Barcelona va prémer l’accelerador. I el va prémer fort, per dur a la pràctica unes idees que havien de trencar amb la tradició acadèmica. Sota la dictadura de Primo de Rivera prenia cos la inquietud d’un grapat de joves arquitectes per fer de la seua professió una eina de transformació social. Alguns d’ells, encara estudiants, s’imbuïren dels corrents europeus d’avantguarda, no només estètics sinó també conceptuals, que dirigien els passos d’una nova arquitectura cap a formulacions despullades i d’una certa fredor, on l’ornament brillava per la seua absència i la bellesa provenia de les línies essencials, de la sobrietat, de la calculada proporció espacial, de la llum i del recurs a uns materials d’origen industrial. Al centre del seu ideari, l’individu, el progrés social i el compromís amb la millora de la qualitat de vida. Benvinguts, doncs, a l’era racionalista.
Aquesta motivació primerenca havia de portar-los a convidar Le Corbusier, un dels pares del racionalisme, a fer una primera visita a Madrid el maig de 1928, impulsada per l’aragonès Fernando García Mercadal, que Josep Lluís Sert aprofitaria per convidar l’insigne arquitecte suís a Barcelona.
El focus racionalista català mantenia un estret contacte amb el madrileny i el basc, el qual tenia José Manuel Aizpurúa com a principal exponent. Entre uns i altres fundarien el 1930 el GATEPAC (Grupo de Arquitectos y Técnicos Españoles para el Progreso de la Arquitectura Contemporánea), la llavor del qual era la versió catalana, el GATCPAC, fundat un any abans. Entre els membres més actius del grup català destacaven Josep Lluís Sert, Josep Torres i Clavé, Antoni Bonet, Raimon Duran i Reynals, Germán Rodríguez Arias, Joan Baptista Subirana i Sixte Illescas. El GATEPAC crearia la pròpia plataforma de difusió, la revista Documentos de Actividad Contemporánea, coneguda com AC, publicada des de Barcelona.
Aquell 1929 va ser un any especial. Paral·lelament als primers moviments racionalistes, se celebrava a Barcelona l’Exposició Internacional, ubicada a la muntanya de Montjuïc. L’esdeveniment havia de servir no únicament com a catalitzador urbanístic per a la remodelació de la plaça d’Espanya i la urbanització d’aquesta muntanya urbana, sinó també d’aparador del noucentisme com a doctrina oficial. Jean-Claude Forestier, amb la col·laboració de Nicolau Rubió i Tudurí, enjardinava el vessant de Ponent, mentre que Puig i Cadafalch projectava edificis d’estil neoclàssic i Carles Buïgas creava la Font Màgica de Montjuïc, de la qual brollen a parts iguals aigua i llum.
Enmig de tanta profusió d’elements, el pavelló d’Alemanya destacava per la discreta horitzontalitat; ostentava nuesa i la seua decoració es limitava a dos estanys i una escultura. De la puresa formal de l’edifici i de la fina tria de materials emergia la potència d’una obra intel·ligent, sublim, intemporal, que havia de ser, tot i que de manera efímera, la primera construcció racionalista a Barcelona que havia de presentar-se en un esdeveniment oficial. Ho deia Mies van der Rohe, el seu creador: “Less is more” (Menys és més), i no s’equivocava.
El pavelló d’Alemanya potser no va representar el tret de sortida real, però sí que inaugurà simbòlicament el racionalisme a Barcelona. Un altre pavelló, el de la República Espanyola per a l’Exposició Internacional de París de 1937, anunciava vuit anys més tard el final d’aquesta curta etapa d’optimisme. Projectat per Josep Lluís Sert i Luis Lacasa, l’edifici feia funcions d’eina de propaganda política contra el feixisme. El govern republicà va reunir-hi tots els elements per articular un discurs de progrés: un edifici racionalista d’arrels mediterrànies, Picasso hi exposà el Guernica, MiróEl Segador, Juli González la Montserrat i Alexander Calder la Font de Mercuri; el comissariat, a càrrec de José Gaos, la direcció artística de Josep Renau i Max Aub, i la producció audiovisual, obra de Luis Buñuel.
Entre l’un i l’altre, entre el de Barcelona de 1929 i el de París de 1937, reconstruït al barri de la Vall d’Hebron, el racionalisme i les avantguardes esbossen una realitat positiva i de progrés, d’alta tensió artística, literària i de nova factura: Picasso, Dalí, Miró, els Amics de l’Art Nou, la nova mirada fotogràfica de Margaret Michaelis, les galeries Dalmau o la llibreria Catalonia; i Joan Prats i Paul Éluard i J.V. Foix. El magazín D’Ací i d’Allà i la revista AC. Totes aquestes i moltes peces més completaren el trencaclosques d’una utopia que s’esvaí el 1936, quan tot just engegava motors.
