"L'allau migratòria a tot Espanya ha arribat sobradament a uns números que justifiquen allò que hem assenyalat de fa anys: estem davant una invasió migratòria. Ja no és que ho diga tal o tal altre líder polític, més o menys sensibilitzat per la protecció de la comunitat nacional. És un fet que ni tota la propaganda dels mitjans a favor dels processos internacionals d’immigració forçada i subvencionada pot ocultar”. Qui signava aquestes línies el 31 d’octubre passat a La Gaceta de la Iberosfera era Jorge Buxadé, advocat de l’Estat, europarlamentari i vicepresident primer d’acció política de Vox. I ho feia a propòsit de la darrera polèmica estimulada pels partits de la dreta espanyola pel repartiment a les autonomies de les persones migrants que, en les darreres setmanes, han arribat a les illes Canàries. Fou la presidenta de la Comunitat de Madrid, Isabel Díaz Ayuso, qui primer va alçar la veu d’alarma, i Vox no ha fet més que amplificar aquest discurs.
Al capdavall, aquest és el relat en què més còmode es troba la formació d’ultradreta espanyola. El partit que encapçala Santiago Abascal ha fet de la demonització de les persones immigrants un dels seus leitmotivs i una de les seues raons de ser. Segueixen, doncs, el patró d’altres partits polítics europeus situats en el mateix espectre polític, amb l’hongarès Viktor Orbán al capdavant. “Invasió” i “allau” són les paraules més repetides per Vox cada volta que es refereix al fenomen migratori, tot ignorant una realitat que els números avalen: que fins l’any 1999, l’Estat espanyol va ser un país amb un saldo migratori negatiu, és a dir, que expulsava més nadius que no estrangers rebia.
El gran reemplaçament
La por al diferent ha estat espremuda per l’extrema dreta al llarg de l’última dècada a tot Europa per apuntalar les seues expectatives electorals. L’espantall del “gran reemplaçament”, això és, la idea segons la qual la població autòctona serà substituïda en el mitjà i llarg termini per població migrant, amara tot el discurs de Vox, com també l’argumentari de la resta de formacions ultradretanes europees, d’Itàlia al Regne Unit, d’Hongria a Alemanya.
Nuria Alabao: "La demografia s'ha convertit en un arma poderosa en mans de les extremes dretes"
“La demografia s’ha convertit en un arma poderosa en mans de les extremes dretes, on es conjuguen la caiguda de la natalitat amb el nacionalisme per generar autèntics terrors identitaris que impulsen la xenofòbia i el racisme; elements perfectes per desencadenar una guerra cultural”, explica Nuria Alabao en el llibre Mitos y cuentos de la extrema derecha, editat per la Fundació Primer de Maig.
L’expressió “gran reemplaçament” que s’ha fet popular darrerament té, però, arrels molt profundes. Aquesta idea de la substitució demogràfica estava present a Le Camp des Saints, escrit l’any 1973 per Jean Raspail, un llibre escrit com a reacció al Maig del 68 i a la ferida colonial que per al nacionalisme francès va representar la independència d’Algèria. Aquesta obra de ficció justifica l’ús de la violència contra una imminent invasió de persones pobres racialitzades i desarmades i les presenta com el cavall de Troia dels moviments progressistes, feministes i antiracistes, amb el qual s’amenaça la pàtria, la cultura francesa i la raça blanca.
També, des de la dècada dels setanta, s’ha fet forta entre les forces d’extrema dreta la idea de l’existència de la conspiració Coudenhove-Kalergi. Es tracta d’una teoria conspirativa segons la qual el naixement de la Unió Europea, impulsada per les elits europees, té per objectiu promoure la barreja de persones d’ètnies diverses amb la intenció última de menyscabar les persones blanques. Més recentment, va ser l’escriptor francès Renaud Camus qui, l’any 2012, va batejar el terme “el gran reemplaçament”, que el supremacisme de banda i banda de l’oceà Atlàntic ha estat abraçant amb entusiasme aquests darrers anys i que els partits de dreta europeus utilitzen profusament.
L’hivern que no era
La immigració és, però, només una pota del “problema demogràfic” per als conservadors europeus. L’altre és la progressiva baixada de la natalitat registrada al món occidental durant tot el segle XX. De tot plegat, se’n parla en el llibre La coartada demográfica y el discurso de la involución en España (Icaria), l’edició del qual ha anat a càrrec d’Andreu Domingo, sotsdirector del Centre d’Estudis Demogràfics. El llibre desmunta els tòpics demogràfics que en les últimes dècades han utilitzat les forces conservadores, i especialment la ultradreta, per apuntalar el seu discurs.
A. Domingo: "La caiguda de la fecunditat, l’envelliment o les migracions són tractats frívolament per discursos alarmistes”
“Els professionals de la demografia s’han vist suplantats per altres interessos i formacions que intenten imposar un discurs hegemònic, esbiaixat i amb visos d’aparent neutralitat. La caiguda de la fecunditat, l’envelliment, les migracions o el despoblament rural (...) són tractats frívolament per discursos alarmistes esperonats per l’intrusisme i l’espectacularització de la demografia”, escriu Andreu Domingo en el pròleg, alhora que critica que s’estiga fent “demografia sense demògrafs”.
