El PI

El vot regionalista a Mallorca

l PI aixopluga tot el vot regionalista mallorquí, cosa que li atorga l’alta probabilitat de ser la força decisiva el 2019 si, com diuen les enquestes,
ni la suma dels partits de dreta ni la dels d’esquerra té la majoria absoluta.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

 

A aquestes alçades de legislatura autonòmica, quan es posa rumb cap a la recta final, quan els partits comencen a pensar en clau electoral de 2019, a les illes Balears totes les formacions de dreta i esquerra miren cap al centre regionalista. Cap al PI, Proposta per les Illes. El partit creat el 2012 a partir de la fusió entre la Lliga Regionalista, liderada per Jaume Font, i Convergència per les Illes, de Josep Melià i Ques.


El PI, tal com és conegut, té altes probabilitats, per no dir la seguretat, de ser la formació que tindrà la clau de la futura governabilitat balear, després de les eleccions de l’any que ve. Dit d’una altra manera: d’ell dependrà que es formi un Govern de dretes o d’esquerres. Així ho auguren les enquestes publicades i, també, ho donen per fet les cúpules del PP i del PSOE, que tracten amb guants de seda els regionalistes. I, sobretot, així ho permet deduir la història electoral mallorquina i balear, atesa la força tradicional que té el sufragi regionalista, que és una part estructural del comportament del vot mallorquí i té una gran influència en el conjunt balear.


En efecte, el vot regionalista a Mallorca és una constant d’ençà de les primeres eleccions autonòmiques. Sempre ha existit. No depèn del que facin els altres partits, no manifesta habitualment transferència de vot estadísticament significativa amb la dreta, l’esquerra o el nacionalisme. Existeix per ell mateix. Es tracta d’una bossa de sufragis que oscil·la relativament poc i que dóna una fortalesa política molt intensa si qui el recull és un sol partit. Aleshores sol ser decisiu quan s’han de formar majories tant al Consell mallorquí com, també, al Parlament. Ara bé, si se’l disputa més d’una formació, el resultat és que totes les candidatures perden molta força alhora i s’esvaeix la seva capacitat decisòria, fins al punt que en alguna ocasió cap ni una ha obtingut representació.



Els partits regionalistes
Fins ara el vot regionalista ha quallat únicament a Mallorca. No així a la resta d’illes. A Formentera, és cert que hi va haver en el passat candidatures nominalment regionalistes, com l’Agrupació Independent Popular de Formentera o la Federació Independent d’Eivissa i Formentera, però en la pràctica sempre van ser un apèndix del PP.  Ni a Menorca ni a Eivissa, a pesar dels intents que s’hi han fet, ha florit aquest tipus de representació. Es cert que el 1983 la Candidatura Independent de Menorca (CIM) i el Partit Demòcrata Liberal d’Eivissa (PDLE)  varen treure un diputat per la circumscripció insular respectiva, com també és cert que ambdós es reclamaven regionalistes i que s’integraren en el grup parlamentari liderat pel partit també regionalista Unió Mallorquina (UM), però tant la CIM com el PDLE desaparegueren ràpidament.

Jeroni Albertí, en una entrevista amb EL TEMPS el 1993 / Autor: Joan Celià


Només UM tingué continuada presència electoral. A Mallorca, on entre 1983 i 2007 recollí tot el vot regionalista, amb l’excepció de 1991 quan, fruit d’una greu crisi interna —que suposà la dimissió del seu líder i candidat des de 1983, Jeroni Albertí—, els dirigents decidiren presentar-se a les eleccions autonòmiques d’aquell any en coalició preelectoral amb Aliança Popular (AP, partit que es convertí el 1989 en l’actual PP). Així i tot, UM assegurava que l’oferta regionalista es mantenia intacta amb la seva presència a la candidatura. Però una part dels seus militants, descontents amb la decisió d’aliar-se amb la dretana AP i després de considerar que, al contrari del que deia la direcció, s’estava deixant orfe el votant regionalista, crearen una nova formació, Unió Independent de Mallorca (UIM), amb la intenció de recollir el màxim possible dels sufragis d’aquest àmbit ideològic. Només en pogueren obtenir 8.431, un 3,07%. Suficients, però, per obtenir un diputat. Val a dir que en aquells moments el mínim percentatge de vot —o tall— de cada candidatura per entrar en el repartiment d’escons era del 3% i no del 5% com ho és des dels comicis de 1995.


Amb posterioritat a aquells comicis, UM es refundà. Fou el 1993, després que la nova líder des de l’any anterior, Maria Antònia Munar, rompés la coalició que mantenia des de 1991 amb l’Aliança Popular presidida per Gabriel Cañellas. Aquella ruptura suposà la sortida del Govern de Munar, que exercia de consellera de Cultura. A la refundació, mitjançant un congrés extraordinari celebrat a l’Auditòrium de Palma el març de 1993, es fusionaren UM, la ja citada Unió Independent de Mallorca i Convergència de Balears, un petit partit sense representació liderat per Josep Melià i Pericàs. La nova formació mantingué el nom d’Unió Mallorquina. El vot regionalista tornava a estar aixoplugat sota un sol partit.