Mercè Vidal, doctora en Història de l’Art (Universitat de Barcelona): «Fer una ciutat més humana i més cívica ja té una tradició»
—M'agrada pensar que aquest període tan intens s’emmarca simbòlicament entre dos pavellons, el de Mies van der Rohe per representar Alemanya a l’Exposició Internacional de 1929 a Barcelona i el de la República per a l’Exposició a París de 1937.
—És bastant correcte. De fet, hi ha un tema que plana durant aquells anys en les noves concepcions de l’arquitectura que és el de l’habitatge social. D’altra banda, hi ha una voluntat ferma de desfer-se de l’academicisme i abraçar els nous plantejaments i les noves tecnologies.
Als anys 20 el que funciona molt són les revistes d’arquitectura, per la qual cosa la difusió de les noves idees és àmplia. Això provoca que els arquitectes d’aquí estiguin molt a l’aguait del que passa a fora.
D’altra banda, la celebració a Berlín i Holanda de congressos internacionals va representar un gran altaveu de les noves idees.
—Barcelona racionalista és un llibre que pretén radiografiar la realitat arquitectònica i artística d’aquell moment.
—No he volgut limitar-me només als arquitectes que formen part del GATCPAC sinó també tractar els que Oriol Bohigas va qualificar molt encertadament de racionalistes al marge. Són joves una mica més grans, que ja eren actius des de la Mancomunitat i que combreguen amb els preceptes noucentistes, però que ja tenen l’esperit de modernitat present, sense renunciar a un aspecte bàsic que és la tradició.
Aquests racionalistes al marge també se sumaran a les inquietuds d’aquest temps per fer el canvi en el panorama arquitectònic de la ciutat. No obstant, els racionalistes pròpiament dits aportaran un altre punt fonamental, que és la planificació de la ciutat. I aquest és el fet diferencial entre ambdós grups.
—Quina és la incidència dels racionalistes i dels moviments moderns en la seua època?
—Qualsevol canvi és minoritari, perquè domina el pensament conservador. L’arquitectura no és com una novel·la, que l’escrius i per a la qual pots ser independent de l’entorn. L’arquitectura, cal executar-la i concretar-la en la construcció d’edificis, i això significa disposar d’un capital i de suport institucional.
En el cas que ens pertoca, són pocs anys d’actuació, perquè la Guerra Civil va aturar-ho tot. Sí que s’arriba a tenir un paper molt ampli, perquè els racionalistes busquen sobretot higienitzar espais degradats de la ciutat, com el Barri Xino, que va fotografiar Margaret Michaelis; o pal·liar el problema hospitalari, que és quan projecten el gran Hospital Central Antituberculós. L’arquitectura respon a les funcions que necessita aquesta medicina, des de la manera de conservar els arxius de les proves de la tuberculina fins a les condicions en què han de conviure els pacients. Per exemple, es va dedicar un espai al solàrium. Cal dir que la concepció d’aquest edifici estava lligada a la branca de la medicina natural, que creia en el sol i l’aire com a elements guaridors.
No obstant, el que hi ha és molt poc temps perquè es pugui entendre aquesta nova manera de concebre l’arquitectura.
—Tornem al moment. Imagine aquells anys com un microcosmos efervescent i de vasos comunicants entre els diferents nuclis d’acció, com les arts, la fotografia, el disseny gràfic i industrial i l’arquitectura, amb una voluntat de trencament amb la tradició i un clar compromís social.
—Així és. Quan els racionalistes començaren a presentar els primers projectes, encara eren estudiants d’arquitectura. Era l’any 1929, amb l’Exposició Internacional de Barcelona, on es presentà també el Pavelló dels Artistes Reunits, projectat per Jaume Mestres i Fossas, que naixia com a resposta d’alguns dels artistes vinculats al Foment de les Arts Decoratives per deslligar-se del plantejament acadèmic del Palau Oficial de les Arts Decoratives i crear la seva pròpia manifestació, proposant un ideal de la llar moderna. Aquesta certa modernitat la impulsaven els dits racionalistes al marge.
Pocs dies abans de la inauguració de l’Exposició Internacional de 1929, s’inaugurà una exposició que es titulava “Arquitectura” i que tingué lloc a les galeries Dalmau. Els joves arquitectes hi presentaren els seus projectes. Tot eren edificis horitzontals, despullats, nets. En aquesta exposició, que va ser visitada per milers de persones per la inquietud que va suscitar, s’incloïa un projecte d’un arquitecte noucentista, Antoni Puig Gairalt, autor de la fàbrica Myrurgia (1929), que seria el primer edifici industrial racionalista de Barcelona.
