Dimecres d’un matí d’abril. Esteban Pérez, nom de batalla d’Hernán Darío Garcés, per primera vegada durant molt de temps, tem un retorn al passat. Pérez, que ha lluitat a la selva durant 20 anys per les FARC, és al centre de la capital colombiana, Bogotà. Al seu cap oneja un mocador palestí. En el rostre obscur parpellegen dos ulls nerviosos que escanegen el cotxe que passa, els transeünts, l’entrada de l’administració penitenciària, enfront de la qual protesta amb un petit grup d’antics guerrillers en contra de la detenció d’un dels seus caps.
Tapant-li la panxa sosté un rètol amb “Santrich inocente” escrit.
Fa dies que li creix la ràbia, murmura paraules com traïció i engany i parla d’una línia roja que s’ha traspassat.
Jesús Santrich és una de les figures més ambigües de les FARC, que ara és partit polític; es considera el cervell darrere del conveni de pau amb què fa any i mig la guerrilla i el Govern van acabar la guerra civil interminable. A l’estiu, Santrich volia entrar al Parlament com a diputat, en un dels escons reservats per a les FARC. I justament aquest home ara podria haver planificat l’embarcament de deu tones de cocaïna als EUA. Així ho explica almenys un fiscal de Nova York quan a l’abril va demanar l’extradició de Santrich.
Mentre el president colombià Juan Manuel Santos parla sobre “proves inequívoques” amb cara seriosa, Pérez i altres exrebels pensen que les acusacions són excuses. Si el Govern de veritat extradiu Santrich, diuen, la fràgil pau es trencarà definitivament.
És un moment delicat.
A més, fa dos diumenges se celebraren les eleccions presidencials, justament quan és veu més clarament que firmar un tractat de pau és més senzill que fer la pau. Encara que el país està cansat de la guerra, el conveni mai no va ser realment popular. Per a molts colombians, les concessions van massa lluny. S’escandalitzen perquè homes com Pérez són alliberats amb una amnistia àmplia i perquè es van garantir escons en el Parlament per als pròxims vuit anys per a líders com Santrich.
Quan el president cessant Santos va sotmetre a votació entre els compatriotes l’acord i va superar una derrota, es va entreveure com era d’impopular. El partit de les FARC va fer una pràctica similar al març, quan en la seva primera participació en unes eleccions a la presidència va arribar a un escàs 0,3 per cent dels vots.
Amb la pau no es guanyen vots. Aquest descobriment ha portat a l’estranya situació en què la qüestió més important del país no és gaire important en la campanya electoral. Els candidats a la presidència, com el populista d’esquerres Gustavo Petro o el liberal Humberto de la Calle, prefereixen parlar sobre què caldria fer amb els jaciments petrolífers. Però el candidat més votat ha estat Iván Duque. Un polític de llei i d’ordre. De dreta. Un home de l’expresident Álvaro Uribe que, com ell, rebutja la pau amb la guerrilla.
“Hauríem d’estar-nos de recompensar els criminals”, comentava Duque celebrant la detenció de Santrich.
La pregunta que molts colombians es fan és si el paper en què està escrit l’acord que Santos i les FARC han firmat encara tindrà valor d’ací a unes setmanes.
Davant d’aquest escenari, Esteban Pérez dubta, per primera vegada en molt de temps, si haurà de tornar a la selva. “No tinc ni idea per quant de temps estaré aquí”, diu de vesprada després de la manifestació, quan seu en l’estret pati de la casa on viu ara amb altres antics guerrillers. Santrich també va viure aquí un temps. Les finestres que donen al carrer tenen reixes. A la porta no hi ha cap senyal sobre qui hi viu.
Als genolls té una guitarra vella amb la qual punteja els primers sons de l’“Oda a la pau”. Pérez la va aprendre el 2016 durant la conferència per la pau al Yarí, zona selvàtica del sud colombià, on milers de partidaris de les FARC es van congregar a favor de l’acord. Fins i tot va aconseguir una certa fama després d’haver gravat en els últims mesos algunes cançons de rap escrites per ell. Gràcies a això, alguns el coneixen com el raper de la pau. Així l’anomenen en les xarxes socials.
