Els crítics

Les Kol·lontai, contra el patriarcat musical

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Fou una espurna en una revolució amb amnèsia de gènere, un sotrac a una revolta que sovint oblidava l’opressió masculina. Alexandra Kollontaï va erigir-se en la falç i el martell que va trencar el sostre de cristall de les dones. La primera ministra d’un Govern a tota la història. Un símbol del feminisme combatiu emergit durant els primers anys del comunisme rus que acabaria marginada per la testosterona dominant dels mandataris soviètics. 

Les Kol·lontai, el quartet que conformen Montse Castellà, Meritxell Gené, Sílvia Comes i Ivette Nadal, volen imitar el seu referent històric. En un àmbit impregnat de masclisme i d’excessiva presència d’homes, les quatre cantautores són una esquerda a l’hegemonia dels pentagrames tacats de patriarcat. L’emergència feminista necessària per trencar amb la intolerable desigualtat de gènere a l’escena musical. 

Cançons violeta (2018), el seu primer disc gravat després de presentar els temes en directe, és una mirada melòdica a la vida amb ulleres morades. És la sexualitat, l’amor, la cultura, el treball i la maternitat tractat des d’un feminisme musical passional, íntim, reservat i reivindicatiu al mateix temps. Un clam fet en veu baixa i de ritmes assenyats, però que fa trontollar els fonaments de la dominació masculina. Poesia musicada al servei del combat violeta.

“Diacrític”, un joc que denuncia la violència de l’accent entre dóna i dona, és l’exemple paradigmàtic d’unes lletres destinades a construir consciència feminista. Com també ho és “Mujer en ruinas’, uns versos cantants per Comes que retraten el patiment inhumà de la repugnant violència masclista. O “Lo fandango del compromís”, una exaltació de l’alliberament de la dona contra les concepcions de gènere més retrògrades musicada amb els sons més tradicionals de Tortosa (Baix Ebre). 

Cançons violetes
Les Kol·lontai
Picap, 2018
Cançó

A la infanteria dels versos antipatriarcals, s’hi suma un exèrcit d’instruments lleials als tempos nascuts dels batecs del cor. No hi ha deliris, ni llibertinatge melòdic. La percussió, les guitarres, el trombó, l’harmònica, el piano i l’acordió estan sotmesos a la dictadura de les cordes vocals, al règim totalitari de la balada, la cançó i els recitats poètics. Les veus femenines, autèntiques protagonistes de l’àlbum, són les úniques amb la potestat d’escollir el clima musical de cada moment. És a dir, si s’aposta pels tempos del pseudocountry ultramoderat de pinzellades blues de “Joc de dames” o per l’intimisme només desafiat pels crescendos temporals de guitarra i harmònica de “Llit petit”. 

Aquesta parella instrumental s’alterna el paper de consort de les cordes vocals de Castellà, Gené, Comes i Nadal. Si en “Tornar a mare”, “En els teus dits” o en “Decidim” la guitarra ostenta una posició d’absolut domini sobre la resta d’instruments, el repartiment dels papers musicals es capgira a “L’horitzó”. L’harmònica, vestida amb uns discrets texans i un xicotet barret de cowboy, comparteix poder melòdic amb la guitarra, amant i cònjuge predilecte de les diferents veus. 

La guitarra i l’harmònica, però, cedeixen la seua posició privilegiada quan fa acte de presència el piano. A “Hemisferi nord”, una dura crítica als drames que pateix el planeta i a l’explotació del sud en benefici del nord, crea un clima solemne i trist, de reivindicació lluitadora, però de tragèdia d’un món sotmès als diners, les armes i la tirania dels lladres. I a “Revolució”, un clam a favor d’aixecar les banderes morades contra el totalitarisme masclista, es deixa dur per l’alegria que contagien el quartet vocal i els acords vitalistes d’una guitarra amb trastorns rítmics bipolars. Un himne de la lluita morada que lliuren Les Kol·lontai contra el patriarcat al món i a la música. El somni de la seua icona política. 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.