—En la ment de la major part de l’opinió pública està incrustada la idea que a l’Estat espanyol hi ha un greu problema demogràfic perquè hi ha pocs naixements i la població amb més de 65 anys augmenta i augmentarà més, a mesura que creix l’esperança de vida. Hi ha motius per estar preocupats?
—Radicalment, no. Aquest és un mite que resulta de no haver entès què ha passat amb la demografia en l’últim segle. Venim d’un món on la reproducció era molt deficient: naixien molts xiquets, però també en morien molts. La humanitat ha viscut pràcticament fins al segle XX amb nivells de mortaldat que acabaven amb un de cada dos naixements abans de complir els quinze anys. El resultat d’això era que el nombre mitjà d’anys viscuts per qualsevol generació mai no havia superat els 35 anys.
El que ha fet la societat espanyola, com la de tot el món, és experimentar un canvi radical. I això té com a conseqüència que es tenen menys fills, però es cuiden més. Un nen que naix avui en dia seria l’equivalent a tres nens nascuts de fa un segle. Posem molta energia a criar un fill, amb el convenciment que aquest arribarà a la vida adulta i es farà vell. Per dir-ho en poques paraules: els naixements abundants però de vida breu, propis de tota la història de la humanitat, han estat substituïts per naixements escassos que viuen tres voltes més.
Ara, en canvi, hi ha una democratització de la vellesa: el gruix de la població arriba a fer-se vella. El resultat d’això és que les piràmides de població s’han fet més eficients.
No obstant això, diverses postures polítiques i religioses s’han entestat, des del segle XIX, a qualificar aquest canvi com a «crisi demogràfica». Fa un segle que se’n parla, però la realitat és que la població no ha parat de créixer. No existeix cap «hivern demogràfic», com alguns ens volen fer creure. Deixe’m d’empassar-nos aquesta histèria.
El natalisme contemporani continua ometent el canvi demogràfic com una fita excepcional. Només mira el nombre de naixements, tot ignorant el canvi revolucionari en l’esperança de vida o en la mida de la població actual, sense precedents.
—Però les darreres projeccions de l’INE són que per a l’any 2037 el 26% de la població tindrà 65 anys o més. És a dir, probablement seran receptors de contribucions. És això sostenible?
—Hi ha una demagògia inacceptable sobre aquest assumpte. Són persones que no han fet més que treballar i contribuir a la resta de la població. Es confon la pensió contributiva amb la pensió assistencial, com si tot fora el mateix. La gent que es jubila actualment és gent que fa molts anys que està contribuint.
És cert que hi ha una tensió en el sistema mateix, però no en l’economia global del país. A més, les pensions que es paguen no són diners que es cremen i desapareixen. La gent gran és consumidora i, molt sovint, és un suport fonamental de la família en etapes de crisi. Trobo que es fa un ús del concepte «justícia intergeneracional» molt pervers. En tot cas, el que ens diuen les projeccions és que s’està retirant la generació del baby-boom i això farà augmentar la proporció de gent gran. Però, després, desapareixeran i el que vindran seran generacions més reduïdes.
El problema de tot plegat és que hi ha una part de població que enyora el model de família, conjugal i de gènere, que hi havia als anys seixanta. I això és, de totes totes, una aberració. De veritat algú vol tornar a aquell model familiar, ple d’opressions?
—Tanmateix, la UE també considera l’envelliment poblacional com un dels grans problemes del futur. Ho planteja d’aquesta manera en el Llibre Verd que, sobre aquesta matèria, va publicar l’any 2021.
—Sí, i el Banc d’Espanya i el Banc Mundial i el Fòrum de Davos... Tothom hi està molt preocupat. Aquesta preocupació no és la primera volta que apareix i a Espanya ha agafat volada amb tot el discurs impulsat des de fòrums conservadors a propòsit del repte demogràfic. Els conservadors europeus van decidir que la demografia havia de ser un dels seus eixos programàtics, i per això han situat el despoblament rural i la baixa fecunditat en el centre de l’agenda. Era i és un discurs que està en clara sintonia amb el neoconservadorisme dels anys vuitanta dels Estats Units. En realitat, utilitzen arguments demogràfics fal·laços per justificar una agenda de tipus moral que persegueix tornar a uns valors arcaics en matèria de drets sexuals i reproductius. Passa a l’Hongria d’Orbán i està passant en altres llocs del món. Les darreres polítiques del PP a Madrid van en aquesta línia, sempre sota el pretext de revertir l’envelliment demogràfic. Però és que no tenen ni idea...
—Per què no tenen ni idea?
—Perquè les mesures que apliquen no funcionen. El natalisme va ser una de les obsessions del franquisme. De fet, abans que acabara la guerra, Franco ja va dir que el seu gran objectiu era aconseguir arribar als 40 milions d’habitants. Per a fomentar la natalitat, es va aprovar la llei de subsidi familiar, que, per exemple, preveia préstecs als qui acabaven de casar-se o premis a les famílies nombroses. Fou, però, un natalisme retòric, que perseguia un ideal reaccionari, confessional i pastoril de la població. En el centre de tot se situava la dona com a subordinada.
