ENTREVISTA A LUCÍA LAGUNES

«Patim una doble vulneració: per ser dones i per viure en un context de violència estructural»

Lucía Lagunes (Naolinco, Veracruz, 1965), dirigeix CIMAC (Comunicación e informació de la Mujer), un col·lectiu de periodistes mexicanes on s'elaboren informacions amb perspectiva de gènere, explica com és per a les dones exercir el periodisme en un context de violència generalitzada. Un país, Mèxic, on la violència és estructural i són els funcionaris públics de l'estat qui, en la majoria dels casos, l'exerceixen.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

A quins reptes s'enfronten els periodistes mexicans en el seu dia a dia?
 
El gran repte dels qui fem periodisme és poder cobrir la informació de manera que siga fidel a la realitat. Poder mostrar la complexitat que viu la societat mexicana. Normalment, les informacions periodístiques tenen un cert biaix. Al meu país ocorre especialment, perquè hi ha un periodisme que elimina de la seua cobertura quotidiana a la meitat de la població. A les dones. Aleshores, el repte diari dels i les periodistes, especialment a països com Mèxic, és poder mostrar la diversitat i l’enorme complexitat que envolta a la nostra societat. Però amb un periodisme on estem tots i totes representades. Açò és el que fem a CIMAC, periodisme amb perspectiva de gènere.
 
La situació de violència que viviu els periodistes a Mèxic va molt més enllà de la violència als carrers?
 
Efectivament. La societat mexicana viu en un espai dominat pel crim. Per aquest motiu, Mèxic és un lloc molt més complicat on viure. Però la gent ho fa. Per això, evidentment, fer periodisme en aquestes condicions, en aquest context social i polític dominat per la violència, és complicat i perillós. Ens enfrontem a una enorme opacitat quan intentem accedir a qualsevol tema. Des de com es prenen les decisions a les nostres estructures democràtiques, fins a l’ús que es fa dels pressupostos públics. A més, tot i haver-hi una llei per garantir el lliure accés dels ciutadans a la informació, cada cop hi ha més traves per poder fer-ho. Per això, quan es parla de violència a Mèxic, es tracta d’una violència estructural. Perquè no sols existeix la que es viu als carrers, també patim aquesta.
 
Què implica ser una dona periodista en aquest context?
 
En el cas de les dones, exercir el periodisme és encara pitjor. Patim una naturalització de la violència contra nosaltres. És a dir, patim una doble vulneració: per ser dones i per viure en aquest context de violència estructural. Per exemple, un reporter que estiga cobrint una notícia d’esports, mai tindria al darrere un seguit, de troglodites, assetjant-lo. Creient que el seu cos és tocable. Sols perquè sí. Doncs aquest fou el cas d’una periodista esportiva de la cadena FOX Sport, Maria Fernanda, que fou assetjada sexualment pels aficionats mentre retransmetia la celebració d’un partit de futbol en directe. A aquestes situacions són a les quals ens enfrontem les periodistes, a banda de la violència que hi ha normalment als carrers.
 
Com afecta aquesta discriminació al lliure exercici de la llibertat d’expressió?
 
Trencar aquesta normalització i aquesta naturalització de la violència contra les dones és fonamental per aconseguir la llibertat d’expressió. La violència el que fa és coartar la nostra llibertat. Per exemple, és molt complicat exercir lliurement el periodisme quan, abans de fer una entrevista, saps que has de deixar-li clar a l’entrevistat que no tens intencions sexuals amb ell. Així no podem fer la nostra feina.
 
Hi ha perspectiva de gènere al periodisme mexicà?
 
El vídeo de la reportera de FOX Sport que fou assetja es va fer viral, precisament, perquè ella va respondre. Va acabar de locutar la notícia, es va girar, i li va pegar. Aquest és un exemple per entendre en quin punt de denúncia es troba la violència masclista a Mèxic. Potser, si la periodista haguera guardat silenci, el vídeo no s’haguera fet viral. Per desgràcia, no hi ha una resposta massiva, com hauria de ser, per sancionar aquestes actituds masclistes. Aprofitant que se celebra el Dia Mundial de la Llibertat de Premsa, des de CIMAC i des d’altres xarxes de periodistes, hem emés un comunicat exigint a la cadena FOX Sport i al club esportiu, que prenga una posició respecte a aquesta agressió, que no es queden callats. Perquè quedar-se callats, ja és una resposta.
 
En quines qüestions és més evident aquesta doble violència que pateixen les periodistes?
 
Doncs, a mesura que anem entrant en espais típicament masculinitzats, com l’esport, la resposta masclista és brutal. Necessitem trencar els silencis. Algunes periodistes estan creant les seues pròpies xarxes. Per exemple, les de FOX crearen en 2007 una agrupació anomenada Versus que pretén eliminar la violència a la qual s’enfronten les reporteres esportives. Però fins i tot, dins del món del periodisme ens enfrontem a aquest masclisme. Hi ha un debat al voltant d’aquesta qüestió: molts periodistes no volen particularitzar en la doble violència que patim les dones perquè consideren que així estem desviant l’atenció dels “vertaders” perills d'exercir el periodisme a Mèxic. Però és perquè ells no ho estan vivint. No podem apartar la mirada del que ens ocorre cada dia. Per això és tan important que les periodistes ho traguem a la llum, hem de trencar silencis. Tal com va fer Maria Fernanda.
 
Quina responsabilitat té l'estat en aquesta violència que patiu els periodistes mexicans?
 
La violència que hi ha a Mèxic és responsabilitat de l’estat. És cert que hi ha un clima violent, però aquest no és casual, ells la permeten. És més, les agressions que patim els i les periodistes són per part d’agents de l’estat. Als municipis petits, per exemple, els principals agressors són presidents municipals. Existeix la imatge del cacic totpoderós als territoris petits, on exercir el periodisme és quasi una lluita cos a cos. De vegades no cal que es tracte de notícies excessivament polèmiques. Simplement pot ser que el carrer principal del poble està en mal estat i suposadament hi havia un pressupost destinat a arreglar-ho i no s’ha fet. O que les llums del carrer no estan enceses. O que no passa el camió del fem. Coses com aquestes són les que desperten les agressions dels presidents municipals. Perquè estan quedant en evidència, amb raó. La violència no ocorre perquè es destapen temes ocults, sinó per situacions quotidianes que tothom veu. Però, quan els i les periodistes ho col·loquem a la palestra pública, encetem un debat entre la societat. Aleshores, ací és quan ocorren els enfrontaments. Uns enfrontaments protagonitzats pels mateixos funcionaris que haurien de rendir comptes.
 
Per què no funcionen correctament els mecanismes creats per garantir la llibertat d’expressió?
 
El que hi ha a les institucions mexicanes és una simulació de justícia. L’any 2006 es va crear la fiscalia per atendre delictes contra la llibertat d’expressió. En aquests dotze anys encara no ha donat cap resultat, cap investigat. Sols fan com que vetlen per garantir aquest dret fonamental, però realment no fan res. Ara tenen entre mans el cas de Miroslava Breach. Seria lamentable que no hi haguera cap responsable. Perquè tenen pressupost i tenen facultats legals per atendre i investigar els casos. Aleshores, l’única explicació que trobem és que no els interessa investigar. I això és inadmissible.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.