L’État c’est moi. Aquesta era la consigna que, segons la historiografia, proclamava Lluís XIV, conegut com el Rei Sol, a la França de finals del XVII i principis del XVIII. Una metàfora de la seva voluntat de poder absolut. Un símbol, portat a l’extrem, de la identificació d’un col·lectiu sencer amb la imatge del seu líder.
Aquesta tendència no ha desaparegut mai de l’escena política. Tanmateix, els darrers anys, amb la mediatització i la pèrdua de rellevància dels partits, els hiperlideratges s’han accentuat arreu del món. Prou coneguts de tothom són els casos de Donald Trump, Emmanuel Macron, Vladímir Putin, Justin Trudeau, Xi Jinping, Viktor Orbán o Beppe Grillo. No cal dir que, malgrat que entre ells pot haver-hi diferències extremes, políticament parlant comparteixen la seva gran acumulació de poder i legitimació per prendre decisions unilaterals.
També als Països Catalans podem trobar alguns exemples de lideratges polítics amb gran projecció. Ara bé, no són, en cap cas, tan destacats com els esmentats anteriorment. Potser, el cas més mediàtic és el de Carles Puigdemont. Des de la seva condició de president legítim ha estat capaç d’aglutinar un partit —i un moviment— al voltant de la seva figura. “Ha de passar primer per Berlín”, repetien diferents membres de Junts per Catalunya durant la setmana passada quan se’ls preguntava quina seria la nova estratègia de cara a investir president de la Generalitat. Mónica Oltra, Albert Rivera o Ada Colau, també podrien ser mostres localitzades d’aquest fenomen. Tanmateix, quins són els trets que el caracteritzen?
Menys líders, més líder
“Els hiperlideratges s’estan reforçant, en part, perquè paradoxalment hi ha una absència de grans líders”, explica l’expert en comunicació política Antoni Gutiérrez-Rubí. Amb ell concorda l’analista del CIDOBCarme Colomina, que recalca que “el problema és que el món està ple de líders que volem imposar. Ens falten referents i persones amb capacitat per guiar i amb idees clares”.
La politòloga Berta Barbet, però, creu que no es tracta d’una tendència especialment nova, malgrat que sí que ha patit algunes modificacions darrerament. “Des dels anys 90 estan en auge. No hi ha hagut grans canvis més enllà que, degut a la crisi econòmica, han sorgit nous partits que, per ser nous, tenen menys base. Per tant, tenen més hiperlideratges”. Un exemple podria ser Podemos. O Ciutadans, en la seva versió estatal. L’emergència en un espai no polititzat propicia una manca de quadres i referents que propicien l’accentuació dels principals lideratges. “Aquesta mena de lideratges els pot definir la capacitat de xantatge. Quan ets clarament l’actiu, lideres més com vols”, apunta Barbet.
A les característiques de les noves formacions cal sumar-hi un altre element. La mediatització del debat polític i les noves formes de comunicació, basades en la imatge i la promoció de la marca personal, contribueixen a potenciar hiperlideratges i personalismes. “Això ha portat al fet que les organitzacions partidistes vagin perdent força davant els personalismes”, remarca el politòleg Guillermo López.
En aquest punt, Gutiérrez-Rubí explica que cal advertir un aclariment conceptual: “Quan parlem massa de la personalitat dels líders, parlem de personalisme. Els hiperlíders destaquen, a més, per la seva força i la seva capacitat de concentrar poder”.
Recuperant el fil de la importància dels mitjans, López assenyala que “com que a la televisió el discurs és molt més fragmentari, això provoca que hagin de sintetitzar més les seves proclames. Els debats es converteixen en un guirigall on es contraposen eslògans i no arguments. S’opera, també, de més més curt-terminista, amb polítiques més superficials i ràpides”. El risc doncs, és, en paraules de Gutiérrez-Rubí, “que acabem parlant més de les persones que no de les idees. En moments en què la realitat és molt densa disminueix la capacitat d’encertar i diagnosticar bé”.
El cas català
A qualsevol persona que segueixi l’actualitat catalana és possible que li resulti familiar el fenomen de la concentració del debat polític entorn de la figura d’un líder. Els darrers mesos, la discussió sobre la necessitat o no d’investir Carles Puigdemont ha esdevingut central, molt per sobre del debat sobre què ha de fer el Govern.
