Els Crítics

Una passió masoquista

Àngel Guimerà és un gran constructor d’emocions. Domina la corda tràgica, crea personatges de passions intenses, atrapats entre el cor i la raó, l’instint i el deure.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Amb la paraula com a arma, a la manera de Shakespeare, edifica metàfores senzilles per explicar conflictes immensos, en què el bé i el mal s’esbatussen i en què el pecat i la virtut es confonen. Els seus personatges desitgen amb escreix i sempre la persona equivocada. Ineluctablement, el mecanisme de la passió desbordada condueix a la tragèdia. 

A Sol solet, en versió i direcció de Carlota Subirós, el tema principal és la solitud extrema de l’ésser humà. Guimerà el tracta amb una violència i una desolació inaudites, atenuades en les obres anteriors per un cert lirisme. “L’home més fort del món —afirmava Ibsen— és el que està més sol.” El començament de la cançó popular “Sol solet...”, tan trista com sense sentit, ja apunta a aquesta temàtica. 

Els dos personatges centrals de Sol solet són dos solitaris guimeranians, una mica feréstecs, maltractats per la vida i pels homes: Jon, un altre bord, una barreja d’Àgata de La filla del mar i Manelic de Terra baixa, i Munda, una altra dona vençuda per una passió irrefrenable, masoquista, com la Maria Rosa de l’obra homònima. A l’entorn de tots dos, es crea un fatal triangle amorós —Hipòlit, el mascle possessiu i despòtic, n’és el tercer vèrtex— que congria una turbulenta tragèdia.

En la seva versió, Subirós fa un lífting a l’obra original estrenada el 1905 al Teatre Romea: n’elimina els personatges secundaris, n’abreuja algunes escenes, prescindeix dels interludis de distensió i hiperconcentra la tragèdia. Opta també per subratllar les situacions amb un focus mòbil que ressegueix els personatges, il·luminant-los o encobrint-los, creant imatges de clarobscurs. I afegeix encara una veu en off que cita Nikolaus von Kues, Schopenhauer o Nietzsche i que de tant en tant repeteix paraules clau del text dit. 

A més a més, Subirós imposa una interpretació molt continguda, que defuig el (melo)dramatisme, i un disseny gairebé coreogràfic —molt plàstic— de les escenes, que delimita duos, trios o grups enfrontats. De la interpretació, que en conjunt revela un bon treball d’equip, en destaca sobretot Mercè Aránega en una imponent Gaetana, la matriarca de la família, i Laura Aubert que fa creïbles els daltabaixos passionals de la jove Munda.

La disposició espacial de Sol solet és molt similar al muntatge de Maria Rosa que va dirigir la mateixa Subirós també a la Sala Petita del TNC (on hi havia una màquina de rentar ara hi ha un piano). L’acció té lloc en un modest hostal i en una casa de pagès d’un poblet innominat, a mitja hora a peu de Barcelona. La ràpida successió d’escenes i microespais, definits o desdibuixats per la llum del focus mòbil que escruta la foscor, accelera el ritme de l’original i condensa moltíssim la tragèdia.

El resultat de la manipulació del text original i de les tries de direcció tendeix bàsicament a esborrar qualsevol lectura realista/costumista, d’època, i a modernitzar-ne el contingut i l’estètica. Malgrat tantes capes preventives i tanta fal·lera a actualitzar el Guimerà dels darrers anys, el muntatge esdevé ben suggestiu, per la multiplicació de mirades i l’interès escènic que té, però ombrívol, tenebrós, un punt distant i fred, perquè sovint deixa en segon pla les passions dels personatges.

 

Sol solet

Autor: Àngel Guimerà

Versió i direcció: Carlota Subirós

Teatre Nacional de Catalunya, Sala Petita, 17 de març

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.