Literatura

El tast de Sant Jordi: una petita antologia de textos

Les litúrgies són així: coincidint amb la celebració de Sant Jordi, les editorials inunden el mercat de novetats i els mitjans fem tries, llistes i suggeriments perquè els lectors puguen construir un criteri més ajustat als gustos i preferències per comprar o regalar. En aquest cas, fugint dels llargs llistats, optem per una petita antologia de textos, necessàriament incompleta, injusta en les absències, esperem que ajustada en les presències, procedents dels llibres que els lectors trobaran aquest Sant Jordi. Una incitació a la lectura, és clar. I una demostració de bona salut, jutgeu si no, de la literatura catalana. Bon profit.
 

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

“Per la vesprada, vaig saber que Raimundo Mullor pegava als que s’hi lliuraven. Durant tot el dia es van escoltar els crits que procedien d’un recambró (...) Aquella nit em feia més coratge imaginar-me el meu pare galtejat per talòs de Raimundo Mullor que mort en una trinxera. Net. Em semblava més net. Encara era massa jove i no sabia com és de bruta la mort. Vaig començar a aprendre-ho l’endemà, quan va córrer la veu que havien afusellat deu homes vora la tàpia del cementiri”.

Rafael Chirbes, La bona lletra (Lletra Impresa). Traducció de Carles Mulet.

“Així és que, mentre mon pare s’anava tornant boig a Mallorca per culpa d’una paret, jo tenia entrevistes a Barcelona i parlava de la frivolitat, del postcinisme i les gresques nocturnes amb què intentem oblidar-nos de la situació d’eterna provisionalitat en què vivim, i de com preferim un mal de cap a causa de la ressaca que no per haver-li donat voltes a tot, especialment a la nostra falta de futur. Res no dura gaire: ni les relacions, ni els pisos de lloguer, ni les feines. Però res no ens preocupa gaire, tampoc. O no encara”.

Llucia Ramis, Les possessions, (Anagrama, Premi Anagrama de Novel•la).
 

Llucia Ramis / Foto: Marc Llibre



“No podia sofrir com el Sebastià es bolcava en aquella altra dona, la seva única dona, que l’havia deixat feia tants anys, ni s’esforçava a dissimular com l’estimava. Perquè, en temps de guerra, la Joana era l’únic recer, encara que fos una trinxera on queien totes les bombes, i tot fos devastació. I amb la Joana van morir una mica tots, de tanta metàstasi, de tanta metralla”.

Laura Pinyol, El risc més gran (Ara Llibres).

“EL PARE ES DIU JORDI, és de Palafrugell, i sempre parla de Josep Pla. Plegats ens hi referim com «en Pla». Familiars. Sense afegitons. Un privilegi reservat als més grans. Grans en el sentit de reconeguts. En Pla mereix tots els nostres respectes, i amb ell passem per alt la mecànica del veïnatge, de la vila. Segons el costum que regula el relleu ciutadà, o ets d’una casa (la Lluïsa de can Riembau), o dus l’ofici cosit al cognom (en Bonet de les televisions), o se t’encoloma un àlies que resumeix (en Bleda). Si no gaudeixes de cap d’aquestes tres significacions, és que no comptes gaire, ni en les enraonies ni en pràcticament res. I quan et mors, no fas soroll. Llevat que siguis en Pla. Les coses han anat així, atès que els indígenes amb prou feines ens repartim una quinzena de noms de pila i una altra de llinatges. I l’esforç col•lectiu de diversificació ha estat bestial, d’una creativitat incontestable. Som un gran poble”.

Adrià Pujol Cruells / Rubén Martínez Giráldez, El fill del corrector / Arre, arre, corrector (Hurtado & Ortega) 

“Passes dues nits al bed and breakfast de Marble Arch. La Madelaine et cola dissimuladament quan la propietària surt a fer encàrrecs. Les condicions són senzilles, fàcils de recordar: follar i no fer soroll. La Madelaine té una pell flàccida, greixosa i àcida, però també una vagina calenta i ben lubricada. (...) Fa temps que no folla i t’esprem com una taronja. A tu follar et va bé, tot i que et despertes cada nit plorant a llàgrima viva. La Madelaine et pregunta què et passa, però ets incapaç de respondre. T’acarícia fins que t’assossegues i t’adorms. Els seus enormes pits et consolen i et fan de coixí.
-No pateixis, tot anirà bé- et diu sense saber per què diantre llagrimeges.”

Joan Jordi Miralles, Aglutinació (Edicions 62)

“Dintre de l’horror, vaig tenir una espurna de sorpresa. Però de seguida, el fàstic em va fer girar la cara i em vaig trobar mirant la mica de llum que entrava pels racons dels porticons gairebé closos. Em va semblar que hi havia un àngel que no podia entrar.
Quan vaig notar que em foradava, sempre amb el dit en aquell punt de l’esquena, vaig cridar fins l’infinit. Ell em va tapar la boca.
Quan va acabar, en pocs minuts, el pare tornava a ser el pare. Es va incorporar i em va dir, au, vesteix-te.
Em va fer tant de mal que vaig entendre que no me’n sortiria mai”.

