“Cada joc és una vida en miniatura”, afirma Andre Agassi, un dels tennistes més icònics de la història, en les esplèndides memòries que va escriure amb el premi Pulitzer J. R. Moehringer, Open. És la cita que obre Borg McEnroe, el film que retrata una de els rivalitats més fascinants de la història de l’esport, una d’aquelles que marca una era i que explica, més enllà del joc en si, un món i una manera de viure, com també han fet les cèlebre rivalitats entre James Hunt i Niki Lauda, Larry Bird i Magic Johnson, Sebastian Coe i Steve Ovett, o Muhammad Ali i Joe Frazier, protagonistes d’un dels grans moments de la boxa i del segle XX, el Thrilla in Manila, que fa uns anys va tenir una plasmació en forma d’esplèndid documental gràcies al canal ESPN. És aquí, en aquest marc de rivalitats, herois i antagonistes, on encabim el duel entre Björn Borg i John McEnroe, amb els ingredients perfectes per construir la bipolaritat i la tensió que la final de Wimbledon del 1980 va comportar.
L’un, el suec, era el tennista ideal, “l’home de gel”, impassible, un cavaller amb un joc de línia de fons sòlid, que arribava a la final amb l’objectiu de sumar la cinquena victòria consecutiva, tota una gesta. L’altre, el nord-americà, dominava el joc a la xarxa, sempre a l’atac, impetuós i malcarat, jove promesa que arribava a la primera final a l’All England Club amb només 21 anys i amb tot el públic en contra, cansats de queixes permanents, d’improperis i d’escopinades furtives. Amb aquest escenari, les cartes són servides, de la mà de Janus Metz, que s’encarrega de construir la pel·lícula com un thriller, amb la tensió dels dies previs a la gran final, amb inserts de la infantesa de cadascun dels dos esportistes per acotar el perquè de tot plegat i de la fragilitat que comporta saber-se al centre de la diana i escollit per la gràcia divina. Sortosament, Borg McEnroe aconsegueix fugir de l’estereotip i ens presenta un gran espectacle d’entreteniment, amb tres encerts notabilíssims: el primer, un ritme impecable que no entorpeix mai el relat d’uns personatges que són història i que, justament per això, són tan difícils de saber capturar i fer-los tan fascinants com a la vida real; el segon, la credibilitat de les escenes de joc, a pista, amb espectaculars imatges zenitals dels serveis, amb angles perfectament enquadrats de cada punt: volees, drive, smash o cops de revés; el tercer, els dos protagonistes, Sverrir Gudnason, solvent i gèlid com a Borg, però sobretot un espectacular Shia LaBeouf, que pareix redimir-se amb un paper que sembla fet a mida, a força d’haver-se convertit en un dels enfants terribles de la nova cinematografia a còpia d’escàndols, mals humors i flirtejos amb drogues, a l’estil del mateix McEnroe.
Elements que ens presenten un bon relat sobre la gran disputa que alimenta els mites ancestrals i els d’avui: el rock versus el silenci, els nervis contra la impassibilitat. Un és el favorit, l’altre arriba sense pressió. Un té la responsabilitat de forjar el mite, l’altre les ganes de començar a escriure la seva pròpia llegenda. Dos pols oposats, dues maneres de concentrar-se i de fer-se gran en l’adversitat. Qui guanyarà? És el gran mcguffin d’aquesta història, a la qual només se li pot retreure que evidenciï massa per qui pren partit i a qui fa protagonista, per metratge, insistència i devoció. I que ens fa pensar com podria ser el film si McEnroe-LaBeouf fos, per una vegada a la vida, l’heroi, el vencedor que prové dels marges per assestar un cop al sistema, sempre procliu als personatges blancs, sempre entronitzant els nens bons.
Borg McEnroe
Direcció: Janus Metz Pedersen
Suècia, 2017
Durada: 103 minuts
Guió: Ronnie Sandahl
Fotografia: Niels Thastum
Música: Vladislav Delay, Jonas Struck
Repartiment: Sverrir Gudnason, Shia LaBeouf, Stellan Skarsgard, Tuva Novotny, Marcus Mossberg, Leo Borg.
Gènere: Drama. Esports