Pérez té ara 29 anys. Fa uns mesos que ha tornat a l’escola. Santrich, diu, ho volia així. I la seva paraula per a ell és com la d’un pare des que va entrar a les FARC amb nou anys. Com tots els altres exrebels que es van allistar, el Govern li paga vora 200 dòlars al mes. Pérez diu que a vegades li sembla com si estigués aturat en un forat en el temps. La guerra ha acabat, però la pau encara no ha començat.
Uns 600 antics combatents de les FARC s’han ubicat a Bogotà. Molts d’ells es pregunten on ha quedat l’eufòria, aquells seus somnis en què s’imaginaven un tros del país on podrien viure. Esperaven formar famílies, un club de futbol. Creien fermament que es podria reinventar la política amb un partit normal i pacífic. Però potser eren una mica ingenus.
Les FARC van entregar amb prou feines 9.000 armes; van pagar més de 300 milions de dòlars, procedents sobretot del tràfic de drogues, en un fons des del qual s’indemnitzarien les víctimes. Mentre complien amb les peticions, volien mostrar que ho feien seriosament. Però, ara, molts dels antics rebels pensen que el Govern va complir amb part de l’acord només fins que les FARC van entrar en fallida i van ser desarmades.
Fa mesos que resta pendent una reforma agrària en el Congrés que hauria de solucionar el conflicte essencial de la guerra civil. Encara hi ha milers de guerrillers fixos en llocs de transició i esperen l’arribada dels recursos promesos per a projectes de turisme i d’agricultura. Quasi 50 excombatents han sigut assassinats des que es va firmar l’acord, també perquè l’Estat fa massa poc per protegir-los.
Jesús Santrich, que escriu i pinta quadres a pesar de ser cec, era un dels qui criticaven de manera més dura aquestes condicions. L’any passat va estar 25 dies en vaga de fam perquè, a pesar de la promesa d’amnistia general, continuaven en presó centenars de membres de les FARC. Ara Santrich torna a passar fam. Abans morirà que deixar-se extradir als Estats Units, segons va comunicar des de la cel·la.
L’advocat de Santrich, Jhon Espinoza, coneix sobretot pels mitjans de comunicació les “proves clares” que l’encara president Santos té contra el seu client. Alguns periòdics importants han publicat a internet una seqüència de vídeo en què suposadament es pot veure Santrich amb mediadors del càrtel de Sinaloa. Hi ha una gravació de telèfon en què Santrich dona les gràcies per uns televisors, presumptament la paraula clau per referir-se a les drogues. També es va presentar un dibuix fet per ell i dedicat a un home que figura en la llista dels més buscats de l’agència de lluita contra la droga dels Estats Units (DEA).
“Són peces de puzle tretes de context”, diu Espinoza. “No expliquen res, però construeixen una bona trama”. Per a ell no és lògic que un home cec, vigilat pels policies les 24 hores del dia, hagués pogut moure deu tones de cocaïna sense ser vist.
“On paren els diners?”, pregunta. “On hi ha la flota d’avions que devia portar les drogues als Estats Units? Per què la DEA no s’espera a atrapar Santrich in fraganti, com faria en un altre cas?”.
És un cas misteriós i ambigu. La gent que va compartir la casa amb ell explica que Santrich va generar una gran nostàlgia de la ciutat durant els anys en què se li va anar apagant la vista lentament. La pau li semblava menys fatigosa que la selva. No entenen per què ho va posar en joc sense pensar-ho.
És de nit. Pérez escriu un treball sobre la cria de porcs en el seu mòbil. Estan tots asseguts al voltant d’una taula a la sala d’estar. Mario, el cosí de Santrich, que estava en l’exèrcit durant la guerra com a informant secret. Félix, antic xofer de Santrich, que aquell dia va veure la seva filla per primera vegada des de feia anys. I Daniel, un xilè fatigat que va lluitar a Mèxic amb els zapatistes abans d’unir-se a les FARC. A les parets pengen fotografies de Mao i de Lenin. En una prestatgeria hi ha escacs i jocs de cartes. És una mica com un pis del barri berlinès de Kreuzberg, cosmopolita i combatiu, durant els anys setanta. Fumen i reflexionen amb inquietud.
