que expirés el termini de recollida de signatures, es lliuraren un total de 5.356 signatures a l’Oficina d’Atenció Ciutadana de la plaça de Sant Miquel de Barcelona.
La xifra, gens menyspreable, representa quatre vegades més del que formalment es requereix. Cal recordar que les iniciatives proposades a la multiconsulta recolliren poc més de 15.000 signatures, però amb punts distribuïts per tota la ciutat. Tot i així, caldrà que la Regidoria de Participació i Districtes les comptabilitzi de nou, contraposant-les amb el padró municipal, més encara quan hi signaren persones de fora dels districtes, tal com s’anuncià a la roda de premsa posterior. Un cop validat el recompte, la pilota serà traslladada al terrat dels polítics dels respectius districtes, que s’hauran de manifestar a favor o en contra de la proposta. Sigui un èxit o un fracàs, la força sinèrgica que ha generat aquesta campanya entre veïns i veïnes a nivell de compromís i implicació en els afers de barri és evident. Alhora, aquesta és la primera experiència municipal de recollida de signatures d’Iniciativa Ciutadana d’acord amb el nou reglament.
La participació ciutadana a Barcelona
Amb el nou govern resultant de les darreres eleccions municipals, la participació ciutadana es posà de nou sobre la taula a la ciutat de Barcelona. L’aposta per democratitzar el processos de decisió política era una assignatura pendent que, coincidint amb la proposta del canvi de nom de Riera de Cassoles, s’entrà a valorar.
La posada en funcionament del portal Decidim Barcelona, un fòrum institucional per a barcelonins i barcelonines amb l’objectiu que la ciutadania mateixa proposés i/o recolzés aportacions al Pla d’Actuació Municipal 2016-2019, serví d’estirabot d’aquest nou model de governança local. En aquest nou espai, actiu entre març i abril de 2016, la proposta de canvi de nom es va sotmetre telemàticament a interès públic i el resultat fou prou satisfactori. En només 17 dies assolí 117 suports, esdevenint així la 6a proposta més recolzada a Sarrià-Sant Gervasi i la 12a a Gràcia, superant fins i tot la proposta de reurbanització del mateix carrer. Aquesta vàlua serví per posar sobre la taula la transcendència política que tenia pel veïnat aquesta qüestió, i així es manifestà davant de les autoritats dels districtes, tant a porta oberta com a porta tancada.
Un any i escaig després, concretament el 30 d’octubre de 2017, semblava que s’obria una nova finestra a l’aprofundiment democràtic. Les propostes veïnals podien reeixir amb més facilitat gràcies a l’aprovaciód’un nou Reglament de Participació ciutadana. Aquest reglament plantejava tres opcions de participació: la multiconsulta, la iniciativa ciutadana de districte i la iniciativa ciutadana de ciutat. La primera representava l’aposta més innovadora i trencadora. L’Ajuntament tindria potestat per organitzar cada mes de juny, excepte els que coincidissin amb any electoral, una sola consulta a tota la ciutat amb preguntes múltiples, sempre i quan aquestes haguessin superat la xifra de 15.000 signatures vàlides en dos mesos, emmirallant-se en gran part així en el model suís. En aquest sentit, la proposta fou descartada per la Plataforma Riera de Cassoles per una qüestió de capacitats, ja que es tracta d’un col·lectiu de barri sense incidència a tota la ciutat per poder recollir aquesta quantitat de suports presencials.
A través de la multiconsulta, però, entraren altres propostes, recolzades des de la pròpia acció de govern. Eren la remunicipalització de la gestió de l’aigua, la implantació d’una superilla al barri de Sant Antoni i el canvi de nom de la plaça del Marquès de Comillas per Idrissa Diallo, en homenatge a l’immigrant mort a l’hospital després d’haver estat detingut en un Centre d’Internament per a Estrangers.
No obstant, la primera ensopegada a la celebració de la multiconsulta fou el gener de 2018 amb la interposició de tres recursos al contenciós del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. Un per part de la Cambra de Concessionàries Vinculades al Sector Públic (CCIES). Un segon per part de la Delegació del Govern espanyol a Catalunya, argüint que la norma contradiu la llei de bases del règim local. I, finalment, un tercer per part d’Abogados Catalanes por la Constitución, col·lectiu domiciliat a Granada (Andalusia) estretament vinculat a Societat Civil Catalana, que no fou acceptat a tràmit. Si bé és cert que, per regla general, els recursos contenciosos no paralitzen el procés i a dia d’avui encara estan pendents de resolució, l’organització de la multiconsulta havia de ser aprovada al Ple municipal i fou aquí on li arribà la sentència de mort. L’abril de 2018, la proposta perquè les preguntes sobre remunicipalització de l’aigua i creació d’una superilla a Sant Antoni entressin a la multiconsulta fou rebutjada perquè només comptà amb el recolzament del propi govern de Barcelona en Comú, a diferència de PDECat, Cs, PSC, PP, ERC, CUP i el regidor independent que hi votaren en contra. D’altra banda, la proposta per a que la pregunta del canvi de nom de plaça d’Antonio Comillas hi fos present a la multiconsulta patí un mateix resultat, amb la diferència que ERC, CUP i el regidor independent s’hi abstingueren.
Després d’aquest col·lapse, al Reglament poc més li quedava que la possibilitat d’entrar preguntes als plens de districte o de ciutat tal com si fos una moció partidista. Aquest sistema és el que recullen les dues altres opcions de participació del Reglament. És en aquest punt en què la iniciativa «Recuperem la Riera de Cassoles» troba el seu espai d’incidència. Tant en un sistema com altre d’iniciativa ciutadana es requereix una quantitat menor de signatures: 3.750 a tota la ciutat, si es vol entrar al Consell Plenari de ciutat, o entre 600 i 800, si es vol entrar al Consell Plenari de districte. Val a dir que l’opció de recollida de signatures per barris, unitats administratives més petites que els districtes, no està contemplada.
En el cas del canvi de nom de Riera de Cassoles es va optar per la recollida de signatures de districte per garantir un fonament més democràtic, així com accedir amb més facilitat al nombre mínim requerit. No obstant, tractant-se d’un vial que separa dos districtes, el nombre de signatures gairebé es multiplicà perquè l’afectació és doble. En aquest sentit, la Plataforma Riera de Cassoles estigué obligada a recollir, entre els mesos d’abril i juny de 2018, 540 signatures a Gràcia i 630 a Sarrià-Sant Gervasi. Ara, després del recompte, s’espera que la votació es realitzi al primer Consell Plenari de cada un dels districtes, previsiblement al mes de setembre, a proposició del govern i dret a exposició prèvia de l’entitat promotora. Els resultats estan per veure, però la voluntat sobirana es veu amb claredat, adés i ara.