Va haver-hi una època en què Steven Spielberg era el “Rei Mides” i trencava esquemes, mentre reinventava l’endormiscada pretensió del blockbuster de recepta indulgent. Ell i una troupe de còmplices i acòlits —Lucas, Zemeckis, Howard— van ser qui ens van fer creure que un altre entreteniment era possible. I el van portar al passadís central: risc, emoció, aventura, dedicació pel detall, creació d’efectes especials, la família com a lligadura fonamental i personatges tan normals que eren extraordinaris. Ell també va ser qui va orquestrar totes les bones noves d’Amblin Entertainment, un segell que és part de la història del cinema, l’esdeveniment incitador de tota una generació que va créixer adorant l’emoció de voler ser, de gaudir i d’assaborir alguna llàgrima furtiva amb gust de crispeta. Dels Gremlins als Goonies. Amb 71 anys, Spielberg torna convençut de ser aquell qui podia convertir-ho tot en or, assumint que hi ha hagut un temps de baix voltatge, certificat amb Mi amigo el gigante (The BFG).
El ganxo, ara, és l’adaptació d’un best-seller escrit per Ernest Cline —“a full-time geek”, com ell mateix s’autoanomena— que ens fa capbussar en la meravella de la cultura popular, aquella memòria irrefrenable que es nodreix de la felicitat viscuda i compartida. I Spielberg torna a mirar l’espectador de fit a fit, convertit en el demiürg d’uns somnis que s’excitaven en el tempteig de descobertes, en la precisió de saber atrapar cadascuna de les pulsions que ens feien sortir del cinema reconfortats. Amb Ready Player One, l’oportunitat és doble: d’una banda, saciar un públic àvid de l’aroma d’aquella època d’exaltació pop; de l’altra, Spielberg fent de Spielberg, sense caure en la suficiència autoreferencial, deixant-se emportar per la salivació nerd.
És així com seguim les aventures de Wade Watts, un adolescent de 2045 que s’evadeix —com la majoria de la població mundial— en el món virtual d’OASIS, un joc on podem ser allò que a la vida real no podem ser, o no se’ns permet. La successió de l’aventura s’inicia quan el seu creador mor —interpretat per Mark Rylance, i convertit en allò que connecta Spielberg amb la seva pròpia ombra— i deixa la més gran recompensa possible en les pautes d’un darrer joc: qui trobi les tres claus ocultes i el darrer easter egg aconseguirà les regnes de l’empresa. A partir d’aquí, la història es recrea en un degoteig de les icones de la cultura popular dels 80, amb la intervenció, tan frenètica com estimulant, de personatges de còmic, de cinema, amb al·lusions a la moto d’Akira, al Delorean i la recepta de Zemeckis, a icones com El Gigante de Hierro, Freddy Krueger o King Kong, a films de culte com Buckaroo Banzai, a jocs com Pac-Man o Adventure, al vestit de Michael Jackson a Thriller, a l’Hotel Overlook de Kubrik, i amb la banda sonora a ritme del Jump de Van Halen, els beats de New Order i el llacet final de You make my dreams, de Hall & Oates.
Un film amb tots els estímuls per tocar la fibra de qui va viure aquells temps de glòria, retornant al passat per mostrar com ha estat possible influir en el futur, amb un Spielberg que supera tots els imitadors que han omplert d’anabolitzants el seu esperit recreatiu. Un Ready Player One que és un plaer per als ulls, tan hipnòtic com conscient, malgrat un metratge excessiu i la baixa activitat empàtica dels personatges. I malgrat el subratllat testamentari: “La realitat és l’únic que és real”.
Ready Player One
Direcció: Steven Spielberg
Guió: Ernest Cline i Zak Penn
(sobre la novel·la de Cline)
Estats Units, 2018
Durada: 140 minuts
Música: Alan Silvestri
Fotografia: Janusz Kaminski
Repartiment: Tye Sheridan, Olivia Cooke, Ben Mendelsohn, Mark Rylance, Simon Pegg, TJ Miller
Gènere: Ciència-ficció. Aventura