“Si ara li toca a Santrich”, diu Mario, “qualsevol de nosaltres podria ser el següent. En qualsevol moment.”
“I Duque encara no és president”, diu Daniel.
Aleshores encenen la televisió.
En un canal transmeten una entrevista amb Iván Márquez, el president del partit de les FARC. Des de l’arrest de Santrich, Márquez s’ha retirat a un campament a la vora de la selva. És un lloc on se sent segur. Márquez seu a la vora d’un rierol. Porta botes plenes de terra. Amb veu tranquil·la, anuncia que no assumirà el seu mandat com a diputat perquè no vol que al Parlament el saludin com un criminal.
“Si no passa res”, diu Márquez, “aquest procés de pau morirà.”
La taula ara està callada.
Pérez assenteix amb el cap. Però es pregunten què pretén Márquez. Ells pensen i actuen com a soldats que esperen ordres. Al cap d’uns dies, el diplomàtic francès Jean Arnault es deixa caure en un sofà a l’altra banda de la ciutat, rient. Arnault, un home de món amb els cabells blancs, dirigeix la missió de l’ONU que ha de supervisar la implantació del tractat de pau. Molt del que els representants de les FARC critiquen és també en els seus informes.
Arnault entén el descontentament, però no és una persona que es deixi guiar per les emocions.
“El problema era que l’acord va entrar en vigor massa tard”, diu. “El president Santos tenia poc de temps per posar-lo en pràctica”.
Com més s’aproxima el final del mandat de Santos, més se li escapa el control. Molts diputats que han de transformar en lleis cada capítol de l’acord s’aparten d’ell. Els esforços per la pau de Santos, el seu premi Nobel rebut a finals de 2016, tot això sembla ara un verí contagiós.
Arnault arrufa les celles.
“És possible”, diu, “que les FARC entenguin ja que no poden firmar la pau amb un home, sinó que han de fer-ho amb un Estat les institucions del qual són independents de l’encara president.”
Mentre Santos viatja pel món una última vegada i intenta dissipar els dubtes sobre l’acord de pau, a Colòmbia molts es pregunten si realment es pot desposseir algú d’un premi Nobel. I què significa si el successor de Santos està en contra de la pau.
Ara hi ha moltes preguntes: per què un Parlament en què els representants dels latifundistes tornen a tenir la majoria aprovarien una reforma agrària? Quins jutges es designaran per a l’alliberament dels presos de les FARC? On dibuixa la línia roja una persona com Iván Márquez, president del partit de les FARC? Què podria portar les FARC a ordenar als seues membres de tornar a la selva?
Als terrenys dels quals s’han retirat les FARC ara es cultivarà més coca que mai. D’altres grups armats com l’ELN (Exèrcit d’Alliberament Nacional) avançaran per ocupar el buit que les FARC han deixat. Al mateix temps, es dissoldran lentament les antigues estructures de les FARC. La gent com Pérez es mourà per les ciutats sense cap propòsit. Márquez seu en el seu campament a la selva. Santrich passa fam. I Rodrigo Londoño, que durant un temps somiava fins i tot de presentar la candidatura a president, es recupera d’una operació de cor.
De nit, tard, a la seva taula del pis, a Pérez i els seus companys a vegades els sembla que aquesta pau és una trampa. Que és una altra estratègia intel·ligent per derrotar-los.
Santos, diuen, abans va ser ministre de defensa d’Uribe.
A finals d’abril, Santrich va ser traslladat a un hospital. Després de menys de tres setmanes de vaga de fam, el seu cos amenaçava de col·lapsar. En pocs minuts, les forces de seguretat transformaren la clínica El Tunal en una fortalesa. Els policies ocupen les zones de càrrega dels vehicles de la bugaderia i escorcollen a fons els cotxes i, fins i tot, les ambulàncies que abandonen el recinte.
No hi ha imatge més exacta d’aquesta pau estranya.
Text de Marian Blasberg
Traducció de Mar Sanfèlix