De fet, Puig Gairalt va fer la presentació de Le Corbusier quan aquest va visitar Barcelona l’any 1928. La visita, per cert, va ser crucial per al desenvolupament dels preceptes de l’arquitectura racionalista a la ciutat. En aquell moment, Puig Gairalt ja tenia enllestit pràcticament el projecte de la fàbrica. En el contacte que van mantenir, van discutir sobre materials i acabats
—És la primera vegada que Barcelona salta a l’escena internacional.
—Exacte. Sempre havia patit un decalatge i als anys 30, es produeix una acceleració i la ciutat s’acobla al ritme dels corrents de fora. El gran canvi es produeix l’any 1933 arran d’un congrés del CIAM que es fa a Atenes a bord d’un vaixell, el Patris II. L’embarcació salpa de Marsella i voreja la costa mediterrània fins a Atenes. Al llarg de la travessia, els assistents poden contemplar una arquitectura de cases de pescadors, la mateixa que es pot trobar a Eivissa i altres indrets, i que respon als cànons racionalistes. Una mena d’arquitectura sense arquitectura, naturalment racionalista.
En aquest moment, de les dues línies imperants, la de la Bauhaus i Walter Gropius, i la de Le Corbusier, guanya la visió corbusierana, que aposta per una arquitectura racionalista però arrelada al lloc, a partir de l’ús de materials i solucions vernacles. És per això que els arquitectes barcelonins, influenciats per l’arquitecte suís, aposten pel llatinisme. Le Corbusier ja els ho va dir quan va visitar Sitges o Sant Pol de Mar: veia que es tractava d’una arquitectura popular amb essències d’un racionalisme natural.
La línia alemanya resulta molt més freda, més desarrelada, mentre que la corbusierana és més permeable a l’arquitectura tradicional. Per això també, els arquitectes catalans seran més sensibles a l’art popular: col·locaran gerres, empraran l’encanyissat i concebran formes orgàniques, mentre que Gropius és més rígid i deslocalitzat, si es vol.
—El llatinisme va ser la via per dotar l’arquitectura d’un signe d’identitat cultural propi.
—Aquí es va produir un debat molt fort i l’aposta dels arquitectes catalans pel llatinisme els situà a l’avantguarda. Això va ser cap a l’any 1935. Els pròpiament racionalistes van entendre aquest nou pas com fruit d’un procés evolutiu, on calia anar a l’essència, metafísicament, per a partir d’aquí evolucionar i canviar. El mateix Le Corbusier confronta superfícies llises i blanques amb l’ús de la pedra del lloc. Per exemple, Josep Lluís Sert, partint d’aquest precepte, farà al llarg de la seva vida una arquitectura adaptada al lloc, ja sigui la Fundació Miró o el taller del mateix artista.
I als anys 40 Alvar Aalto, que també es va apuntar al racionalisme, va defugir la fredor alemanya i va optar per la tradició del seu país, que era el treball de la fusta corbada.
—Per contra, els edificis racionalistes que es van construir a Barcelona es mantenen en la línia més radical.
—Els primers sí que tenen influències racionalistes més radicals i, de fet, podem dir que els arquitectes en un primer moment van copiar el que es feia a fora. Posteriorment, sí que es va donar una certa reflexió.
—El fenomen de sensibilitat envers les tradicions constructives locals es produeix en altres llocs d’Europa?
—La via de Le Corbusier, sorgida cap a 1933, irradia cap a diferents indrets, com Itàlia o l’antiga Txecoslovàquia, a través del paper fonamental de les revistes especialitzades. Cal tenir en compte un altre aspecte important, que és que no s’entén només l’edifici sol sinó també l’espai que genera. Per exemple, el pavelló de la República per a l’exposició de París de 1937 el fan entre Luis Lacasa i Josep Lluís Sert. En el projecte s’utilitzaran, a proposta de Sert, estructures metàl·liques, parets de fibrociment, un material que a més dóna lleugeresa i rapidesa de construcció; però alhora la rampa d’accés a la planta superior serà corbada, derivant-se d’una vessant organicista, i es recorrerà al tendal, un element molt mediterrani, per fer ombra.
—El concepte d’habitabilitat i de millora social a través de l’arquitectura i l’urbanisme representa un pas important.
—Aquí ja existeix una certa tradició que provindria del Noucentisme, el qual revalora l’art del jardí entès com a ideal estètic i a partir del qual l’individu es pot educar mitjançant la bellesa pública. En aquell moment, hi ha una gran atenció per fer places i situar enmig d’aquestes i als jardins escultures. La figura principal és Rubió i Tudurí, que és qui va col·laborar amb Jean-Claude Forestier en el disseny dels jardins de Montjuïc.
Per tant, fer una ciutat més humana i més cívica ja té una tradició. Però sembla que estiguem enfront de compartiments estancs entre corrents, i no és així. Per aquesta raó, molts arquitectes noucentistes fan el pas cap al racionalisme i són els que Oriol Bohigas bateja com racionalistes al marge.