Perquè, en els darrers anys, a més de la menció al “gran reemplaçament”, també han fet forat altres expressions, com ara “suïcidi demogràfic” o “hivern demogràfic”, que traslladen un missatge apocalíptic sobre el futur, quasi distòpic. “Espanya es troba en una gravíssima situació demogràfica que amenaça la seua supervivència (...). L’hivern demogràfic és un càncer que afecta tota la nostra nació”, deia Santiago Abascal en una compareixença parlamentària l’any 2022.
El que expliquen els demògrafs és que, en realitat, l’actual estructura poblacional és fruit de la transició demogràfica iniciada a finals del segle XIX. Les generacions actuals tenen molts menys fills que la dels seus rebesavis, amb la diferència que les generacions actuals tenen la convicció que els seus fills tindran vides llargues. Una de cada dues persones que naixien a l’Estat espanyol al voltant del 1900 morien abans de complir els quinze anys, la qual cosa exigia altes taxes de natalitat. Avui un home viu de mitjana 80 anys, mentre una dona pot arribar a bufar les 86 espelmes.
Un canvi estructural
I, a pesar de la disminució en les taxes de fecunditat, recorden els demògrafs, l’Estat espanyol ha passat dels 18 milions d’habitants de principis del segle XX als 46 milions actuals. “El natalisme contemporani continua ometent el canvi demogràfic com una fita excepcional. Només mira el nombre de naixements, tot ignorant el canvi revolucionari en l’esperança de vida o la mida de la població actual, sense precedents”, explica Julio Pérez Díaz, investigador del CSIC especialitzat en envelliment i un dels participants en el llibre La coartada demográfica.
I afegeix: “Els natalistes actuals no apel·len a la demografia. En tenen prou amb algunes sèries històriques proporcionades per l’estadística oficial, especialment naixements, defuncions i piràmides de població. El treball d’anàlisi demogràfic i les explicacions tècniques i històriques de la seua evolució no els interessen. Com a molt acudixen a l’economia per confirmar el cost creixent de la nova situació demogràfica. És com si una persona en ràpid ascens econòmic ens alarmara sobre la mala situació econòmica en constatar que el sopar en el restaurant de la ciutat li ha eixit molt més car que en el bar de la seua etapa estudiantil”.
“Avui el món sencer es creu que ja no es tenen fills, que la natalitat ha baixat tant que en el futur no hi haurà reemplaçament poblacional, que abans de l’extinció ens convertirem en societats de vells decrèpits o que en el futur l’economia no se sostindrà per falta de mà d’obra”, afegeix Andreu Domingo. El resultat de tot plegat és que “el canvi demogràfic, una de les més grans fites humanes, es transforma en una catàstrofe i ha de ser combatuda i revertida”.
La preocupació pels baixos índexs de fecunditat no és, en realitat, res nou. La disminució dels naixements ha estat una preocupació perenne de pensadors europeus i
Tots els suposats experts en demografia que utilitzen la dreta i l'extrema dreta tenen una cosa en comú: no són demògrafs i procedeixen de l'esfera religiosa.
nord-americans des de principis del segle XX. En un horitzó de possibles conflictes bèl·lics, la baixa natalitat s’associava a la pèrdua de l’“esperit vital” de les nacions i les civilitzacions. Com explica Andreu Domingo, el nombre d’habitants, i per tant de naixements, es pensava com a part constitutiva de la fortalesa de l’Estat i de la capacitat per a l’expansió colonial. Els francesos van ser, des de bon començament de la centúria, els qui més preocupació van mostrar, per bé que foren els alemanys del III Reich els que, de forma més expeditiva, van aplicar els seus principis supremacistes en relació amb la raça ària.
De Spengler a Macarrón
Les polítiques natalistes perseguien incrementar els naixements i han explorat les formes més diverses, però mai no han donat els fruits esperats, com ho demostra el fet que la natalitat no haja deixat de disminuir al llarg del segle. I això a pesar de la caterva de pensadors que des de fa més de dècades pronostiquen la fi o la decrepitud de la civilització occidental: des de La decadència d’Occident, d’Oswald Spengler a Alejandro Macarrón, promotor de la Fundación Renacimiento Demográfico i autor d’El suicidio demográfico de España, passant per Les Nations suicidaires d’Yves-Marie Laulan o Le Crash démographique: De la fatalité à l’espérance, de l’arquebisbe de Brussel·les, Michel Schooyans.
Tots comparteixen, en tot cas, un tret comú: estar vinculats als postulats catòlics més reaccionaris o bé a partits o think tanks conservadors que han fet de l’essencialisme ètnic i nacional la seua bandera i que utilitzen el natalisme com a excusa per recuperar escenaris familiars i rols de gènere antics. Perquè com escriu Nuria Alabao a Mitos y cuentos de la extrema derecha, “la proposta natalista fa convergir l’agenda contra els migrants i l’antifeminisme, ja que tracta de reinstaurar el paper que el nacionalisme ha assignat tradicionalment a les dones com a reproductores de la nació. Primer, es crea el pànic al “reemplaçament poblacional”, després es proposa la solució: que les dones autòctones, és a dir, blanques, es posen a parir i a criar”.