Europeisme i espanyolisme

Europa sí, però...

Després que la justícia alemanya decidís no extradir Carles Puigdemont per rebel·lió, han augmentat les crítiques al projecte europeista per part de sectors del PP i l’opinió pública espanyolista. Unes respostes que els analistes interpreten com una reacció conjuntural més que no com una esmena a la totalitat. Es tracta, però, d’un fenomen que el nacionalisme espanyol ha escenificat en diverses ocasions.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

La percepció d’un subjecte polític es pot canviar de la nit al dia en funció de les necessitats tàctiques. Bona mostra d’això es va poder apreciar a les portades del diari ABC de la setmana del dos al vuit d’abril. En concret, hi va haver dues cobertes que van ser especialment polèmiques i que guardaven relació amb la internacionalització de la causa judicial contra Carles Puigdemont i altres líders independentistes catalans.

“Alemanya marca el camí de tornada als colpistes fugits”, sentenciava en primera plana el rotatiu de Vocento el dimecres 2 d’abril. La fiscalia alemanya havia considerat pertinent el delicte de rebel·lió per a Carles Puigdemont i això era utilitzat per suggerir la imminent extradició del president català i els altres polítics exiliats. Tots ells apareixien a la portada acompanyats d’una bandereta del país on s’estaven.

Al cap de dos dies, però, l’estima cap als països que jutjaven els exiliats, deixava pas a un altre sentiment molt diferent. El jutge del tribunal del land de Schleswig-Holstein havia dictaminat que, a parer seu, el delicte de rebel·lió no era imputable a Puigdemont i que, per tant, no podia ser extradit per aquesta raó. També deixava en l’aire la decisió sobre l’existència o no de malversació. Vista aquesta situació, l’ABC redefinia posicionaments i titulava: “La justícia europea dona treva al colpisme”. A més, detallava que alguns juristes espanyols alertaven “del perill que països de la Unió es convertissin en paradisos judicials per als delinqüents”.

Una càrrega, amb tots els ets i uts, contra l’statu quo jurídic de la Unió Europea que no seria aïllada. Les quotes més altes de bilis les dispensaria Federico Jiménez Losantos i Alerta Digital. El primer demanava represàlies contra els ciutadans germànics per tan alta traïció: “A les Balears hi ha uns 200 mil alemanys d’ostatges. A Baviera poden començar a esclatar cerveseries”. Al seu torn, el digital ultraconservador adreçava una carta a Vladímir Putin demanant-li empara i reconeixent la seva “autoritat moral i lideratge molt per sobre del de qualsevol líder de la Unió Europea”.

Molt lluny d’aquestes extravagàncies, però políticament més rellevants, també arribarien crítiques des de les altes esferes de l’aparell polític del PP de Mariano Rajoy. El ministre d’Exteriors, Alfonso Dastis, era el més tou qualificant de “desafortunades” les declaracions de la ministra alemanya de Justícia, la socialdemòcrata Katarina Barley, que mostrava el seu acord amb la resolució de la justícia del seu país respecte a Puigdemont. El portaveu dels populars al Parlament europeu, Esteban González-Pons, era encara més contundent i afirmava que “si la Unió Europea serveix perquè uns estats posin en qüestió d’altres, la Unió Europea perd la seva funció”. Tampoc feia curt Xavier García Albiol, qui argumentava que no tenia massa sentit “des de la lògica del ciutadà normal i corrent que un tribunal que és el màxim òrgan d’un país de la UE dicti una resolució o una euroordre de detenció i un tribunal regional d’un altre país la tombi”.

 

Aquestes espurnes d’euroescepticisme van haver de ser apaivagades per Mariano Rajoy, conscient de l’important rol que té Alemanya dins l’entramat europeu. El president espanyol va assegurar que la justícia alemanya era modèlica i que el seu comportament havia estat “el propi d’una nació europea de les clàssiques i de les de primera”. Sobre el paper, polèmica tancada. Ara bé, a l’aire resta l’interrogant de saber si realment hi ha un substrat antieuropeu en el si del nacionalisme espanyol conservador.

Una resposta recurrent

“En certs casos, els estats-nació fan servir la Unió Europea com a una excusa per actuar o no actuar en l’àmbit nacional i, sovint, hi descarreguen tota la culpa dels seus propis errors o fracassos”, argumenta Montserrat Guibernau, catedràtica de ciència política del Queen Mary College de la Universitat de Londres, al seu llibre La identitat de les nacions (Dèria, 2010). Més clar i més centrat en el cas del nacionalisme espanyol s’expressa el catedràtic d’història contemporània de la Universitat Pompeu Fabra, Enric Ucelay-Da Cal. Ell defineix un patró segons el qual “hi ha una estratègia, que és que Europa convé i una tàctica és que quan no t’agrada el que fa, t’enfurismes”. Això respon, segons ell, al fet que “Europa és, alhora, un discurs i moltíssimes i molt complicades normatives. Al discurs, tothom hi juga. Les normes, sovint, no agraden”. Es podria dir que, en general, a Europa cadascú se l’estima a la seva manera i no sempre. “A partir de 1910 tothom invoca Europa, també els tradicionalistes. La diferència és quin és el concepte que se’n té i què és el que es vol d’ella”, detalla el catedràtic d’història contemporània de la Universitat de Santiago de Compostel·la, Jose Manoel Núñez Seixas.

