Sis dies. Aquest ha estat el temps que ha durat el mandat del primer ministre Serzh Sargsyan, fa tot just dues setmanes el tercer president d’Armènia, un càrrec que ostentà tota una dècada. Per llei, el seu mandat presidencial acabava l’abril d’enguany, 2018. I fou aquest, precisament, el desencadenant de les protestes: els que se sentiren cridats a mobilitzar-se sota el lema #MerzhirSerzhin (l’etiqueta de Twitter #renunciaSerzh en armeni) consideraven el canvi de papers al govern una treta amb què perpetuar-se al poder.
L’element diferencial respecte protestes anteriors, que ja fa tres anys que se succeeixen intermitentment, han estat uns convidats d’última hora: membres de les forces armades han participat massivament d’unes manifestacions que podien perfectament derivar en insurrecció. El comunicat de Sargsyan acceptava la derrota sense pal•liatius: “Teníeu raó; estava equivocat”. Mentre això passava, transcendia la notícia que el líder opositor Nikol Pashinyan era alliberat.
so in many ways, it seems that the real tipping point for the resignation of the Armenian premier was the move by some of the Armenian military peacekeeping battalion to side with the demonstrators, undercutting the confidence of the authorities pic.twitter.com/ArEJZCvGgz
— Richard Giragosian (@Richard_RSC) 23 de abril de 2018
Ocupacions d’edificis governamentals, assegudes i talls de carretera. Desenes de milers s’han mobilitzat durant dies, i centenars han estat detinguts. Però què ha passat per arribar aquí?
Reforma del sistema
Abans que s’implementés el trànsit cap a un sistema parlamentari, Armènia era, des de 1995, una república semipresidencialista. El cap d’estat s’escollia mitjançant vot directe cada cinc anys amb un límit de dos mandats seguits, però amb Sargsyan els contrapesos van quedar en entredit quan va convergir el càrrec de president amb el del líder del partit majoritari a la cambra legislativa, el Partit Republicà d’Armènia (PRA). A efectes reals, els seus poders eren els propis d’un sistema presidencialista pur que alguns analistes han denominat “súperpresidencialista”.
Serzh Sargsyan i el PRA van encarregar el disseny d’un paquet de mesures de canvis constitucionals el 2013. En la comissió habilitada per elaborar-les no hi havia gairebé representants de la societat civil i les acusacions d’opacitat van ser una constant. I el 6 de desembre de 2015 les esmenes a la constitució es votarien amb un 66% dels sufragis a favor, entre denuncies de frau electoral.
Des de l’any passat, els mandats del president passen de cinc a set anys, i aquesta figura passa a tenir un rol simbòlic. Aquest càrrec, des d’aleshores, l’escollirien els diputats de l’Assemblea Nacional i els representants electes de les províncies. Amb els canvis, només tindrà dret a presentar-se una vegada i bona part de les seves atribucions passen a la figura del primer ministre, escollit per majoria parlamentària i sense límit de mandats.
Aquesta reforma va allunyar Armènia de la Unió Europea (UE) una mica més. Ja el 2013, l’executiu d’aquest país va rebutjar l’Acord d’Associació amb la UE a favor del seu equivalent rus: la Unió Econòmica Euroasiàtica, signada el 2014.
I l’estiu de 2015, Armènia viuria el seu propi 15M. La decisió del Comitè de Regulació dels Serveis Públics de pujar a 7 drams (0,01 euros) per kilowatt l’hora —el que representava un increment del 16%— va desencadenar una asseguda popular de milers de persones. És per aquest motiu que s’anomenà aquestes protestes “Electric Yerevan”, en honor a la capital de l’estat, epicentre de les manifestacions. Aquest increment del preu de l’electricitat va actuar de catalitzador del malestar d’un país on fa més de 20 anys que governa el mateix partit. I així, Electric Yerevan va ser una baula més de la cadena de protestes que han contribuït a fraguar una societat civil cada cop més activa i nombrosa en aquest petit país del Caucas.
Ahir va culminar el cicle de protestes amb una victòria sense pal·liatius, però és d’hora per extreure conclusions precipitades mentre mani el PRA. En tot cas, quan s'escriuen aquestes línies la celebració encara dura pels carrers de Yerevan.