Els Crítics

El deliri de ‘The Good Fight’

Amb poques sèries m’ho he passat tan bé recentment com amb The Good Fight. En la seva segona temporada, la sèrie ha deixat de ser l’spin-off de The Good Wife per adquirir personalitat pròpia.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

La clau del canvi ha estat la supressió de la trama de la Maia Rindell. El personatge, que era la gran novetat de l’spin-off, no va funcionar mai i la seva trama va esdevenir un llast per a la sèrie. El que sí que va funcionar van ser els elements que normalment en són el condiment: el cas de la setmana i els personatges secundaris. Però la part on hi ha d’haver l’aliment principal, el drama, no atrapava com ho havia fet The Good Wife. Així, els episodis més destacables van ser els que van tenir casos originals, com el que va abordar la figura dels trols (i on, casualment, el pes va recaure en el personatge de Diane), o bé en els moments en què posava èmfasi en les diferències entre l’actual bufet, format per advocats afroamericans, i l’anterior. Els casos en què es tractaven temes de drets civils van ser els més interessants i els que van singularitzar la sèrie més enllà del fet (valent) de tenir com a protagonistes tres dones que no encaixen amb els cànons del mitjà: una lesbiana, una afroamericana i una dona d’edat madura.

Conscients dels problemes, a la segona temporada Michelle i Robert King han posat al centre de la sèrie Diane Lockhart, relegant a la Maia a un paper gairebé presencial. El canvi ha transformat completament la sèrie, que en assumir el punt de vista d’aquest personatge s’ha empeltat també de la seva intel·ligència, elegància i mala llet. A diferència de les altres, el personatge interpretat per Christine Baranski té prou carisma per liderar la nova etapa de la sèrie i donar-li veu pròpia. Els guionistes han aprofundit en l’expressió de perplexitat que li va quedar a Diane quan va saber que Donald Trump havia guanyat les eleccions. Aquella cara, que és també la dels creadors de la sèrie i d’una audiència còmplice, s’ha convertit a la segona temporada en un manual sobre com fer front a una realitat cada cop més boja. Què s’ha de fer quan el teu país és en mans d’un president com Trump? Amb molta acidesa i sentit de l’humor, el personatge de Diane ha anat passant per diverses fases, que han anat des d’ignorar-ho tot (mentre conservi la meva petita porció de món on res del que passa no entri puc estar bé) a enfrontar-s’hi com sigui (fins i tot trepitjant els propis principis).

Diane i els espectadors ens hem vist immersos en un circ delirant on s’ha jugat a esborrar la frontera entre realitat i ficció, de tan rocambolesca com és la primera. Els guionistes hi han introduït fets d’actualitat com ara les cintes del pipí i han retratat el país de Donald Trump com una bogeria que augmenta amb cada nova declaració (o tuit) del president. S’ha posat èmfasi en les notícies falses i en l’ús de la mentida com a eina per controlar el relat polític i s’ha retratat un sistema, judicial i polític, que pot ser més absurd que un esquetx dels Monty Python. Unint-se a l’espiral de bogeria, la sèrie ha trencat les pròpies convencions, explicant dos casos en paral·lel, introduint un fragment d’animació o fent que un personatge xiuli la sintonia de la sèrie dins de la ficció. A mesura que han avançat els episodis, The Good Fight ha adquirit un to delirant que ha estat un antídot per als que, efectivament, ja no podem més. S’ha pres amb humor, però sense perdre esperit crític, temes molt seriosos, i pel camí s’ha redescobert ella mateixa com una de les comèdies (perquè pràcticament ha deixat de ser un drama legal) més divertides, políticament incorrectes i incisives de la televisió actual.

The Good Fight

Creador: Michelle i Robert King

Repartiment: Christine Baranski, Cush Jumbo, Rose Leslie

2ª temporada

Canal: Movistar Series

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.