Anàlisi

Euskal Herria 2040

Com serà l’Euskal Herria de 2040? Podem fer un exercici ràpid de futurologia per tal d’intuir-ho, partint d’una alternativa viciosa i d’una altra de virtuosa.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Comencem per l’alternativa viciosa. Atès que no existeixen illots polítics a la Terra, Euskal Herria —dividida entre els Estats espanyol i francès— s’inscriu en dos cercles concèntrics més amplis: el del món en el seu conjunt i el d’Europa occidental, que en 2040 serà un dels cinc espais que es repartiran el poder mundial, conjuntament amb la Xina, l’Índia, Rússia-Sibèria i Amèrica del Nord.

Les seves colònies són ara més que mai l’Orient musulmà, el continent africà i Llatinoamèrica. També hi ha semicolònies a l’interior dels espais centrals, entre les minories de Xina i l’Índia, i a l’Europa oriental no russa. En tots aquests espais s’amunteguen la superexplotació, la misèria i les guerres d’agressió. La resposta dels agredits sempre és qualificada de “terrorisme”. El nombre de fugits, com més va més gran, ha convertit els camps provisionals d’internament europeus en camps de concentració i treball forçós que greixen la maquinària del capitalisme. Les polítiques racistes dels espais centrals passen a ser definides com a “lluita contra el terrorisme”.

Les organitzacions supraestatals de l’ordre mundial —al nostre espai, la Unió Europea— són sucursals que apliquen rigorosament la política d’austeritat, les retallades —salarials i del benestar— i el control dels seus propis ciutadans i dels camps en què s’amunteguen els nous condemnats de la terra.

Els qui contesten el nou ordre mundial es converteixen en enemics del progrés, la democràcia i la llei, i cauen sota les arpes dels seus aparells de força: precaris, working poors, pobres al treball exclosos del mercat, especialment les minories per raó de llengua, religió i/o cultura, sospitoses de deslleialtat envers uns Estats que actuen com a porters i que sempre pequen de centralistes.

Totes les institucions i grups han d’acatar explícitament aquesta mena de Carta Magna virtual que estableix l’equivalència de l’Estat —en el nostre cas, l’espanyol i el francès— amb la llei, la democràcia i el progrés. Allà on hi ha els partits nacionalistes, com a Euskal Herria, són vigilats de molt prop. Els qui gosen contestar l’Estat, se’ls considera enemics, se’ls acusa de filoterroristes —per bé que no utilitzen la violència— i fins i tot són enviats a la presó.

Totes les identitats alternatives i els seus projectes són sacrificats en defensa de l’autoritarisme i del productivisme. Les llengües espanyola i francesa són potenciades per tots els mitjans. Els sindicats són tolerats amb disgust —sobretot els d’àmbit no estatal— mentre s’imposa la desregulació i es restringeixen els drets sindicals i de vaga. De la seva banda, les deslocalitzacions —decidides pels consorcis mundials— tenen carta blanca.

Els dos pilars de l’alternativa virtuosa —i em centraré ara en el cas concret d’Euskal Herria— són el dret a decidir, que és la font de tota llei justa, i la democràcia associativa o democràcia a seques. La seva conjunció origina el progrés de qualsevol societat humana. Aquest dret —idea-força omnicomprensiva, sense centre i articulada en xarxa— és més extens i complex que el d’autodeterminació, per bé que l’inclou com una de les seves opcions. Té un contingut socioeconòmic, industrial, lingüisticocultural i de gènere. Per això, mentre que el dret d’autodeterminació s’esgota en un sol acte polític, el dret a decidir té lloc abans, durant i després d’aquest moment.

Situats en 2040 i immersos en la política-ficció, hem de donar per fetes dues coses. La primera és que aquest procés haurà culminat amb la plena llibertat política d’Euskal Herria, afavorida per la conjunció de determinades forces socials, sindicals i polítiques. Aquesta conjunció haurà salvat grans entrebancs, com ara les diferències entre les concepcions nacionals i socials del PNB i de l’esquerra abertzale, accentuades pels greuges històrics recíprocs. Però s’hauran seguit les mateixes passes del procés català, on les enormes diferències entre els hereus de CIU, Esquerra, i la CUP van obviar-se en benefici de la Política amb majúscules. La segona condició, més difícil, és una evolució favorable dels Estats espanyol i francès.

Com que a Euskal Herria s’ha diversificat l’evolució històrica i política dels tres territoris —Iparralde, l’actual comunitat autònoma de tres províncies i Nafarroa—, cal combinar l’autonomia de cadascun amb l’agermanament derivat de la seva unitat cultural i lingüística. S’ha de construir, per tant, una confederació, els subjectes de la qual sempre són ens prèviament independents que opten per confederar-se. Una organització igualment confederal dels Estats espanyol i francès hi ajudaria força.

Respecte a la llengua, s’haurà reconegut explícitament la condició trilingüe d’Euskal Herria amb una discriminació positiva del basc, l’idioma històricament marginat i exclòs, sobretot al nord dels Pirineus.

Això ens porta a un altre tema sensible: el de la relació amb Espanya i França. El dret a decidir —independència inclosa— no és antiespanyol ni antifrancès. Ben el contrari, serà una sort que l’Euskal Herria independent pugui enriquir-se amb les aportacions de les cultures castellana i francesa, una vegada expurgades de la violència simbòlica. Això hauria d’acompanyar-se de l’existència de sectors no bascos que considerin una sort per a Espanya i França que Euskal Herria s’independitzi, partint de la premissa que cap nació lliure no ha d’oprimir un altre poble.

Els immigrants també seran vistos com una font d’enriquiment social i cultural, la qual cosa exclourà qualsevol diferenciació legal respecte als nadius. Els seus col·lectius conquistaran el dret a desenvolupar la seva pròpia cultura i a integrar-se en les institucions amb les seves pròpies estructures, és a dir, amb capacitat real de prendre decisions sobre ells mateixos.

El dret de decisió s’estendrà a dos mons d’una importància cabdal: el laboral i el del teixit industrial. Les decisions sobre les qüestions clau referides a l’ocupació i el desenvolupament de la indústria es prendran a través de consells que uneixin les forces econòmiques, laborals, polítiques i culturals dels diferents herrialdes, amb influència decisòria sobre les institucions competents. La geografia d’Euskal Herria —en gran part, una confederació de valls— així ho permet. Algunes experiències imaginatives arribades de l’entorn camperol d’Iparralde ens mostren el camí: així, el sindicat pagès ELB fa anys que relaciona “l’especificitat cultural innegable del país, que es tradueix en un fort lligam a la terra i a la llar” amb el fet que l’agricultura evita els riscos de la intensificació i la industrialització.

En darrera instància, doncs, l’alternativa virtuosa requereix la conjunció del dret a decidir, la democràcia associativa i e

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.