Catosfera

Comunicació en temps complexos

En contextos difícils, reflexions i solucions en boca dels ponents de la Catosfera d'enguany.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Dir que el futur dels mitjans en llengua catalana és una incògnita ha esdevingut una afirmació mainstream. En primer lloc, i cronològicament, per les transformacions de l’empresa periodística que fa temps que estem presenciant i que, pràcticament, la deixen sense més opcions que situar-se al mercat digital. I sobretot i en segon lloc, per la situació política davant de la suspensió de l’autonomia que el govern espanyol ja ha activat, i d’una previsible retallada de l’assignació pública als mitjans en català —directa o via publicitat institucional. Tot això, amb el pretext que, en gran part, han estat en sintonia amb el full de ruta independentista.

A la passada Catosfera, celebrada el divendres i dissabte a Girona, es va parlar de la situació política. Difícil no fer-ho. Però també, i molt, dels canvis que els professionals de la informació i la comunicació han patit en temps de Twitter i Facebook. Mònica Terribas, part de la minoria de periodistes en perill d’extinció que no tenen un compte a Twitter, reflexionava sobre les potencialitats i límits d’aquesta eina. “És un bon mecanisme d’activació i organització social”, li concedia Terribas a la xarxa de microbloging, “però no és un espai on argumentar: s’hi perden els contextos de comprensió”.

Ens pot acostumar Twitter —i, per extensió, la resta de xarxes socials— a un consum de dades sense context? El també periodista Antoni Bassas es posava encara més sarcàstic i comparava aquesta plataforma amb un bar de borratxos, criticant el que sembla un perfil professional amb futur, en aquest ecosistema: el del “gracioset”. Especial menció al fenomen del “ZASCA”, o forma col·loquial de referir una contestació que deixa l’altra part sense arguments. L’ex-diputat de la Candidatura d’Unitat Popular (CUP), David Fernández, arrodonia l’argumentació assenyalant que tota tècnica pot tenir usos negatius i usos positius.

La tendència però, és que el consum de notícies es dóna, cada cop més, a través d’aquests nous canals. I així, la profecia de l’acadèmic Henry Jenkins sobre la convergència tecnològica, industrial, cultural i els canvis socials pel que fa la forma com els mitjans circulen a les nostres cultures esdevé una realitat.

El catedràtic i periodista Josep Lluis Micó, fa set anys va fer baixar el concepte a la terra i definia la convergència periodística com “un procés derivat dels canvis tecnològics i les noves estructures empresarials que, d’una part, propicien la confluència de missions, perfils i espais de treball i, de l’altra, afavoreix la diversificació de plataformes per les quals es difonen els continguts i els rols que juguen uns professionals cada cop més polivalents i multimèdia, i uns usuaris cada cop més actius i participatius”.

I és aquí, precisament, on optimistes i apocalíptics es tiren els plats pel cap.

L’esfondrament de les barreres de mercat

La digitalització del contingut en un mercat que, com han fet notar els que en saben, tendeix a la convergència, desposseeix els mitjans dels mecanismes i l’avantatge competitiu que els hi generava valor: la distribució i venda de paper i ones hertzianes com a vehicles i receptacles de la publicitat. L’avantatge competitiu, dit de coll d’ampolla, abans de les xarxes socials, residia en disposar del capital per comprar o llogar una impremta i en comptar amb els contactes polítics al govern de torn que et donessin accés a les llicències d’emissió que anhelaves.

Els optimistes van veure en això una possibilitat de disputar als grans grups mediàtics el monopoli de la informació, i alguns valents van llançar-se de cap al world wide web per provar de bastir-hi un negoci: Vilaweb, Nació Digital, els organitzadors de la Catosfera, Tirabol, i tots els que han vingut després en són bons exemples.

