Els Crítics

Els canguelis de l’humor

L'humor té una funció catàrtica que ajuda a fer més passadora la vida. En les situacions més extremes, una nota d’humor pot evitar el tremendisme o la catàstrofe. Però, en segons quins contextos i temàtiques, l’humor pot ser-hi del tot inadequat o contraproduent.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

No per raons de censura o decòrum, sinó per una qüestió de sensibilitat o ètica elementals. Hi ha humors —com amors— que maten. Políticament, l’humor pot donar cobertura a l’statu quo o, amb més dificultat, contribuir a subvertir-lo. En contra del que sembla, mai no és innocent.

Mala broma de Jordi Casanovas, dirigida per Marc Angelet, s’interroga sobre els límits de l’humor. Dos amics d’universitat, Òscar i Ernest, es retroben al cap de vint anys i fan una juguesca que pot canviar-los la vida. Òscar és periodista d’un diari en declivi galopant i està avorrit del morrió i de l’enviliment de la professió. Ernest és un showman d’un programa televisiu d’humor blanc que passa una crisi creativa i existencial. Tots dos recorden el temps de les bretolades de joventut quan presentaven plegats un programa radiofònic d’humor a la UAB i, com un repte, es proposen de fer-ne una de grossa. Anna, la dona d’Òscar, cirurgiana que treballa a Urgències de l’Hospital Clínic, obsedida en els trasplantaments d’òrgans, en serà la presumible víctima.

El retrobament de tots tres amics, que de passada ventila la crisi dels quaranta i l’enveja per les vides alienes, serveix per definir els topants de l’humor i per explorar-ne els marges morals, ètics, estètics o polítics. Tot en mera pinzellada, això sí, perquè la comèdia de Casanovas es mou en l’epidermis dels temes de què tracta. Tampoc no es mulla gens en les referències a l’actualitat que hi apunta, i això que donen per parar un tren, sinó tot el sistema ferroviari. Malgrat les aparences i les gosadies, no deixa d’adequar-se, doncs, a la correcció política imperant.

Mala broma esdevé, en el fons, un dispositiu escènic molt ben construït, en què la successió frenètica de diàlegs treu espurnes contínuament i en què el joc de simulacres, intriga i girs inesperats manté amb l’ai al cor l’atenció de l’espectador. Comèdia aristotèlica de manual, amb catarsi inclosa, que funciona perfectament com a mecanisme escènic, crea una atmosfera inquietant, sense abusar de recursos fàcils del riure, perquè l’espectador es quedi sobretot amb els canguelis de l’humor.

Això no obstant, els comentaris que s’hi fan sobre la influència de l’(auto)censura, els tipus d’humor, les capacitats transgressores del riure, els terrenys vedats a la befa, les crisis de parella o existencials, la desigualtat de les dones, els abusos de l’amistat o les teràpies alternatives són tan genèrics, inconcrets i difusos que, al capdavall, resulten innocus. Comèdia molt més blanca, per dir-ho ràpid, que les negrors que aparenta.

Ben dirigida per Angelet, Mala broma compta amb tres actors que fan un treball excel·lent, per treure’s el barret. Com peixos en un riu fent festa major, es troben en escena —el menjador cuina d’un pis barceloní de middle class— Òscar Muñoz i Ernest Villegas, en els papers homònims. Des del primer minut, infonen un ritme implacable a l’obra amb rèpliques i contrarèpliques carregades d’electricitat. Més tènue inicialment resulta Anna Sahun, que té moments també molt bons quan entra amb espadatxí dialèctic en el duel entre tots dos amics. Un trio còmic de primera categoria.

Mala broma

Autor: Jordi Casanovas

Direcció: Marc Angelet

Sala Muntaner, 5 d’abril

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.