El matrimoni és una de les institucions socials més alienadores que existeixen. Comença amb la promesa pública que l’amor serà per sempre i, excepcions a banda, acaba sovint en l’amargor, el tedi o la resignació. Perquè el tel que hi ha entre l’odi i l’amor és tan prim que no costa gens d’estripar-lo. En les relacions conjugals, tan plenes de secrets, s’estableixen inevitablement rols de poder, inèrcies rutinàries, malentesos crònics i ferides incurables que van minant les il·lusions inicials. Qualsevol minúcia pot encendre la foguera del desencís o del menyspreu. Del cel a l’infern hi ha un camí molt curt.
En el seu film Escenes d’un matrimoni (1973) Ingmar Bergman va disseccionar amb bisturí crític la vida conjugal —i els ressorts morals que la sostenien— de les classes mitjanes de l’Europa aparentment més noble, culta i feliç del seu temps. Seguia així l’estela d’Ibsen i Strindberg. Malgrat els anys que han passat i el canvi en les relacions sentimentals —cada vegada més líquides— la meticulosa i implacable anatomia del matrimoni de Bergman resulta d’una vigència colpidora. Molts dels tabús sobre les relacions de parella encara insuperats ja van ser advertits per la mirada lúcida, crua i sense concessions del cineasta suec.
La versió teatral estrenada al Teatre Akadèmia sota la direcció de Marta Gil no pot entrar, com és lògic, en les minuciositats del film, que expliquen millor el distanciament mutu en el si del matrimoni. Així i tot, condensa prou bé —en temps, espai i personatges— la tempestuosa relació d’amor i odi entre Johann i Marianne, epifenomen d’una societat d’analfabets emocionals i de valors morals obsolets. Del miratge original, en què tots dos es presenten com un matrimoni perfecte, la parella pateix una degradació galopant que l’aboca al divorci irreparable. Les reculades i les fugides endavant condueixen Marianne i Johann a qüestionar el sentit no únicament de l’amor, sinó també de l’existència.
Amoïnada per satisfer els altres, incapaç d’assertivitat i decisió, exigent amb tot, Marianne adopta una actitud maternalista i dòcil envers el marit. Com un Peter Pan malcontent i irresponsable, Johann actua amb l’egoisme del qui només procura per les seves ambicions professionals o urgències afectives. Tots dos, després de deu anys de casats, s’han construït una bombolla de felicitat fal·laç que els converteix portes enfora en una parella envejable i perfecta, en un món ordenat, sense conflictes ni disputes. Tanmateix, la seva vida conjugal comença a fer aigües al llit, l’espai dels afectes i del sexe, el sismògraf dels terratrèmols emocionals.
A despit d’una direcció escènica poc imaginativa i d’una escenografia més aviat limitadora, la interpretació de Jordi Figueras (Johann) i Anna Sabaté (Marianne) fa versemblants les situacions i l’evolució íntimes que viuen els seus personatges que, com a cònjuges, es repel·leixen i, com a amants, s’atrauen irresistiblement. Tots dos estan francament bé en el tour de force que suposa posar-se en la pell d’una parella que s’esbatussa o es rebolca en viu i passa de l’amor més primari a l’odi més encès en qüestió de segons. Sabaté creix a mesura que avança l’obra i modula amb encert la vulnerabilitat com a muller i la fermesa com a dona. Figueras, en un paper més pla, mostra amb resolució l’ànima immadura i egocèntrica de Johann. Imperfecte com és, l’amor recíproc reclama també llibertat.