Al Festival de Cannes del 59, efectivament, es van presentar amb quatre dies de diferència dos títols fonamentals: els de Truffaut i Resnais, i van provocar un impacte històric també en la seva estrena francesa un mes més tard, amb una setmana de diferència. A Cannes Truffaut guanyaria el premi a millor director, i Resnais cap premi, mentre la Palma d’Or era per a Orfeo negro en un acte desconsolador de nul·la intuïció.
Però aquell 1959 ja feia cinc mesos que la primera pel·lícula de Claude Chabrol, Le beau Serge, havia establert un nou diàleg amb els espectadors, i la indiscutible Al final de la escapada trigaria encara un any, fins a Cannes 1960, a polvoritzar les normes narratives del cinema antic.
Però si hem de fer un mínim acte de justícia, haurem de retrocedir fins a 1956, quan Eric Rohmer ja va pronunciar els seus vots amb La sonateà Kreutzer, amb Godard a la producció, també actor, juntament amb Chabrol i Truffaut, i amb André Bazin com a ideòleg de tots ells. Aquesta pel·lícula, avui dia molt amagada, era una consagració de la primavera cinematogràfica. I si anem més endarrere trobarem l’autèntic pròleg de la Nouvelle Vague amb La Pointe-Courte, el primer i admirable llarg d’Agnès Varda de 1955, muntat per Resnais, interpretat per Philippe Noiret i Silvia Monfort; un bellíssim relat doble en perpetuum mobile que anticipa tot el cinema del seu futur marit, Jacques Démy, un nouvelle vague marginal (i marginat). Presentada també a Cannes, ens indica dos factors essencials: que la Nouvelle Vague neix el 1955, i que el Festival de Cannes va ser la plataforma d’aquella revolució que inclou el concepte cinema d’autor i dota els directors d’una prerrogativa artística, encara avui dia dominant en tot el cinema francès i en tot el que arrosseguen les decisions del festival.
De tots aquells noms i els que no he citat, només dos sobreviuen i fan cinema: Godard i Varda, i tots dos han estat protagonistes destacats als dos darrers Cannes.
S’acaba d’estrenar a EspanyaCaras y lugares (molt millor els títols eufònics en francès, Visages, Villagesi anglès, Faces, Places) on Varda viatja amb el fotògraf JR reactivant la passió per la imatge, en un emotiu testament amb què la directora li transmet la seva experiència. Un dels moments més memorables és la frustrada visita pactada a Jean-Luc Godard a casa seva a Suïssa: un amic invisible de feia molt de temps que, al darrer minut, no obre la porta i els deixa plantats en un dels actes característics de rebequeria i impaciència del director. És un clàssic impertinent: recordo perfectament la sessió a la Cinemathèque Française quan Godard no s’hi va presentar amb la sala plena per presentar Tout va bien. Jane Fonda, Yves Montand (els protagonistes) i Henri Langlois amb la inseparable Mary Meerson van haver d’excusar-lo amb cara de pomes agres.
Enguany a Cannes, Agnès Varda, que acaba de fer 90 anys, ha protagonitzat hiperactiva tots els esdeveniments al voltant del tema de la paritat femenina, i ha reclamat un protagonisme històric que ja no es pot amagar més. La Nouvelle Vague porta article femení. Point et Court!
I enguany a Cannes Godard ha estat el gran convidat de pedra. Un festival on a dos directors se’ls ha prohibit viatjar per la censura política dels seus països (Jafar Panahi d’Iran, i Kirill Serebrennikov de Rússia) i un tercer no s’hi ha desplaçat perquè tant se li’n fot. Però, malgrat tot, per respecte als seus productors, ha fet una roda de premsa des de Suïssa a través d’un telèfon portàtil. Els periodistes feien cua per fer-li preguntes i rebre respostes a distància. Un autèntic happening godardià, amagat darrere un puro encès de mida piramidal.