Ara bé, Franco no va ser l’únic obsessionat amb aquest tema. França va ser des de principis del segle XX, un país obsessionat amb la baixa fecunditat, sobretot perquè temien que això els suposara una derrota en cas d’una guerra amb Alemanya. Mussolini també hi estava preocupat, com també Stalin. Tots van aplicar polítiques natalistes, però cap no va tenir èxit. La fecunditat, al llarg del segle XX, no ha deixat de baixar. El que l’experiència ens demostra és que, quan les condicions econòmiques milloren, la gent no té un fill més, sinó que aplica més recursos a qui ja en té.
—Les polítiques natalistes no han estat exclusives de la dreta. L’esquerra també les ha aplicades. Rodríguez Zapatero va aprovar el «xec bebè» de 2.500 euros per a qui haguera tingut un fill.
—En general, totes aquestes mesures són populistes. En tot cas, els 2.500 euros de Zapatero es van presentar com una mesura de foment de la natalitat, però en realitat van ser una excusa per introduir diners en l’economia.
A la Galícia governada per Núñez Feijóo es va aprovar, l’any 2012, el Pla per a la dinamització demogràfica de Galícia 2012-2015. Horitzó 2020, la primera llei autonòmica que, explícitament, proposa «revertir l’envelliment demogràfic» mitjançant el foment de la natalitat. El més curiós és que abans van fer una enquesta per saber el nivell de preocupació de la població sobre aquest assumpte i el resultat va ser que la gent no hi estava preocupada! Així que la llei preveia recursos per sensibilitzar l’opinió pública sobre aquest assumpte, és a dir, per bombardejar-lo a propaganda. El cas és que fa una dècada d’aquell Pla i no ha repercutit per a res en la fecunditat de Galícia, igual que no han tingut repercussió altres polítiques natalistes aplicades a Europa.
—Aleshores, la idea aquesta de l’extensió d’un «hivern demogràfic» a Europa, a parer seu, és equivocada?
—Les dades de natalitat són les que són i es constata que han baixat, però és que es passa per alt l’enorme millora que hi ha hagut en les xifres de mortalitat.
El que a mi em resulta preocupant és que ni en el pla de dinamització demogràfica de Galícia ni en el Comissionat Permanent per al Repte Demogràfic creat per Rajoy ni el Ministeri per a la Transició Ecològica i el Repte Demogràfic, no hi ha ni un demògraf. Es fan plans a partir d’idees comunes preestablertes i molt peregrines que no tenen en compte l’opinió dels professionals.
El concepte «hivern demogràfic» va encunyar-lo Gérard-François Dumont en el seu llibre Le festin de Kronos. Dumont era un ultrareligiós que formava part d’un comitè vaticà sobre família. Però és que hi ha més: la Fundación Renacimiento Demográfico té com a gran referent Michel Schooyans, a qui presenten com «el més gran expert mundial en demografia». En realitat, Schooyans és un professor de teologia de la Universitat Catòlica de Lovaina. Durant dècades va ser un dels artífexs de la doctrina social vaticana i es va distingir per les seues posicions radicals en temes com l’avortament, els drets humans o el feminisme.
A partir d’aquestes bases, s’ha bastit un discurs completament apocalíptic i s’han fixat una sèrie d’apriorismes que han acabat impregnant l’opinió pública i són utilitzats, en favor seu, per la dreta i la ultradreta. I em fa la sensació que, en línies generals, les persones que analitzen a Espanya l’extrema dreta ignoren la importància que té aquesta part del discurs.
—Com a referent bibliogràfic de tot aquest discurs hi ha La decadència d’Occident, llibre escrit per Oswald Spengler l’any 1918...
—Aquell llibre no tenia cap fonament estadístic i, no obstant això, és el llibre de capçalera dels actuals neonazis europeus. Tot el seu raonament es basava en les bases dels serveis estadístics, que aleshores dirigia Richard Korherr, un feixista. Un altre estadístic molt important va ser Corrado Gini, que va ser director dels serveis estadístics de Mussolini. Gini era un eugenista que estava convençut que calia millorar la raça, tot impedint la reproducció dels menys aptes. Com Spengler, va alimentar això de la crisi demogràfica d’Occident.
«Hivern demogràfic», «crisi demogràfica» són etiquetes tendencioses. Açò no és una crisi, és un canvi estructural i més val que ho siga. L’envelliment de la població no hauria de ser vist com un problema. Es parla de l’envelliment com a problema com si estiguérem a la dècada dels anys vint i pensarem tots en els mateixos termes racistes i darwinistes. Alfred Sauvy, un ultranatalista francès, va ser el primer que va fer servir l’etiqueta de l’envelliment demogràfic com la raó de la decadència de la nació.
—En el llibre Una sociedad sin hijos: El declive demográfico y sus implicaciones, Manuel Blanco Desar escriu: «Els qui sostenen que la reduïda fecunditat no és preocupant, sovint, es justifiquen a ells mateixos. En el fons, actuen com els defraudadors d’impostos, o com qui es nega a donar sang quan hi ha una tragèdia col·lectiva perquè temen, com els xiquets, la punxada. Ells trobaran múltiples mesures pal·liatives per trobar una solució al problema en el curt termini, per anar tirant un temps sense solucionar-lo». Què opina sobre això?