Blanca Busquets, La fugitiva (Proa)
 

Màrius Serra / Foto: Kike Taberner

“ÉS SANT JORDI I L’ASSASSÍ ENCARA DORM. Dorm el seu cos i dorm la seva culpa, perquè només és un assassí en potència. Un bell dorment amb plans de futur. Quan obri els ulls començarà a sospitar que avui és el dia. Només ho sospitarà, perquè mai no ha mort ningú, fins ara, tot i que sovint ha pensat que podria fer-ho. Ja fa temps que el mou la malícia”.

Màrius Serra, La novel•la de Sant Jordi (Amsterdam).

“El pare. La mare sempre es queixava que li faltava empenta, que no tenia coratge. Aquesta frase no me la vaig poder traure del cap quan es va morir, va estar quatre dies hospitalitzat per una pneumònia i es va morir d’una aturada cardíaca.
Tenia el cor feble, ens van dir els metges, i jo vaig comprendre que si era veritat el que deien els metges i el que pensava la mare, el pare hauria mort com havia viscut (...) Pobre pare. El buit que se’m va clavar a dins quan el nínxol es va empassar la caixa encara m’acompanya, durant molt de temps la imatge nítida del pare se m’apareixia en un moment o altre del dia, estava fent qualsevol cosa i el veia allí, mirant-me amb tendresa, durant ben bé un parell d’anys hi vaig pensar com si encara fos viu, això l’hi explicaré al pare, segur que li agradarà, em deia, i de seguit m’adonava que ja no li podria explicar res, per insignificant que fos”.

Antònia-Carré Pons, Com s’esbrava la mala llet (Club Editor)

“Era a mitja tarda, na Ripidis roncava a la gandula i el mar semblava lluir una mantellina de plata, amb el resplendor del sol. Elvira va ficar el beuratge dins un calze mal treballat que semblava molt antic i el va alçar en amunt. De seguida hi va caure dedins una pluja de foc que ens va atemorir a tots, i que a mi em va fer pensar en les llengües de foc que per la Pentecosta van caure damunt els caps dels apòstols. Elvira s’havia transformat en una serp grandiosa i només tenia el cap de dona, amb la cabellera molt llarga, això sí, i les mans descarnades, els dits cadavèrics, d’ungles horribles, que sostenien el calze”.

Pau Faner i Coll, Les senyoretes es cremen amb la llum (Ensiola),

Pau Faner i Coll


“La comarca té aquest bosc i té a la plana una ufana capital, ciutat que marca un progrés venut a l’àvid gran pecat del malvat i la misèria sempre hi és. Un no creure ni en el somni fent de guia, ni en el dia d’un estel que s’ha de veure. La ciutat és primavera dins un parc, fa de marc un llarg carrer molt transitat. Hi ha la gent que juga sempre males cartes, estan fartes i escapçades malament per jugar la vida morta de miracles, mur d’obstacles contra els àngels de guanyar”.

Jordi Guardans, El bosc (Pagès Editors).

“Hom pot veure com, malauradament, tot pot degenerar: el desig de plaer, en afany de domini i de violència; l’empara i la bondat, en desdeny; i el coneixement i la tècnica, en sistemes colonitzadors i alienadors de la vida de les persones. Per sort, però, hom pot comprovar que, si es manté el que és genuí, els tres dinamismes es destil•len en les dues paraules greus que enalteixen la vida: amor i pensament”.

Josep Maria Esquirol, La penúltima bondat: assaig sobre la vida humana (Quaderns Crema)

“Perquè tenies llibres a la tauleta,
versos als llavis -i la memòria d’un poema,
et vaig haver de lliurar el meu cos
gloriós cobert de penes,
que és tot el que vertaderament tinc, jo
-encar que fingeixi posseir les lletres
dels significants més exuberants del món”.
 

Laia Martinez i Lopez, Venus Volta, (Lleonard Muntaner)
 

Laia Martinez i López


“Des de llavors
em preparo
sadollant-me de tu, vida meva,
i dels millors licors,
oh menjues espectaculars,
perquè quan em devorin
les larves que ja m'obligo a estimar
passin tant de gust
que plorin d'alegria
i de fraternal
gratitud”.

Jaume C. Pons Alorda, Era (LaBreu Edicions).

“He tapat el saber antic
amb tres mantes d’hivern
al damunt
i dormo, allitat, a pèl, sobre els llençols.
provo de connectar els sots dels somnis
amb el ple que ocupen els llibres
i la seva transfiguració.

no fou la permanència 
de l’amor
que s’instal•là en la fe
damunt d’un sòcol

Els somnis són gratuïts i la literatura no val res”.

Vicenç Altaió, Radicals Lliures (Tres i Quatre).

“Empatxat de literatura
se t’entravessa la literatura.
Tens la sospita que Benn sobreactua.
que Tolstoi persegueix tan sols la vana
posteritat, que els barrocs i els romàntics
s’autocontemplen amb poca fortuna,
i que, de Melville i Hawthorne ençà,
ningú a Amèrica ha escrit res que sigui
digne d’esment. Les lletres espanyoles 
et mereixen tan sols algun sarcasme,
i de les catalanes ja no vols
ni sentir-ne a parlar.
                                  Tan bo com ets,
t’estranya que ningú vulgui llegir-te?”

Sebastià Alzamora, La netedat (Proa).

Sebastià Alzamora


 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.