Com vam deixar que passés?

Ens deia, un dels millors professors que he tingut a la carrera, ara ja fa un parell d’anys, que el periodista és un divulgador: algú que parla amb els que en saben per explicar-ho a un públic que no és el mateix que li ho ha explicat a ell. L’embarbussament és també una definició eloqüent del que em va tocar fer el dilluns passat a la Sala de Cinema de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). Tot plegat tenia un punt d’emboscada: un mes i uns dies abans rebia un correu convidant-me a presentar la pel·lícula El fill de Saül en el context de la Mostra de Cinema Espiritual de Catalunya. Una invitació molt generosa, val a dir.

Generosa, primer, perquè no sóc especialista en cinema ni literatura concentracionària. Com molts a la meva edat, vaig conèixer la Xoà, l’Holocaust, per la pel·lícula d’Steven Spielberg, La llista de Schindler, i per la lectura de K.L. Reich de Joaquim Amat-Piniella que ens prescrivien a la secundària. I en segon lloc, perquè el cinema en si mateix no és, ni de bon tros, un dels temes que duc millor. L’auditori eren estudiants de l’assignatura de Mètodes de Recerca en Comunicació del grau de comunicació audiovisual. I haig de confessar que el que duia preparat estava més orientat a una audiència de periodistes. Aprofitaria l’hora i mitja de projecció per refer-ho tot de cap i de nou, a les fosques i a la llum del mòbil.

El film de l’escriptor i director de cinema, László Nemes, excel·leix en molts aspectes. L’ús del primer i primeríssim primer pla i la manera com l’efecte òptic que això provoca esborrona les persones que envolten el protagonista és un recurs que expressa de forma poètica un fenomen que els estudiosos de l’extermini perpetrat pels nazis ja han constatat.

Al terreny de la filosofia, el llibre del professor d’estètica italià Giorgio Agamben, Homo sacer, dóna algunes eines per entendre el que Primo Levi anomena els “enfonsats”. El propi disseny del camp d’extermini desposseeix els individus de la seva humanitat, d’allò que els fa ser considerats com a tal. El que Agamben designa com a bios, la forma de vida, front la zoe, el concepte de vida com a tal: la vida despullada. Una designació, la de bios, que du associada, també, la religió en tant que element consubstancial de la identitat. Les rutines imposades sota pena de mort als interns dels camps de concentració arrabassen als reclusos les maneres de viure i de fer que els fan ser humans. Els converteix —o com a mínim ho prova— en carcasses buides que es limiten a obeir ordres. En vides despullades.

Saül és un sonderkommando, un dels individus del camp a càrrec de conduir les persones a les quals els hi espera l’extermini a les cambres de gas, d’incinerar-les i fer-ne desaparèixer la cendra. La manera com es construeix la història, amb la càmera enfocant-lo a ell constantment, reflecteix prou bé el tipus de mecanisme que hom havia d’engegar per no embogir, per no treure’s la vida i a canvi de les engrunes de sobreviure un dia més.

L’única cosa que li fa recuperar un bri d’humanitat a Saül és la descoberta d’un nen al qual considera fill seu, malgrat que mai no sabem, durant el transcurs del film, si ho és o no. La pel·lícula avança a través de l’odissea que la troballa desencadena per donar-li sagrada sepultura d’acord amb la seva religió, el judaisme, que molts dels interns continuen preservant. A costa de la seva integritat i a costa de “posar en risc els vius per salvar un mort”. Una defensa de la identitat més íntima explicada des de l’antiheroïsme més descarnat.

Però a El fill de Saül, les qüestions estètiques, d’altra banda necessàries per comunicar l’horror, passen a un segon pla quan qui la veu es pregunta: com vam deixar que passés?

Podria tornar a passar?

No són pocs els que veuen en l’extermini industrial i sistematitzat de milions de persones per qüestions ontològiques la culminació de la maldat humana. Qui escriu creu que ni llegir Els orígens del totalitarisme ni Eichmann a Jerusalem d’Hannah Arendt, ni fer nostres les reflexions d’Emmanuel Levinas sobre l’alteritat ens alerta prou dels processos cognitius i històrics que ens abocarien a repetir el que la pel·lícula de László Nemes ens recorda.

