Traducció amb bona lletra

“I tu com veus això de traduir Chirbes al català?”. Una persona vinculada al món de la cultura em plantejava aquesta qüestió arran de la publicació de La bona lletra, la traducció al català de la novel·la que Rafael Chirbes va publicar el 1992 i un dels pilars fonamentals del seu prestigi com a novel·lista. La pregunta no és sobrera. Per raons que no cal explicar, Chirbes ja és a l’abast de la immensa majoria dels lectors en llengua catalana. Es tractava, a més, d’un escriptor que tenia l’estil  com un dels punts més forts de la seua narrativa. El seu és un castellà aspre, granític i, malgrat això, veritablement ric i expressiu. Per què arriscar-se a llegir-lo en una llengua diferent de l’original?

“Hem donat als personatges de Chirbes l’oportunitat que s’expressen en la seua llengua”,  replica el traductor, l’escriptor Carles Mulet. Les criatures de La bona lletra, certament,  començant per la veu  que condueix la narració, no s’expressarien en castellà. Parlem d’una novel·la ambientada en pobles amb nom figurat (Bovra i Misent) entre la Safor i la Marina. Amb la traducció, la narració, almenys des del punt de vista dels lectors valencians, la novel·la guanya en versemblança i proximitat. Uns arguments semblants als considerats per Austrohongaresa de Vapors, l’editorial que està traduint al català el cicle de novel·les valencianes de Vicent Blasco Ibáñez.

L’editor Francesc Bayarri recordava en aquesta revista que el mateix Blasco Ibáñez havia autoritzat en vida la traducció d’algunes d’aquelles novel·les. I tot i que Chirbes no va expressar la seua opinió en aquest sentit, la traducció impulsada pels editors Juli Capilla i Mercè Climent compta amb la col·laboració expressa de la Fundació Rafael Chirbes. “No sabem si hauria estat o no d’acord amb la traducció al valencià, però sí que sabem que era un defensor de la seua llengua materna”, deia María José Micó, neboda de Chirbes.

L’escriptor no era precisament un nacionalista valencià, es considerava un internacionalista d’esquerres, però s’emprenyava amb els atacs de la dreta a la llengua. En algunes entrevistes, fins i tot, s’excusava d’uns avatars vitals que l’havien allunyat de l’idioma dels seus pares i la seua infantesa. I no tenia l’actitud superba de molts dels seus col·legues de lletres envers la literatura catalana: Chirbes llegia, entre més, Jaume Cabré, Joan Francesc Mira, Carme Riera, Manuel Baixauli, Emili Teixidor o Martí Domínguez. “Chirbes va viure aquest exili lingüístic com una pèrdua. Crec que ell hauria considerat les pàgines que segueixen, amb l’ajuda inestimable de Carles Mulet, una bella i justa reparació”, sentencia Alfons Cervera en el pròleg.

Fet i fet, aquesta frase ens situa en el nus gordià de la qüestió: si alguna cosa —a banda de tot l’anterior— justifica la versió en català de La bona lletra, és la polida i encertada versió de Mulet, en una llengua molt orgànica que connecta amb el petit univers que descriu la novel·la però, alhora, no traeix la contundència esmolada de la prosa de Chirbes. Una fluïdesa i precisió que fa que fins i tot els lectors en castellà del de Tavernes acabem oblidant de seguida aquesta qüestió, submergits en el poder de la història. I de com la conta l’autor. El viatge a les misèries de la postguerra, a les capitulacions i la ràbia dels perdedors. “Aquella nit em feia més coratge imaginar-me el meu pare galtejat per talòs de Raimundo Mullor que mort en una trinxera. Net. Em semblava més net. Encara era massa jove i no sabia com és de bruta la mort. Vaig començar a aprendre-ho l’endemà, quan va córrer la veu que havien afusellat deu homes vora la tàpia del cementiri”, llegim al principi.

Una història sobre mancances materials, però també sobre petites i grans misèries humanes, sobre la devastació i els enfrontaments que les guerres provoquen en les famílies. Sobre les aparences, la bona lletra que disfressa les mentides, per parafrasejar la frase lapidària que s’ha quedat gravada en la ment de milers de lectors. Un relat amb trets biogràfics i paral·lelismes amb la realitat que generà una fractura familiar irreparable [vegeu número 1.632 d’aquesta revista] en la família Girbés —a Chirbes li va canviar el cognom un funcionari municipal— però, alhora, va ser el germen d’una novel·la poderosa i commovedora.  

Chirbes era lector de Jaume Cabré i Joan Francesc Mira. No tenia l'actitud superba envers la llengua dels seus col·legues de les lletres castellanes

Un llibre d’una intensitat i una concentració literària colpidores que Cervera, un amant de la concisió i la concentració, un altre orfebre del llenguatge, considera en el pròleg la millor novel·la de Chirbes. Una afirmació perfectament defensable però discutible tractant-se de l’autor de La larga marcha, La caída de Madrid o la concloent Crematorio, la millor crònica, literàriament parlant, de la putrefacta i corrupta especulació urbanística a les costes del País Valencià. Camp de proves per a la monumental En la orilla, de nou una fotografia literària insuperable dels efectes de la crisi econòmica amarada, a més, d’una prosa admirable, punyent i colpidora. Al meu parer, el seu gran testament literari.

La bona lletra, siga com siga, no és qualsevol cosa: es tracta d’una de les novel·les més sòlides d’un dels narradors en llengua castellana més destacats del darrer mig segle. I una traducció al català, feta “amb bona lletra”, no és cap despropòsit. Sobretot si és capaç d’atraure nous lectors a l’univers Chirbes.