En aquesta línia, la Casa Bloc està pensada com un habitatge col·lectiu, amb patis interiors, espais comuns on es fa vida, i amb una biblioteca escolar. Són elements que provoquen que es doni una relació social i un civisme al mateix edifici on es viu. El projecte no es va finalitzar fins després de la Guerra Civil; hi van anar a viure les vídues de militars franquistes. Actualment, el Museu de les Arts Decoratives n’ha rehabilitat un pis, en el qual s’ha dut a terme una museografia que permet al visitant contemplar la façana i fer-se una idea de com eren aquests habitatges que, a més, tenien doble alçària.
—La concepció d’habitatge col·lectiu té un paper important en la mitigació de l’aïllament que comporta la vida urbana.
—Efectivament. A la Casa Bloc, s’accedeix als apartaments a través d’un passadís descobert, la qual cosa permet trobar-se amb els altres veïns.
—Quina llàstima que el Pla Macià no es duguera a terme...
—La veritat és que sí. A través d’aquest pla s’estructurava tota la ciutat, on es diferenciava cada zona segons els usos. El Dispensari Central Antituberculós s’havia d’ubicar al Barri Xino per esponjar-lo trencant-ne la distribució de l’espai i l’estructura dels carrers.
Una altra proposta inclosa en el Pla Macià era que la gent gaudís del mar i de l’aire lliure. Es va projectar la Ciutat de Repòs i Vacances, que havia d’ubicar-se a Castelldefels, a través de la prolongació de la Gran Via. Allà es preveien habitatges mínims en filera. Per a aquest projecte es va idear la caseta desmuntable, tota en fusta, que podia ser acoblada pel mateix usuari.
—El fet de prolongar la Gran Via fins a Castelldefels per ubicar-hi aquesta ciutat de repòs representava, probablement, la primera llavor de l’àrea metropolitana.
—Evidentment. Calia trobar espais d’oci i de benestar fora de Barcelona. A més, la Ciutat de Repòs i Vacances es va plantejar com una cooperativa a la qual es van sumar milers de socis.
—Dels ideals arquitectònics dels racionalistes catalans es desprèn una certa visió de la realitat i un posicionament polític.
—L’any 1931 se celebra a Berlín un congrés sobre l’habitatge, on acudeixen membres del GATCPAC i alguns dels racionalistes al marge. Allà veuen tot el que es fa a Centreeuropa. És el moment en què s’intenta resoldre la relació entre camp i ciutat, entre perifèria i centre, i resoldre també el fenomen de l’èxode rural cap a entorns urbans. En aquell congrés, els del GATCPAC ja presenten plànols que correspondran a la ciutat futura, que serà posteriorment el Pla Macià.
La radicalització dels arquitectes desemboca en la creació del Sindicat d’Arquitectes de Catalunya (SAC). En aquell moment, el Sindicat adopta un compromís polític indubtable alineant-se amb els comunistes. Al mateix temps, es crea el Consell de l’Escola Nova Unificada (CENU) i la construcció d’un grup escolar.
Del grup del GATCPAC, Sert és a París amb la construcció del pavelló de la República i aquí queda Josep Torres i Clavé, que és qui empeny el SAC. El compromís de Torres i Clavé el porta a lluitar al front fins a trobar la mort a les Borges Blanques.
—Passada la Guerra Civil, què queda del racionalisme en temps de postguerra?
—Hi haurà alguns edificis que tindran un aspecte exterior acadèmic i de postguerra, però que a l’interior responen a un cert racionalisme. Sert queda exiliat a París on no se li reconeix el títol d’arquitecte; d’altres s’exilien a Amèrica del Sud.
Als anys cinquanta Oriol Bohigas, Josep Antoni Coderch, Antoni de Moragas i alguns altres creen el Grup R. La voluntat és continuar la tasca del GATCPAC i oposar-se a una arquitectura de postguerra de caràcter academicista.
Aquí ja no es parla obertament del GATCPAC fins als anys 60, quan apareix un article a Cuadernos de Arquitectura. El 1971 al COAC se celebra una exposició sobre el col·lectiu amb materials propis. Posteriorment, Francesc Roca i l’Ignasi de Solà-Morales reediten la revista AC en facsímil. D’aquesta època ja enllaçaríem amb la més recent, amb la rehabilitació d’un pis a la Casa Bloc i el dispensari antituberculós. Finalment, aquest trajecte desemboca en el projecte actual dut a terme per l’Institut Municipal del Paisatge Urbà de revalorar l’arquitectura racionalista de la ciutat.
Dissortadament som un país que ha donat poc valor al patrimoni, perquè l’especulació sempre ha cridat més que la conservació.