No són dones qualsevol les que han començat a airejar els draps bruts, brutíssims, d’alguns violadors poderosos. Són dones que, després d’una carrera llarga i solvent, compten amb prou estatus social perquè ens les creguem, i amb prou independència econòmica perquè no els importi gaire si algú mou fils perquè no tornin a treballar mai més. Ja no cal que les cridin per fer una pel·lícula: ara són directores o productores i són elles les que decideixen amb qui treballen i amb qui no. Potser per això no hi ha un fenomen paral·lel a la nostra faràndula, on moltes amigues artistes m’expliquen que n’han passat de tots colors: si parles contra tal, pots oblidar-te de tornar a treballar en aquest petit món nostre.
Ara que a alguns poderosos de Hollywood els comença a no sortir gratis violar, s’obre el debat sobre si és lícit boicotejar les pel·lícules en què participen
Són les privilegiades d’entre les violades, sí, perquè són les úniques que s’ho poden permetre. Després s’hi afegeixen d’altres, en un mecanisme gairebé idèntic al que passa a les famílies anònimes: n’hi ha una que decideix explicar que el tiet, l’avi, el pare, les ha violat, i llavors surten cosines, tietes, mares, que diuen que a elles també. A les famílies també es qüestiona les víctimes, també es lloa la personalitat encantadora del violador, també s’expulsa si es pot la que parla per protegir l’ordre establert. A Hollywood hi ha una diferència: moltes preferim veure Nicole Kidman a Big little lies que no pas l’enèsima palla mental de Woody Allen, o ens sembla molt més interessant el personatge de Robin Wright a House of Cards que no pas el de Kevin Spacey.
Amb tot, hi ha qui clama que és injust “censurar” l’obra d’un home “només” per “la seva vida privada”. D’una banda, no és per la seva vida privada; és perquè en l’àmbit professional han aprofitat una situació de poder per forçar gent que ho tenia tot a perdre si els denunciava. No només econòmicament o professional; en molts casos eren homes admirats per les persones a qui violaven, eren més grans, més rics, més famosos, més carismàtics. El xoc emocional que algú en qui confies i a qui admires et violi és devastador i pot paralitzar-te, pot fer-te justificar-lo durant anys, pot fer-te callar per sempre. I d’això s’han valgut fins ara.
D’altra banda, per què no ens preocupen els mecanismes que fan que hi hagi determinades veus que no afloren de cap manera, per molt de talent que tinguin? Per què no ens preocupa la censura social que fa que només puguis arribar a expressar-te artísticament si neixes en unes condicions determinades? On són els amants de la llibertat d’expressió dels violadors quan no es deixa parlar la gent no blanca, la gent no mascle, la gent no rica? Ens podem permetre perdre tot el talent que no aflora simplement perquè només donem oportunitats a un segment minoritari de la població mundial? Aquesta és la censura que em preocupa, no la del discurs omnipresent dels homes blancs i rics que té tots els altaveus.
Que a aquests poderosos ja no els surti gratis violar envia un missatge als menys poderosos: vigila, si se sap, la pagues. Perquè som molts els que ja no els justifiquem, els que exigim conseqüències. Si una cosa té molt clara Hollywood és que amb els diners no s’hi juga; si ara han decidit apartar determinats actors de les produccions no és pas per rectitud moral, és perquè la pela és la pela. Ja no surt a compte culpar les víctimes i protegir els violadors. És un missatge que trigarà a fer efecte en l’àmbit privat, però estic segura que acabarà calant. A mesura que cada cop més dones ja no hem de callar i aguantar perquè tenim estudis, tenim feina, tenim possibilitat d’independència i, sobretot, tenim autoestima, els que fins ara tenien la paella pel mànec s’acabaran cremant.
Però hi ha un tema que encara no hem tractat en el debat públic, i és la reparació. En la carta de merda (sí, sé que és un article i que hauria d’emprar un llenguatge més formal, però és que carta de merda és l’expressió més precisa lèxicament que puc fer servir) que va escriure Kevin Spacey al noi de qui va abusar no hi ha rastre d’empatia ni de voluntat de compensar-lo. “En aquella època bevia molt i no me’n recordo, però podia ser, i a sobre sóc gai, i ja sabeu que xungo és ser gai” són excuses, evasives, distraccions, és un insult a la víctima. Kevin Spacey no anirà a la presó per aquells fets, però pot fer una altra cosa més útil: demanar-li a la persona de qui no sap segur que no abusés, i a qui hauríem de creure perquè ell sí que se’n recorda, què pot fer per compensar-lo. No es pot tornar enrere i esmenar un “error” com violar algú, però sí que es pot oferir, com a mínim, una reparació. Diners, si en tens. Desaparèixer per sempre de la vida de l’altre, si és el que vol. Una disculpa pública, si és el que necessita. Treball comunitari, si és el que et demana. O oferir-li la cara destapada per si te la vol trencar. No es pot donar per tancat un greuge si no hi ha reconeixement i voluntat de reparació del mal que s’ha fet.
