Als despatxos interns de la Generalitat de Catalunya, gairebé tothom coincidia a dir que la intervenció més complicada de patir era la de la Hisenda catalana. Iniciada des del control del Fons de Liquiditat Autonòmic, el passat mes de setembre es va incrementar. Cada euro de despesa dels departaments catalans havia de ser aprovat pel Ministeri espanyol, cosa que causava un infern burocràtic. I un retardament assegurat en les gestions i en els serveis.
El drama del 155 procedia de les destitucions automàtiques de càrrecs electes i les arbitràries del sottogoverno. Molts dels afectats, però, eren conscients que l’acomiadament seria temporal. La recuperació del Govern implicaria la restitució dels càrrecs apartats. Almenys, d’aquells que no són al capdavant dels departaments.
El 155 s’aixecarà. Però la intervenció d’Hisenda es pot mantenir. “Suposo que això continuarà”, pensava Andreu Mas-Colell, qui fou conseller d’Universitats (2000-2003) i d’Economia (2010-2016) a la Generalitat de Catalunya abans de saber-se que hi hauria un canvi a La Moncloa. En canvi, no es mostra excessivament preocupat. En aquest cas, “el Govern central sabria setmana a setmana el que fa la Generalitat de Catalunya. Però la transparència avui és molt pronunciada. Per tant, el que conegui el Govern espanyol també serà el que es publiqui al web del Departament d’Economia i el que sabran tots els catalans”.
Mas-Colell dona importància a l’existència d’un pressupost. “Sense això, la capacitat d’intervenció i de distorsió és molt més gran. Ara estem amb un pressupost prorrogat i sense un de nou perdem capacitat de despesa. I la perdem per sempre, perquè hi ha un límit d’augment de despesa cada any, i un pressupost prorrogat significa un augment d’un 0%. I no ens en recuperem mai”, explica basant-se, diu, en aportacions del col·laborador seu Albert Carreras.
És per això que, segons l’exconseller, l’encert econòmic del nou Govern català dependrà “de la imatge que projecti d’eficàcia i dinamisme”. “A mi el que m’agradaria és que d’ací a un any hi hagués molta gent —no necessàriament compromesa amb el sobiranisme— que pogués dir que es nota que hi ha Govern. No n’hem tingut durant els darrers mesos i ara s’ha de notar. I si actua amb competència i eficàcia, millor. Perquè el famós tema de l’ampliació de la base no s’aconseguirà en un mes dient-ho, sinó projectant una imatge basada en la realitat, en la competència amb múltiples coses importants per a la nostra societat”. Més enllà de l’economia, Mas-Colell reconeix que “no tindrem normalitat mentre hi hagi gent a la presó i exiliada”, i per això prioritza les agendes polítiques per donar-hi una solució.
La senda de la repressió
L’existència de presos polítics i exiliats és la prova més clara —i més trista— de l’excepcionalitat del moment. Un cop Quim Torra ha estat impedit per restituir-ne alguns d’ells en els seus departaments, és evident que el seu Executiu tractarà de contribuir per acabar la repressió. A la internacionalització del conflicte caldrà sumar les accions que es puguen fer des dels distints departaments. El dubte que resta és si l’executiu espanyol sortint de la moció de censura canviarà la seua estratègia.
Javier Pérez Royo, catedràtic de Dret Constitucional, discrepa de l’actuació del Govern Rajoy i del Tribunal Suprem en aquest sentit: discuteix la legalitat d’impedir les investidures de Jordi Sànchez i Jordi Turull i de la negativa a publicar els nomenaments dels consellers presos i exiliats. I condiciona el futur a les actuacions del Govern català. Alerta, però, que el 155 és senzill de tornar a aplicar. “Si el president del Govern espanyol adverteix un d’autonòmic d’alguna actuació i no hi ha rectificació, podrà proposar mesures al Senat perquè les aprove i així tornar a intervenir el Govern en qüestió”. I assegura que “el fet que s’haja fet fa poc de temps no vol dir que no es puga tornar a fer immediatament”. A més, per considerar que part de les decisions del Govern Rajoy no s’han ajustat a la legalitat, Pérez Royo no descarta “que es continuen fent coses que en teoria no es poden fer i les han estat fent”, tot i que el canvi a la Moncloa podria “condicionar” aquesta dinàmica.
El nou Govern català, malgrat les cessions que ha hagut de fer per poder ser constituït, ha expressat reiteradament la voluntat de seguir el mandat de l’1 d’octubre. I l’estratègia de buscar la confrontació amb l’Estat continua vigent. Almenys d’una part de l’executiu, la dominada per Junts per Catalunya. Sense citar partits, Pérez Royo es mostra sorprès perquè el Govern i les institucions catalanes no s’hagen mostrat més combatives contra la repressió.
Preguntat pel futur de la querella presentada per Quim Torra contra Mariano Rajoy, el catedràtic no entén per què no se n’han presentat més. “Crec que hi ha querelles possibles que són de llibre. Per exemple contra Llarena per impedir investidures o contra Rajoy per no publicar el nomenament dels consellers”. Per això, l’acadèmic dona importància a la batalla legal. “Fins ara, la reacció que hi ha hagut a Catalunya, des del meu punt de vista, ha estat poc contundent. Cal esgotar les vies judicials a Espanya i saltar a la jurisdicció europea. Llarena podria estar empaperat de querelles no només del Parlament, sinó de qualsevol ciutadà, institució, universitat, ajuntament, col·legi d’advocats... tots!”, exclama. Perquè considera que els drets malmesos han estat “els de tots els catalans, que no han pogut investir el president i consellers que han votat”.
Sobre la intensitat de la tensió de la nova legislatura que s’inicia a Catalunya, Pérez Royo entén que serà la continuació de les dues anteriors, que han girat al voltant del dret a decidir. Però condiciona l’esdevenidor a l’actitud del nou executiu estatal.
Tot dependrà, per tant, del tarannà del Govern espanyol sortint. Cal esperar si el Pedro Sánchez president serà el que vol bastir ponts amb Catalunya, tal com va expressar al Congrés; o el qui dies abans acusava Quim Torra de “racista” i “supremacista”. Del caràcter del seu executiu excepcional dependrà la intensitat de l’estratègia repressiva i, en conseqüència, el marge de maniobra del Govern català i el funcionament normal de les seues institucions. Una situació en què gairebé ningú no confia plenament. Si bé, molts entenen que cap situació nova pot empitjorar l’anterior.