Diverses sales escampades per la ciutat de Barcelona acullen periòdicament propostes escèniques de creadors “emergents” en cicles monogràfics o com a part de les seves línies programàtiques. Són primeres temptatives, que oscil·len entre el càndid taller de final de curs i el petit joiell que sorprèn per la seva audàcia i frescor. Es tracta de muntatges de format micro, fets amb més bones intencions que recursos i amb més voluntat i entusiasme que resultats. S’hi apunten intuïcions, dubtes, troballes i sovint, també, una descomunal confusió d’idees. Àvid com és, el teatre ho admet tot en grau de temptativa, però resulta implacable en les tries i les permanències.
Un botó de mostra és Goldilocks de Jaume Viñas, una proposta premiada per participar en el cicle de creació escènica DespertaLab, impulsat per la Nau Ivanow i la Sala Atrium. Sota la direcció de Júlia Barceló, l’obra vol reflexionar sobre la vulnerabilitat de les dones i la violència de què són víctimes. Dues noies joves, Maira i Louise, potser germanes, estan confinades en un lloc hermètic. Falten dotze hores per acabar l’any i perquè Louise, la petita, faci divuit anys, moment en què serà violada per un enigmàtic “Ell”. Aïllades de tot, passen les hores fins a la mitjanit amb jocs més o menys innocents, l’evocació de records imprecisos i la confessió dels seus somnis, pors i desigs.
Amerada de tòpics i derives, Goldilocks parteix d’una dramatúrgia d’aires postdramàtics i excessos kanians que, fet i fet, denota un desori considerable. Gairebé diríem generacional. Amb un punt de pretensió i un poliglotisme accessori, l’obra es mou amb dificultats entre el realisme i el surrealisme, l’al·legoria i la banalitat. Conté algunes escenes allargassades, com la de la insípida cançó “Hace calor” de Los Rodríguez. Les projeccions de documentals sobre la vida animal (del francès comandant Cousteau o de l’ibèric Rodríguez de la Fuente) volen establir símils amb el destí que pateixen les dues joves. El més reeixit és —sens dubte— comparar-les amb la sociabilitat dels pingüins.
Les dues actrius, Alba Ribas (Louise) i Meritxell Termes (Maira), fan el que bonament poden i, ben compenetrades, defensen els papers amb caràcter i alguna desmesura. Sense gaires suports, però, perquè estan tancades en un espai escènic espartà (quatre llibres i revistes il·lustrades, una filera de copes, dues caixes acústiques reciclades, diverses fotografies clavades en una placa metàl·lica) i separades del públic per un marc lluminós, que delimita la quarta paret. En traspassar-la al final, quan Maira i Louise s’asseuen davant del públic per confessar-se, tampoc no revelen el desllorigador que permeti donar alguna mena de sentit a l’obra.
Seria molt injust pretendre que Goldilocks emblematitzi la programació de diverses sales que, com l’Atrium, es mouen talment una constel·lació en els marges dels grans teatres institucionals: Akadèmia, Maldà, Muntaner, Nau Ivanow, Tantarantana, Seca, entre d’altres. Treballen, en general, amb ajudes públiques minses i amb dificultats de supervivència. Així i tot, encara tenen esma per arriscar-se, perquè saben que, en el fons, és allò que justifica la seva raó de ser. Només aquesta primavera, en què políticament esperem l’arribada del temps de les cireres, han exhibit perles com ara Gran Fracaroli de Joan Brossa (Maldà) o Vaig ser Pròsper o recordant La Tempesta de Projecte Ingenu (La Seca).