Tanmateix, el cert és que es podrien trobar certes divergències entre la manera com entenen la relació amb europa els diferents corrents del nacionalisme espanyol. D’aquesta manera ho indica el catedràtic d’història del pensament i moviments socials de la Universitat Complutense de Madrid, Javier Moreno Luzón: “En general, els corrents liberals han estat europeistes, en tant que atorguen a Europa la categoria de model i horitzó modernitzador. ‘España era el problema, Europa la solución’, deia Ortega y Gasset. Mentrestant, l’espanyolisme més conservador abominava l’europeisme, el considerava estrangeritzant i contrari a la recuperació de les essències espanyoles associades al catolicisme d’arrel contrareformista. Era la postura oficial del franquisme primerenc”.

Aquesta visió del conservadorisme, però, canvia en la segona part del franquisme, amb ministres com Fraga Iribarne, que percebien clarament la necessitat de formar part d’Europa si volien tenir aliats geopolítics i econòmics. De llavors ençà, tal com apunta Núñez Seixas, el que varia és la manera com els corrents entenen la idea d’Europa. Així doncs, explica l’historiador gallec, per als conservadors o tradicionalistes es tracta d’una “unitat cultural, per a alguns fins i tot racial o ètnica, que es defineix pel llegat cristià i com a baluard davant l’expansió boltxevic ­—fins al final de la Guerra Freda— i musulmana”. En canvi, el liberalisme o l’esquerra l’han entès, en paraules de Núñez Seixas, com “les fronteres de la civilització, un espai de racionalisme, tècnica i progrés”. Segons la politòloga Aida Vizcaíno, la visió de la UE com un espai “de modernitat, llibertat i pau és present a les generacions majors de 50 que construeixen el seu europeisme sobre la idea econòmica i de pau. Les generacions més joves tenen una idea més postmoderna, centrada en els valors”.

Una qüestió actual

El debat i, sobretot, la crítica a la Unió Europea, és un dels temes que marquen ara mateix l’agenda comunitària. D’un costat, l’auge de la ultradreta euroescèptica; i de l’altre, el fenomen del Brexit preocupen els defensors de la UE. Però no només això. Ucelay-Da Cal argumenta que “el Brexit obre la veda i permet dir el que, fins ara, no es podia dir. Com que hem cobrat tant com podíem i ara ens toca pagar aves a l’Est, ja no ens agrada tant Europa”. Malgrat tot això, els índexs de suport a l’organisme supranacional dins l’Estat espanyol són elevats. Segons l’eurobaròmetre del 2017, un 88% dels espanyols se senten europeus, vers el 70% de mitjana. “A Espanya, la idea de modernitat està lligada a Europa, això explica aquesta percepció positiva. Pot baixar una mica en temps de crisi, però com la resta d’indicadors de confiança en institucions”, diu Vizcaíno. Si la societat espanyola se sent propera a la Unió Europea i el nacionalisme espanyol no és especialment euroescèptic, com cal entendre les reaccions a la detenció de Puigdemont? Per a Núñez Seixas, amb aquest tema es toca una “pedra de toc” i argumenta que es tracta “d’aquells moments en què es posa a prova fins a quin punt estàs disposat a sacrificar o relativitzar interessos o sentiments nacionals en pro de la participació d’un projecte de llibertats i respecte pels valors cívics compartits. Es posa a prova la teva adhesió”.

A tot plegat, però, Ucelay-Da Cal fa un matís i exposa que aquesta mena d’amor de conveniència amb la UE està estès a la majoria dels àmbits polítics, i l’independentisme no se n’escapa. “Quan les reaccions dels països europeus no li eren favorables, Puigdemont va parlar molt malament d’Europa i va dir que era un espai on es feien coses molt reaccionàries i negatives”, recorda l’historiador.No obstant això, tot el que s’ha detallat amb anterioritat, fa difícil imaginar que dins el nacionalisme espanyol conservador en general, o el Partit Popular en concret, es pugui veure un fort viratge cap a l’euroescepticisme arran dels darrers desacords amb la justícia alemanya. Queda lluny del rebot que va fer que el 1927 Miguel Primo de Rivera abandonés la Societat de Nacions, quan va rebutjar donar a Espanya un seient a la comissió permanent. Es podria assemblar més a les crítiques i les queixes posteriors a la derogació de la doctrina Parot per part del Tribunal Europeu de Drets Humans. Vox és potser l’única formació que podria intentar treure suc de la situació. Davant, però, tindria la maquinària electoral del PP treballant a marxes forçades per no cedir ni un pam més davant Ciutadans.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.