El motiu era la presentació del seu darrer film, Le livre d’image, que Cannes (imprudentment) havia fet competir en una lliga que no és la seva. Al seu costat, totes les pel·lícules que hem vist en competició són temptatives immadures i impotents que entenen el cinema amb una submissió contaminada pels patrons clàssics i, el que és pitjor, per la vanaglòria de la majoria dels directors com a artistes prematurs: és a dir, no definits així pel temps, sinó per una altíssima consideració de sí mateixos.
Le livre d’image és un film de reflexions que concatena referents visuals, musicals, literaris i l’artesania del muntatge manual, l’artesania de la manipulació directa del suport per part de Godard, per aventurar una afirmació casuística i rotunda sobre la violència, la construcció dels microorganismes d’un film, i els esdeveniments del present que li recorden les grans migracions i els grans exterminis de la història. Le livre d’image s’incorpora a la gran ruptura amb els codis ideològics i expressius d’un cinema rebel, i continua demostrant que Godard és l’insolent pioner permanent del 7è Art de des fa ja 60 anys. Finalment, el jurat, en un gest admirable, va optar per arrancar del Festival la possibilitat de donar-li una Palma d’Or Especial, a banda de la regular, regalada a un film molt irregular d’Hirokazu Kore-eda.
Cannes 2018, i Varda i Godard. I 50 anys arrere, Maig del 68. Tot just la nit de la presentació de Peppermint Frappé de Carlos Saura, el cinema francès jove mobilitzat va tancar les cortines del vell palau. Godard i Truffaut personalment van ocupar l’escenari, i darrere Elías Querejeta, Saura i Geraldine Chaplin. Godard va pensar que volien impedir-ho i va colpejar amb la dreta l’actriu, que encara riu quan ho recorda. Aquell maig li va néixer a Cannes una competència interna, la Quinzena de Realitzadors, el contra-Festival on seguim trobant algunes de les propostes més alternatives, i molts noms del futur del cinema. Enguany ha fet un gran paper Jaime Rosales amb l’extraordinària Petra, que ni la Secció Oficial i ni la sub-Secció Oficial “Un certain regard” han volgut: ja se sap que el cinema espanyol és molt mal rebut a Cannes (tampoc, cal dir-ho, no acostuma a estar a l’altura), però si vols ser programat calen dues coses: o ser un gran nom indiscutible, o comptar amb el suport d’una coproducció francesa forta, o un distribuïdor francès enorme. Són els qui manen i programen Cannes, ras i curt. Però aquesta és una altra guerra...
El que convé ara és recordar que aquell Maig del 68 la Nouvelle Vague es va posar a prova novament. Políticament. Godard feia passos de gegant cap al compromís amb un cinema d’experiències i experimental: de La chinoise i Week-End als Cinétracts, peces militants de denúncia d’ultraesquerra en companyia de Resnais, Marker, Gorin, Philippe Garrel i, finalment, renunciant a firmar, com a membres d’un col·lectiu d’obrers de la imatge per un cinema de barricada. Agnès Varda s’havia incorporat als moviments joves dels Estats Units, i després de Loin du Vietnam en companyia de molts dels companys de generació, va rodar Black Panthers en un testimoni televisiu prohibit a mig Món, i va transformar els autors del musical Hair en protagonistes de Lions Love. Hair feia mig any que revolucionava l’Off Broadway i feia un mes que s’havia consagrat al Biltmore Theatre. La Varda, amb la mirada llarga, va travessar l’Atlàntic, com ho faria Antonioni en la incompresa Zabriskie Point i poc després William Klein amb Eldridge Cleaver. Sí, aquella temporada el cinema jove va apostar per un salt endavant del qual encara ens aprofitem. Són mínimes les aportacions posteriors que hagin obert camins com aquells de l’onada francesa. Pasolini, en paral·lel i en solitari, faria la resta.
En tot cas, aquell any 1968 el cinema va fer un tomb. Però hi va haver un altre gran protagonista. I no era francès!