Però és l’anomenat web 2.0, amb l’extensió de l’ús de les xarxes socials, el que implica la revolució més important. L’entorn a Internet on competeixen els mitjans en la distribució de continguts està controlat per molt poques empreses, que amb la seva escala, acumulació de dades d’usuaris i inversió feta en intel·ligència artificial qüestionen el principi de lliure competència. “No hi ha garatge prou gran per allotjar una start-up que pugui desbancar Google”, escrivia el maig passat l’escriptor Evgeny Morozov.

Així, quan els mitjans regalen el seu contingut a Google, Facebook, Twitter o Instagram amb l’esperança d’augmentar el seu trànsit, contribueixen a que els gegants de Silicon Valley alcin les seves pròpies barreres de mercat mentre desplomen la dels professionals de la informació. Al paraigua d’aquestes grans corporacions, un usuari amb un compte d’Instagram competeix per a la captació de publicitat en peu d’igualtat amb La Vanguardia o qualsevol altre capçalera. I el gruix de la inversió publicitària se l’acaba enduent el canal de distribució.

Això obliga, no poques vegades, a forçar el titular i seleccionar un tipus de contingut que no sempre passa un filtre deontològic. “Les coses que fan gràcia i les coses que fan mal generen audiència, perquè les pulsions humanes la generen”, argumentava Mònica Terribas.

Igualment greus són les caixes de ressonància que genera Google, sense voler, quan ens ofereix, per qüestions publicitàries, un contingut que encaixi en les nostres preferències. O les bombolles d’usuaris que es produeixen pel fet que a Twitter i Facebook vegem el contingut que comparteixen, només, les nostres amistats o, generalment, persones amb qui hi tenim afinitat. El periodista Jordi Sellas sostenia divendres, en aquest sentit, que cada cop hi ha menys usuaris capaços de fer d’interlocutors entre un grup i un altre. Cada cop menys espais de frontera i més incomunicació que només busca el ZASCA contra aquell que veu com l’adversari.

Un bon exemple de realitats paral·leles entre periodistes l’hem tingut a partir dels atemptats del passat 17 d’agost a Barcelona i Cambrils. Dos relats completament antagònics toparen llavors a compte de la reivindicació independentista. I no sembla que la convocatòria del proppassat 1 d’octubre hagi contribuït a paliar la polarització.

D'esquerra a dreta, Anna Palou de la Jornada, Laura Muriel de Vice, Sílvia Barroso del diari Ara i Arturo Puente de Catalunya Plural /QUIQUE BADIA

La Catosfera va seguir dissabte amb parlaments sobre com abordar els reptes que un moment polític i econòmic com l’actual representen. Així, el periodista Arturo Puente explicava el model de negoci de Catalunya Plural, la veu de El Diario al Principat. Un model que consisteix en convèncer els seus socis de la necessitat que existeixi un projecte com el seu, no tant perquè es doni cap exclusivitat a qui paga. A més de les estratègies tradicionals de vendre publicitat, és clar. La publicació periòdica la Jornada sosté la seva proposta en unes bases semblants. Però l’ampli consens que existeix pel que fa a considerar l’esmentada publicitat una via d’ingressos cada cop més difícil obliga a ser creatius.

Laura Muriel, cap de redacció de Vice a l’Estat, va exposar la fórmula de l’èxit d’aquesta companyia que opera a dotzenes de països. L’empresa amb base als EUA inverteix el procés habitual al periodisme: canvia la dinàmica de buscar finançament per pagar el contingut, per la d’emprar el contingut com un esquer per dissenyar propostes de venda en base al que s’escriu i produeix en vídeo. D’aquesta manera, amb la promesa de dur un públic mil·lenista a les marques, l’equip de creatius s’esprem el cervell per convertir el trànsit en diners.

Tot plegat, algunes solucions per obrir nous canals de finançament molt benvingudes a l’entramat periodístic en llengua catalana, ara que vénen temps difícils. Les propostes per trencar amb les caixes de ressonància i les bombolles que provoquen unes xarxes socials plenes de “trolls” i “graciosets” haurà d’esperar però.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.