—Aquest senyor no té ni idea de demografia i es presenta com a professor de la Universitat de Santiago quan, en realitat, mai no ha xafat un aula. En realitat, Blanco Desar és el pseudònim d’un funcionari de la Xunta de Galicia amb carnet del Partit Popular, un opinador com qualsevol altre. El que passa és que aquest senyor, el llibre del qual ha tingut molta repercussió, ha comptat i compta amb molts suports. Ha presentat el seu llibre als ministeris, a la seu de Defensa i a tots els Corte Inglés d’Espanya.
A banda de Blanco Desar, hi ha Alejandro Macarrón Larrumbe, promotor de la Fundación Renacimiento Demográfico, finançada pel BBVA, el Santander... Aquest senyor és de l’Opus Dei, és consultor financer, però es dedica a parlar de demografia. És autor de El suicidio demografico de España i fa informes per a la FAES. És, també, el «demògraf» de capçalera de l’ABC i coordina el Fòrum Stop Suïcidi Demogràfic que organitza ABC.
—Vostè ha nomenat grans bancs interessats a donar difusió a les idees catastrofistes sobre el futur demogràfic. Quin interès tenen, a parer seu, a difondre aquestes idees?
—Va ser molt visible l’interès que els bancs van tindre en aquest tema en els noranta, quan va començar a parlar-se de la reforma de les pensions. Totes les institucions financeres van encarregar projeccions de població i de la despesa de Seguretat Social. Jo aleshores estava al Centre d’Estudis Demogràfics i vam fer un llibre per a La Caixa. I ho van fer perquè en aquell moment es dirimia una qüestió que els temptava moltíssim: la semiprivatització del sistema, en la línia del que havia proposat l’Escola de Chicago. Al remat, a Espanya, no va funcionar aquest model.
Al marge de tot això, jo crec que el problema de la banca espanyola és que és molt antiquada i ha estat dirigida per senyors ultrareligiosos, molt ben relacionats amb els poders públics i militars. I el que els passa és que utilitzen la moralitat per explicar la baixada de la natalitat. Segons ells, la gent no vol tindre fills perquè ja no té els principis morals d’abans, basats en el sacrifici.
—La realitat és, però, que aquest relat ha acabat sent compartit i popularitzat.
—Sí, i ha estat així moltes voltes ignorant els arguments dels qui realment ens dediquem a la geografia. Hi ha una estratègia deliberada a ignorar-nos. El natalisme està renaixent a costa de la invisibilitat dels demògrafs, el suport polític del conservadorisme i de la popularitat i fàcil venda d’un familiarisme que històricament s’ha demostrat inútil per elevar la natalitat.
—Hi ha, o no, el risc que es produïsca «el gran reemplaçament», això és la substitució de la població nadiua per població forana, com l’anomena la dreta i l’extrema dreta?
—És difícil desmuntar aquestes coses perquè estan basades en marcs conceptuals i de pensament molt determinats. Això és molt característic de l’extrema dreta. El que no han entès mai és que no hi ha una raça blanca. Avui en dia sabem, gràcies a la biologia molecular, que les races no existeixen. Hi ha colors o trets cranials diferents. Però, en què ens basem per dir quina és la raça originària d’Europa? L’exemple d’Hongria és espectacular, perquè el Govern d’Orbán parla molt dels hongaresos de soca-arrel, però és que resulta que Hongria va estar enmig d’una gran mobilitat d’ètnies de tota mena. Que ara això siga el fonament d’una política d’estat és una barbaritat.
Hem d’assumir que continuarà havent-hi immigració, perquè la mobilitat de les persones s’ha transformat de forma brutal. El canvi que ha experimentat Espanya, en aquest sentit, ha estat molt gran. Espanya va ser un país d’emigrants fins el 1999, any a partir del qual el saldo va començar a ser positiu. Vuit anys després d’aquell punt d’inflexió el saldo positiu és de 700.000 persones anuals. I, després de la crisi, el saldo era de mig milió de nouvinguts anuals.
Qui considere que la immigració és dolenta i contaminant té molt fàcil dir que hi ha poders en l’ombra que volen substituir la raça blanca i cristiana per gent vinguda de fora. Són idees absolutament delirants.
—En definitiva, hem d’assumir que en el futur la societat serà més vella i més diversa...
—Modificar les tendències demogràfiques no pot ser l’objectiu. Allò que convé plantejar són les respostes a aquesta realitat: l’impacte sanitari de l’envelliment; la forma de casar una vida més llarga i saludable amb una vida laboral cada volta més breu; l’obligada reconfiguració de la igualtat de gènere i social; la desertització de part del territori; l’impacte ambiental dels humans; la desocupació i la difícil inserció dels joves en la vida adulta; la dependència i la soledat; la conciliació de la vida laboral i familiar... Mentre tot això està per resoldre, els alarmistes continuen desviant l’atenció cap a problemes vuitcentistes per mantenir ideologies estantisses.