Llibertat d'expressió

Els periodistes no callarem

Avui clou la "Setmana per la Llibertat d'Expressió" impulsada per la plataforma No callarem! EL TEMPS fem un breu repàs als últims mesos, especialment difícils per a la professió.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Són temps complicats pel periodisme. La professió fa anys que es troba en hores baixes pel que fa a reputació. El 2014, ocupava el segon lloc per la cua al ranking de Careercast. Per sota, només els llenyataires. Gens malament, tres de tres perjudicis: ambient de treball i projecció de creixement molt pobres i estrès molt alt. L’any passat, 2017, la caiguda no s’atura: el periodisme ja és la feina pitjor valorada del mateix ranking. La professió número 200 de 200. I, potser, si es fes una cosa semblant a la de Careercast a Catalunya, enguany el resultat seria encara més dramàtic. Els últims mesos hem batut rècords d’agressions i amenaces contra els treballadors d’aquest sector a tots els nivells.

No és un fenomen nou. Guillem Sánchez, periodista a El Periódico i durant molts anys a l’Agència Catalana de Notícies, explica que la mobilització per provar d’aturar el Parlament la primavera de 2011 va implicar un punt d’inflexió. Els Mossos d’Esquadra van utilitzar el metratge de la protesta emès pels mitjans per recollir proves amb què practicar detencions, el que va problematitzar la feina dels periodistes i va fer que s’estengués la consigna “la premsa apunta, la poli dispara” entre un determinat espectre dels moviments socials barcelonins. Una consigna de la qual no escapen ni els mitjans afins a aquests espais com la Directa.

Sánchez recorda que en manifestacions d’un determinat signe ha rebut amenaces per dur la càmera. Molts dels seus companys, a més, han patit agressions.

Agressions i amenaces que no són exclusiva d’un únic camp polític. El 12 d’octubre de 2016 Guillem Sánchez també viuria una situació desagradable quan els assistents a la tradicional manifestació ultra de Montjuïc el van obligar a marxar amb altres periodistes. Una situació que es troba pendent de judici.

I això que comparteix Sánchez, abans un fenomen molt localitzat, els últims mesos ha esdevingut norma en funció de la combinació entre el mitjà en què treballa el periodista i el signe polític de l’acte o manifestació a cobrir. El fotoperiodista Jordi Borràs recorda en la investigació que va dur a terme per a l’Anuari dels Silencis Mediàtics de Mèdia.cat que, dels 139 incidents violents protagonitzats per persones contràries a la independència entre mitjan setembre i novembre de 2017, una part prou significativa els van patir els professionals de la informació.

També Mèdia.cat ha documentat un bon reguitzell de vulneracions dels drets dels periodistes en el seu Mapa de la Censura en un període semblant.

Borràs, a més, pot donar fe d’un altre tipus de violència contra els professionals d’aquest àmbit. El seu nom apareix a una querella juntament amb el de dues periodistes més per uns suposats delictes de lesions, contra la integritat moral i coaccions que agents antiavalots de la Brigada Mòbil dels Mossos d’Esquadra haurien comès el passat 23 de març. Aquell dia es confirmava l’ingrés a presó de diversos càrrecs polítics catalans i milers de persones sortien al carrer per mostrar-hi el seu rebuig.

Una de les tres parts querellants, a més, ha denunciat un delicte d’homicidi en grau de temptativa perpetrat, suposadament, per un agent de la policia autonòmica que hauria provat d’atropellar al periodista. La cosa la tenim complicada.

Un punt crític pel que fa a violència policial contra els periodistes es donà amb el desallotjament del rectorat de la Universitat de Barcelona el març de 2009. Hi hagué desenes d’informadors ferits i l’aleshores Director General de la policia, Rafael Olmos, va dimitir. El que fora director de la Comissaria General de Recursos Operatius, Sergi Pla, va organitzar una performance amb què mostrar als periodistes com de difícil era distingir-los en una situació de caos, recorda Guillem Sánchez. Però Carla Vall, una de les advocades que lidera les dues querelles esmentades, afirmava a TV3 que, amb la Brigada Mòbil, són sempre la resta els que han de d’adaptar-se a la seva actuació, i mai a l’inrevés.

I és que, en diferents nivells, “el millor ofici del món” cada dia que passa costa una mica més, a casa nostra i arreu. I aquestes dificultats no hi entenen de filiació política. Ja sigui al crit de “TV3 manipuladora” o “premsa espanyola manipuladora” s’han justificat tot tipus d’assetjaments a periodistes. Qui escriu aquestes línies ha estat preguntat en algunes concentracions pro-independència de quin mitjà era. I s’entén que la reacció hauria estat una altra d’haver treballat en una capçalera considerada enemiga pels assistents.

Laura Fàbregas, periodista a Crónica Global, és víctima del que el també periodista Juan Soto Ivars al seu llibre Arden las redes (Debate, 2017) anomena postcensura. És una manera de referir la pressió de la turba que a xarxes socials com Twitter s’abraona selectivament sobre aquelles veus que els molesten. La visibilitat de Fàbregas l’ha situada al punt de mira de certs usuaris de la xarxa de l’ocellet blau i ha hagut d’aguantar missatges de persones que li desitjaven que la seva vida sigui un “calvari” i que quan li arribi la mort que pateixi i trigui a traspassar. Unes afirmacions que se sumen als habituals “puta” i “et mereixes que la teva família et repudiï”. “Planto cara i ho passo fatal”, lamenta la periodista. “Hi ha un moment que estic amb la meva parella i li pregunto si he fet bé de donar la meva opinió”, rebla ella.

Més greus són els assenyalaments offline, quan li pengen a periodistes com Arcadi Espada un article seu a la porta de casa, o els seguiments que agents de la policia autonòmica haurien dut a terme contra periodistes d’El Confidencial. Una actuació, aquesta, que no va comptar amb el rebuig generalitzat que hauria d’haver tingut en un país compromès amb la llibertat de premsa.

I és que és un dret, el d’informar, que no hauria d’entendre de bàndols.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.