Dues dones passegen pels carrers de Barcelona. Es troben a certa distància l’una de l’altra i es controlen mútuament mentre miren de reüll un home en un cotxe. El vehicle el condueix Gregorio Cano, un jove d’uns vint i llargs anys i treballador d’uns grans magatzems. Encara amb el volant entre mans, Cano es fixa en una de les dues dones, que ja no són a prop l’una de l’altra. Surt del cotxe i s’abraona sobre ella amb una navalla a les mans. El que ell no sabia, però, és que a qui atacava era a una agent de policia i que l’altra dona, que també ho era, ja havia avisat els agents dels cotxes patrulla que integraven l’operatiu perquè procedissin al seu arrest.
Era el maig de 1998, i en poques setmanes farà vint anys d’aquest episodi de la crònica de successos barcelonina.
La policia tingué constància que un violador múltiple actuava pels carrers de la ciutat Comtal quan s’interposà la primera denúncia on s’hi constatava aquest perfil etiològic el 5 de gener de 1995. Al principi, Cano actuava els caps de setmana, a mitjanit i en descampats, però després començà a confiar-se i a atacar més d’hora, en nuclis urbans i fins i tot en portals d’habitatges de la capital catalana. En un primer moment, se’l va arribar a relacionar amb 37 agressions sexuals.
“Engegueu-me un tret”, hauria dit Gregorio Cano quan els agents li digueren de què se l’acusava. Aquesta afirmació la faria durant l’interrogatori, una estona després d’assegurar que no en recordava res. Seguint un fil argumental semblant, un any més tard al·legaria patir amnèsia davant del jutge instructor, malgrat que els forenses ho van considerar una simulació. Un teatre que no li permetria deslliurar-se de la condemna a 167 anys de presó que l’Audiència Provincial de Barcelona li imposaria, dels quals en compliria 20. La màxima pena prevista aleshores per delictes d’aquest tipus.
L’advocada de l’acusació particular, María José Varela, va exigir que els beneficis penitenciaris es calculessin en base al total d’anys de condemna, en comptes de fer-ho amb el triple de la pena més alta que s’imputava a Cano. Aquesta petició fou possible des que l’any 1995 es va modificar el Codi Penal a rel de les excarceracions prematures dels violadors de l’Eixample i el de la Vall d’Hebron a la mateixa ciutat on operava l’agressor que ens ocupa. Però passades aquestes dues dècades, Gregorio Cano serà alliberat malgrat que la Direcció General de Serveis Penitenciaris ha apuntat que existeix “alt risc de reincidència delictiva”.
Segons l’informe al qual EL TEMPS ha tingut accés, Cano continua sense ser conscient de quins són els seus factors de risc i què fer per prevenir recaigudes, en base al que s’ha pogut constatar al seu programa de rehabilitació. Quelcom que quedaria palès, també, quan se li concedí el tercer grau: la seva inestabilitat l’hauria dut “a prendre decisions incorrectes en situacions de risc real”. A tot això cal afegir-li el consum de tòxics, un factor que s’afegeix a la falta d’estabilitat emocional o la baixa autoestima, mentre es recorda a l’informe que quan es van cometre els delictes pels quals fou empresonat Gregorio Cano era consumidor de diferents substàncies estupefaents.
Està previst que Cano surti lliure el proper 3 de maig. Malgrat tot això.