Memòria culé

Quan el president del Barça es va haver d'exiliar per una xiulada a l'himne espanyol

Joan Gamper, president fundador del Futbol Club Barcelona, es va veure obligat a marxar a l'exili i deixar la presidència del club el desembre de 1925. El motiu va ser la xiulada a l'himne espanyol produïda el juny del mateix any al camp de les Corts en un partit entre el Barça i el Júpiter.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Aquest dissabte, Barça i Sevilla es veuran les cares a la cent-catorzena edició de la final de la Copa del Rei de futbol. Un partit que l'equip barcelonista ha disputat en vuit de les darreres deu ocasions, guanyant-lo set vegades -a l'espera de saber què passarà aquest cop-. En contra del que podria semblar, però, el resultat del partit no és el que més expectació ha generat entre la culerada, i molt menys entre la societat catalana. D'ençà que el 2009 Barça i Atlètic de Bilbao coincidissin a la final de Mestalla (València), el centre del debat anterior -i posterior- a les finals coperes l'acapara un petit ritual previ al partit: la xiulada a l'himne espanyol.


Un acte reivindicatiu que entronca amb la tradició catalanista de l'afició barcelonista i s'ha repetit recentment. No sense, paral·lelament, despertar tota mena de crítiques, polèmiques i sancions. En moltes ocasions també s'ha intentat emmascarar l'acció i, en les seves transmissions televisades, s'ha apujat el volum de l'himne espanyol en diverses ocasions, silenciant així la xiulada. També hi ha hagut reprimendes econòmiques. Santiago Espot, president de Catalunya acció, va ser multat amb 7.200 euros com a incentivador de la xiulada. No eren del Barça, però també van ser multats amb 600 euros per xiular l'himne dos aficionats de la Santboiana durant la final de la Copa del Rei de Rugby de 2017.

La pitjor reprimenda, però, se la va emportar Joan Gamper, fundador i primer president del Futbol Club Barcelona, l'any 1925. El 14 de juny d'aquell any, al camp de les Corts -on el Barça disputava els seus partits aleshores- s'hi van ajuntar tot. L'ambient estava escalfat perquè el 20 de març, el dictador Primo de Rivera havia dissolt definitivament la Mancomunitat de Catalunya i havia entregat totes les competències al capità general de la regió militar catalana, Milans del Bosch. En aquest context, l'estadi acollia, a petició de la direcció barcelonista, un homenatge a l'Orfeó Català, un dels principals baluards del catalanisme de l'època. Un partit de futbol que confrontava al Barça amb el Club Esportiu Júpiter, del barri de Poblenou.

Retall de La Vanguardia el 13 de juny de 1925.

Poc cal dir del que representava l'equip culer, però potser sí que paga la pena parar un moment a revisar la història del seu contrincant.

Joan Gamper



Arrelat al barri de Poblenou barceloní, ja des de la seva creació el 1909, el Júpiter lluïa al seu escut les quatre barres i una estrella blava de cinc puntes. La seva massa social obrerista i, en moltes ocasions, anarquista, havia arribat a utilitzar les pilotes de futbol per amagar pistoles de l'oposició al règim de Primo de Rivera. Ingredients suficients per no ser, ni de bon tros, la nineta dels ulls de règim. Malgrat tot, el 1925 es va proclamar campió del campionat B d'Espanya, una mena de segona divisió de l'època.

La primera xiulada

Tal com recull la crònica de La Vanguardia, el partit va acabar amb victòria del Barça per 3 a 0 amb gols de Sagi, Martí i Alcántara, l'estrella del moment. El partit, però, transcendiria pel que va succeir a la mitja part. Una banda de la marina anglesa va tocar l'himne d'espanyol i seguidament el God Save The Queen. El segon va ser rebut amb aplaudiment i escoltat amb un silenci sepulcral. El primer, havia estat xiulat a cor que vols per l'afició. Així ho descrivia el governador Milans del Bosch en una comunicació que va fer arribar al president del club: "después de acabar el primer partido, la música de la escuadra inglesa tocó la Marcha Real española, que fué siseada por un buen numero de espectadores, siendo muy contados los que la oyeron con el respeto debido, a pesar de calcularse la concurrencia en unas 14.000 almas"[sic]. Era la primera xiulada a l'himne espanyol durant un partit del Barça.


Abans de fer aquest escrit, un cop coneixedor dels esdeveniments, el governador va prendre la decisió de clausurar el camp de les Corts durant sis mesos. Val a dir que La Vanguardia no va tractar el tema fins al 18 de juny i que els seus periodistes "se lamentaron de que la censura no permitiera publicar la noticia de la orden de clausura del campo del F.C. Barcelona, siendo ya de carácter oficial". Aquella mateixa data es feia públic l'ofici de Milans del Bosch al president del Barça on es deia que s'obria un expedient al club perquè la Marxa Reial havia estat "recibida con siseos y sin guardar los respetos debidos a un himno que simboliza la patria". La directiva del Barça d'aleshores, va respondre a la notícia afirmant que "como buenos guardadores del respeto que merecen las instituciones representativas de la patria y sus símbolos, no se puede hacer solidario de ninguna manifestación que alentara o menospreciara en lo más mínimo a las unas ni a los otros". Tal vegada, argumentaven que no era just fer responsable al club del que havien fet "elementos extraños que han satisfecho su entrada en la taquilla"[sic] i demanaven la cancel·lació de la sanció.

El 25 de juny, La Vanguardia publicava la resolució del governador Milans del Bosch: "he acordado, haciendo uso de las facultades que mes están conferidas, clausurar por termino de seis meses el funcionamiento de esa Sociedad, no pudiendo durante dicho tiempo dar espectáculo alguno en su campo ni concurrir a otros como tal Asociación, ni usar los emblemas ni distintivos de la Sociedad" [sic]. També la Júpiter va rebre una sanció que aturava la seva activitat durant sis mesos. Finalment, l'Orfeó Català, va veure suspès un acte previst per al 25 de juny.



Les sancions, però no acabarien aquí. Tal com recull la web del Barça, el 17 de desembre de 1925, el governador va decidir suspendre la directiva del club. Amb ella també al seu president, Joan Gamper, que seria convidat a marxar a l'exili. Romangué dos mesos a Suïssa i, finalment, pogué tornar sota condició de trencar qualsevol vincle amb l'entitat esportiva. Els historiadors apunten que aquest fet, sumat a què els seus negocis van quedar tocats amb la crisi del 29, va propiciar la depressió que acabaria portant-lo al suïcidi l'any 1930.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.