El fill de Saül és un d’aquells films que obliga a qui el veu a guardar-se d’empatitzar amb el seu protagonista pels sentiments ambivalents que aquest desperta. És difícil entendre les motivacions de qui, fins i tot, acarona a d’altres com ell mentre els condueix a una mort estrident com la de la cambra de gas. I és també en aquesta complexitat on rauen les claus per provar de comprendre’l.

Pensant en grup amb els estudiants de comunicació audiovisual aflora una idea tan suggerent com estremidora. Fins quin punt percebem l’altra en relació a la pròpia experiència? Què passa quan projectem en l’altre el que ens agradaria que fos? En el transcurs de les intervencions de l’auditori s’especula sobre les motivacions ocultes de Saül. I es planteja, fins quin punt, el fet que ell s’aferri al ritus jueu de l’enterrament d’un cos —que ni queda clar que sigui carn de la seva carn— no és producte de la violència amb què el camp el converteix en una vida despullada. En situacions com aquesta hom s’aferra al que sigui, i d'aquí sorgeix una hipòtesi que pressuposa que el també hongarès no era una persona religiosa.

Levinas ens convida a abandonar la nostra zona de comfort i abraçar allò incòmode. En aquest cas, a plantejar-nos que les creences de Saül són prou sòlides com per posar en risc la il·lusòria temptativa d’aixecament que s’albira a la trama. A pensar l’altra d’una manera com no se’ns acudiria pensar-nos a nosaltres.

Arendt, per la seva banda, esbossa magistralment els processos històrics i socials que resulten en el nazisme. D’alguna manera, explica la filòsofa, l’antisemitisme i l’imperialisme, a través de les idees pangermanistes, es conjuren per parir el totalitarisme en la seva forma nacional socialista.

Revisant mentalment la literatura que prova d’explicar l’inexplicable, i com a producte de l’hora i mitja d’improvització esmentada, plantejo als oients una pregunta que em resulta inquietant i que em transmeté un altre professor de la facultat. Un altre senzill exercici de divulgació dels que de debò en saben.

I si les xarxes socials i com ens hi aboquem i exhibim propicïen que els éssers humans pateixin el procés que Walter Benjamin descobreix en l’obra d’art del seu temps? A L’obra d’art en l’època de la seva reproductibilitat tècnica el filòsof de l’escola de Frankfurt hi sosté que, amb la possibilitat de reproducció exacte, l’art deixa de ser quelcom únic i objecte de culte per esdevenir objecte d’exhibició. Perd la seva aura. El cert és que avui, immersos en la societat de la vanitat que designa Daniel Innerarity, sovint perdem consciència que darrera una fotografia d’avatar hi ha una persona. Les relacions que aquests canals imposen faciliten la categorització i el prejudici que, d’acord amb Levinas, és la base sobre la qual es basteix, en la seva forma més extrema, l’extermini nazi.

Amb la distància i la prudència que exigeix una comparació que corre el risc de banalitzar l’horror, no és sobrer recordar que part del renaixement del neonazisme als EUA, en l’anomenada Alt-Right, es configura al caliu de l’equivalent funcional de Forocoches d’aquell país: el fòrum d’amants dels vídeojocs i l’anime 4Chan. Una tesi que l’escriptor Dale Beransosté amb força. Arribar a internar a algú a un camp d’extermini exigeix una sèrie de processos previs de deshumanització que un meme o un hashtag poden contribuir a armar. Un hashtag tan execrable com el de #muerenpocas, que algú, de manera organitzada, va fer circular a Twitter per difondre contingut celebrant el femenicidi que ens colpeja any rere any.

El fill de Saül és un recordatori que cal estar amatents. A l’aguait. Que malgrat les dificultats de comprendre el que ens explica, cal que no ens deixem de preguntar: com vam deixar que passés? Que cal que pensem el moment, que ens mirem als ulls i reconeguem l’alteritat en nosaltres, i no tant a la inversa. Perquè, potser, la pregunta més important que suscita aquesta film en temps com els d’avui seria: què hem de fer perquè no torni a passar?