El 2 d’abril del 1968 (gairebé tot va coincidir!) s’estrenava a Washington 2001: una odissea de l’espai de Stanley Kubrick. A Nova York i Los Angeles en dies successius. A França al setembre. A Barcelona el 17 d’octubre, al Cinerama Florida on ara tenim els Renoir Floridablanca. Però al mateix Florida es va fer una preestrena mítica: el 5 d’octubre havia inaugurat la 10ª Semana Internacional deCine en Color, abandonant la seu del Festival al Palau de Congressos sota l’aixopluc del Sonimag i José Mª Otero. Era obligat per a una presentació perfecta en 70 mm, tot i la pantalla còncava.
Un esdeveniment inoblidable! La gent es matava per aconseguir entrades. De fet, la Semana provocava sempre cues interminables per aconseguir veure alguns dels films més prohibits i interessants de l’estranger, que excepcionalment obtenien permís per a una projecció en ple franquisme. Hi va haver casos d’escàndol, com la presentació d’Il conformista de Bertolucci que el crític de La Vanguardia va acusar gairebé d’atemptat contra Espanya i l’Església. Però aquell octubre de 1968 la programació no podia obviar el que havia esdevingut un data històrica a Cannes al Maig, i van incloure films de referència com el mateix Week-End de Godard, El ball dels bombers de Forman, Las margaritas de Chytilová o Después del diluvio de Jacinto Esteva, també acompanyada d’una gran controvèrsia. Teníem la consciència de protagonitzar un moment excepcional del món, i el podíem viure gairebé en directe.
El que molts no van saber apreciar del tot és que, més enllà dels films contestataris l’autèntica revolució provenia del film de Kubrick.
A Cannes s’ha celebrat també el mig segle de 2001 apadrinada per Christopher Nolan i la seva campanya en defensa d’un retorn al cinema no digital, als suports de cel·luloide, i la perfecció de la imatge d’emulsió. Del cinema orgànic. S’ha presentat la còpia reconstruïda escrupolosament en 70 mm reals, tal com Kubrick la volia, i s’ha recuperant l’esplendor i la transparència de la imatge, la profunditat de camp i les textures originals, i sobre tot aquell so estereofònic insuperable del cinerama que no havíem oblidat, malgrat els prodigis del Dolby. Efectivament, el so era infinitament millor llavors, i la imatge del cinema actual o de les restauracions dels clàssics peca de metàl·lica, plana, no atmosfèrica, freda i bidimensional.
Però la sessió de 2001 al Festival de Cannes ha servit, sobretot, per constatar una vegada més com aquell 1968 el film de Kubrick va trencar amb totes les prerrogatives de la narrativa cinematogràfica derivada de la novel·la del segle XIX obrint el camí, encara no prou transitat 50 anys més tard, al cinema abstracte pur, a la reestructuració de la perspectiva i a la fragmentació del pensament de creació, i de la percepció de l’espectador. Kubrick va repensar el cinematògraf, i Godard ho continua fent, en solitari. D’això fa 50 anys, i sembla que continuem instal·lats confortablement en un cinema de la mandra, de l’obvietat, que renuncia als seus ingredients més característics per vampiritzar els que li presten teatre, pintura, música i literatura, que així sobreviuen a les seves crisis constants.
Serveixi tot això per tornar a mencionar la Petrade Jaime Rosales que estrenaran passat l’estiu, i a la qual us convoco també, perquè ell és dels cineastes que intenten imaginar prescindint dels catecismes d’una ètica creativa de submissió i confort. Rosales és un dels grans inventors, al costat de Pere Portabella, Albert Serra i Marc Recha, que fan del cinema d’aquí una esperança. Uns amb elegància intel·lectual, d’altres sensorial i tots des del mateix humanisme amb la mirada posada simultàniament en el passat i en el futur. Allò que podem definir com pensament universal, i cinema universal. Que d’això es tracta.