Una jornada sense sorpreses. Des que s’aproximava el Sant Jordi d’enguany, tothom se les ha enginyat per tenyir de groc qualsevol element de decoració. Les roses, no inesperadament, eren més grogues que mai. També els globus, les taules i tota mena de complements d’indumentària. En l’estand d’EL TEMPS hem tenyit de groc la vidriola que guardava la recaptació d’Escrits de resistència. Un llibre de poemes i proses, passats i presents, suggerits pels nostres lectors i subscriptors. La recaptació, tal com anunciàrem, és per a l’Associació Catalana pels Drets Civils, creada i formada pels familiars dels presos polítics i exiliats.
La resposta ha estat massiva. Tant la dels subscriptors i lectors d’EL TEMPS, que tardaren ben poc a nodrir les pàgines del llibre amb tota mena d’aportacions; com la dels passejants que visitaven el nostre estand i s’animaven a comprar-lo. Els 16 llaços grocs de la coberta, cadascun per un pres o exiliat, evidenciaven l’homenatge i el record als absents en aquest Sant Jordi.
La iniciativa ha comptat amb el suport dels familiars. Al llarg del dia hem rebut distintes visites. Diana Riba, Txell Bonet i Laura Masvidal ens han visitat al matí. Parlem de les parelles de Raül Romeva, Jordi Cuixart i Joaquim Forn, respectivament. A la vesprada ens ha visitat Montserrat Puigdemont i Ferran Civit. L’últim és la parella de Meritxell Serret, exiliada en Bèlgica des del mes de novembre.
Quan es presenten, hom no sap ben bé com actuar. La pregunta habitual de «com esteu» es fa incòmoda. Perquè la resposta, se suposa, és evident. Finalment, la preocupació fa inevitable la pregunta. I afortunadament, sorprèn la integritat de les respostes.
Hi ha diferències, és clar. Segons ens expliquen, els que duen mig any empresonats, sense haver eixit en cap moment, els costa més de trobar moments de feblesa. S’han vist obligats a fer-se forts. Els qui varen viure un parèntesi en llibertat per, després, tornar a ser encarcerats de manera sobtada i inesperada, ho han vist tot d’una altra manera. Però s’han reforçat. Les darreres declaracions, en què han plantat cara al jutge, així ho demostren.
Les famílies tenen ben clar que aquest preu s’ha de pagar. És el que ha posat l’Estat per arribar on volen. I el temps, estan segurs, mostrarà la validesa d’aquesta lluita avui castigada. Tots són conscients de les dificultats. Que hi haurà molts moments de força i de debilitat. Però la seguretat transmesa pels familiars és ferma. Cal adaptar-se. Ja ho han fet. I cal emprar les eines que hi ha a l’abast per fer transcendir aquesta lluita. I, d’aquesta manera, que siga més útil. Estan segurs que paga la pena. Estan segur que arribaran els fruits. De fet, ja arriben, a poc a poc.
Els presos es limiten a rebre visites cada dos setmanes en condicions lamentables. Els fills, molts en edats d’infantesa, han de créixer en unes condicions que només entendran quan siguen grans. Les parelles trauen forces de tot arreu. El caliu rebut ajuda a trobar-les. La resposta a l’agraïment sempre era la mateixa: la del retorn. Al cap i a la fi, en les víctimes directes, queda el consol que tot el patiment obeeix a un projecte que, estan segurs, s’ha de perseguir. Perquè estan convençuts que cal canviar les coses. A Catalunya i arreu. Saben que tot això servirà perquè l’endemà siga millor per a tots. Al Principat i arreu.
A banda dels familiars dels presos polítics i exiliats, també han estat amb nosaltres Ramon Tremosa, Andreu Pujol, Albert Botran, Sebastià Alzamora... Tots, en algun moment o un altre, han expressat un mateix desig. Que aquest siga el darrer Sant Jordi sense els que avui no han pogut estar. Que l’any vinent, el groc de les roses només tinga el significat del record d’allò que no s’ha de repetir.