Tanmateix, entre els analistes, no hi ha un consens clar respecte a si Puigdemont exerceix un hiperlideratge. “No m’atreviria a parlar de Puigdemont com a tal. La creació de JxCat segur que és personalista i ell hi té molta influència. No vol dir, però, que pugui fer un exercici de poder personalista. Crec que lidera un moment molt concret, però hem de veure com es desenvolupa”, exposa Colomina. El seu podria ser un lideratge vinculat a un context i, segons Barbet, en un moment de màxima polarització a Catalunya “l’actiu que genera el vot són les idees”. Amb una visió més àmplia del que significa hiperlideratge, López sí que encaixa el president català en aquest patró: “Porta darrere seu tota la mobilització del vot. Una mobilització que, a més, és transversal”.
Sigui com sigui, el de Puigdemont és un perfil de lideratge molt més fort que no el dels presidents dels altres territoris de parla catalana: Ximo Puig i Francina Armengol. Sobre Armengol, des de l’Associació de Professionals de la Ciència Política i la Sociologia de les Illes Balears consideren que la manca de discrepància interna es deu més al “fet que la divisió i el debat es perceben com una debilitat i és aprofitat per altres partits. El poc qüestionament és degut més a això que no a la seva manera de manar”.
Remarquen que ha madurat la seva imatge de líder des que era presidenta del Consell de Mallorca, però que s’ha allunyat “de l’estil més personalista de la seva antecessora, Maria Antònia Munar”. Segons les politòlogues d’aquesta associació, actualment, a les Illes no hi ha casos d’hiperlideratge com ho podria haver estat, en el seu moment, el president Biel Cañellas (PP), també conegut com “l’amo”.
On sí que són presents els hiperlideratges, tal com assenyalen els analistes, és als partits de nova fornada. Així doncs, Albert Rivera, al capdavant de Ciutadans, en seria la viva imatge. “Els hiperlideratges s’imposen molt dins les seves bases. Això els dona més flexibilitat a l’hora de moure el moviment cap a un costat o l’altre. Quan Rivera decideix abandonar la socialdemocràcia, li és més fàcil fer-ho a ell primer que no a la resta del partit”, explica Barbet.
I del taronja de Ciutadans al de Compromís. Mónica Oltra, al capdavant de la coalició valencianista, és el lideratge més potent que té la política valenciana. Així ho relata Guillermo López: “És una persona que, amb una organització partidista molt petita, com és Iniciativa, la tercera força de la coalició, aconsegueix que el Bloc, el seu soci majoritari, primer la toleri i després se supediti a ella”. D’Oltra es destaca la seva capacitat mediàtica, sobretot en un moment, entre 2007 i 2011, en què el focus no estava tan posat en aquest punt. Després de la seva entrada a les institucions, però, el seu model de lideratge ha evolucionat cap a posicions menys cridaneres per tal de definir un perfil més presidenciable.
També en l’òrbita de Podem, Ada Colau és la cara més mediàtica de què disposa Catalunya en Comú al Principat. Gutiérrez-Rubí remarca que no es tracta tant d’un hiperlideratge com de la representació del “model de lideratge de la societat, més de treball coral. Tot i que la seva projecció pública té un gran atractiu electoral”. No obstant això, no s’escapa de les crítiques de l’entorn d’esquerres més proper. Així, el politòleg Josep Maria Antentas valora la capacitat de Colau d’aglutinar projectes darrere seu. Però indica que, en un principi, per la manca d’estructura del partit —en procés d’organització—, l’alcaldessa de Barcelona opta a altes quotes de poder informal intern. En l’àmbit mediàtic això es podria traslladar al fet que la seva cara, com ja havia fet Pablo Iglesias, aparegués a les paperetes electorals.
Riscos
D’hiperlideratges, n’hi ha de molts tipus. I tot i que als Països Catalans no estan exageradament accentuats, cal prestar atenció a altres indrets del món per tal d’identificar tendències habituals quan aquests trets s’intensifiquen. D’aquesta manera, Carme Colomina assenyala que “és difícil definir la línia que separa hiperlideratge i acaparament de poder”. L’analista del CIDOB distingeix entre “els hiperlideratges de Trudeau o Macron” del cas del president d’Hongria, Viktor Orbán, que defineix la seva actuació com una “manera d’exercir el poder a partir d’imposar la voluntat del líder”. Així doncs, Colomina discerneix entre els diferents casos i exposa que “l’hiperlideratge no té necessàriament ha de ser antidemocràtic. Ara bé, dut a l’extrem, sí que pot dur cap a tendències antidemocràtiques”.