I així va ser fins que, producte dels escàndols de corrupció, el febrer de 2011 la direcció d’UM decidí canviar de partit. Fundà una nova formació, Convergència per les Illes (CxI), presidida per Josep Melià i Ques, que ja era president d’UM, amb la intenció que els militants s’hi passessin en bloc i deixar enrere així el llegat de polèmiques que acompanyava les anteriors sigles. No tots ho feren. Així doncs, CxI s’enfrontà a les eleccions autonòmiques de 2011 debilitada pel canvi de nom i partit, perquè molts militants no anaren a la nova formació i, sobretot, perquè, al contrari del que havia passat amb UM, ara comptava amb la competència directa pel mateix vot de la Lliga Regionalista, formada a partir d’un grup d’exmilitants del PP encapçalats per Jaume Font.


El resultat de la disputa pels mateixos vots entre CxI i Lliga Regionalista suposà que cap de les dues candidatures obtingueren representació al Parlament. Els de Melià recolliren 11.913 vots, un 3,5%, mentre que els de Font sumaren 12.294 sufragis, un 3,6%. Cap dels dos no arribava al tall del 5%, mínim per entrar en el repartiment d’escons, i per tant tots dos es quedaren fora de la Cambra balear i del Consell Insular mallorquí. Tota una lliçó que les direccions d’ambdues formacions varen aprendre, encara que fos amargament. Gairebé tot d’una després del desastre electoral es posaren a la feina de parlar per arribar a un acord de fusió. No fou fàcil. Ja ho havien intentat abans de les eleccions i les converses fracassaren. Però finalment les dues formacions van assolir l’acord i la fusió es concretà el novembre de 2012. Naixia Proposta per les Illes, el PI. El regionalisme tornava a aixoplugar-se sota un sol partit.



El vot regionalista
Sempre que només hi ha hagut una sola candidatura regionalista les urnes li han somrigut. També és cert, però, que el comportament del vot regionalista no ha estat exactament igual al llarg dels anys. Ha manifestat dues grans etapes, amb UM, i des de 2015 n’ha començat una altra, la tercera, amb el PI.


La primera de les etapes és la que marca Unió Mallorquina entre la seva primera concurrència electoral, el 1983, i la segona, 1987, ja que a la tercera —com s’ha dit— feu coalició amb AP. Era l’època del liderat de Jeroni Albertí. El 1983 assolí un espectacular 18,3% a la circumscripció de Mallorca, per baixar força al cap de quatre anys: 10,9%. Per què tant de descens? En essència perquè  el 1983 va beure d’una part del vot no pròpiament regionalista que li venia d’Unió de Centre Democràtic —que també liderà Albertí fins a 1982, any en què abandonà aquest partit i fundà UM— i que posteriorment acabà en AP. A banda, tampoc no es pot deixar de considerar, com una possible explicació de la forta minva de suport popular, que el liderat d’Albertí fou sempre bastant dubitatiu, personalista i contradictori, cosa que llastà força el partit. De fet, va ser ell el màxim responsable de la gran crisi interna que va trencar UM a partir de 1987, que el forçà a dimitir i que a punt estigué de liquidar la formació.


A partir de la refundació de 1993 és quan de bon de veres comença la història electoral estable del regionalisme. Quan es pot analitzar millor quant pesa en vots aquest àmbit ideològic.

Maria Antònia Munar, durant una entrevista amb EL TEMPS, quan era presidenta del Cosnell de Mallorca el 2003 / Autor: Joan Celià


A les eleccions autonòmiques de 1995 UM obtingué a la circumscripció de Mallorca —l’única on es presentava— 19.9676 sufragis, un 6,5% dels vots emesos a candidatures, gràcies als quals assolí 2 escons al Consell de Mallorca, i els mateixos al Parlament. Tot i que el PP tingué majoria absoluta en el Parlament, UM va ser la clau del Consell mallorquí, en el qual pactà amb l’esquerra. Al cap de quatre anys, arribà als 26.682 vots, un 9%, i 3 escons que foren decisius per formar el primer Pacte de Progrés balear, i seguir amb el mateix pacte en el Consell. El 2003 seguí la progressió en sufragis d’UM, tot i que amb menys intensitat que abans, i arribà al 31.781 vots, un 9,2%, que no li serviren per evitar la majoria absoluta del PP al Parlament però sí per evitar-la al Consell mallorquí, on pactà ara amb la dreta. I un quadrienni més tard, UM s’enlairà fins als 37.579 vots, un 11,1% per Mallorca, i 3 diputats que varen ser, altre cop, imprescindibles per formar de bell de nou el Pacte de Progrés que governà per segona vegada les Illes, a més de la institució insular mallorquina.


Amb posterioritat, com ja s’ha dit, el 2011 la brega entre la Lliga Regionalista i Convergència per les Illes suposà que cap dels dos obtingués representació. Si el lector s’hi fixa, la suma dels vots de les dues formacions (respectivament, 12.294 i 11.913 vots) hauria suposat una xifra conjunta de sufragis (24.207) més que suficient per obtenir escons; i fins i tot hauria tingut assegurada la representació perdent fins a un 30% amb relació a la suma dels vots aconseguits per separat. L’evidència s’imposava. Així ho entengueren les direccions d’ambdues formacions que el 2015 es presentaren unides sota les sigles de Proposta per les Illes, el PI, que arribà als 30.387 sufragis, un 8,8%, que li suposaren 3 escons.


Què indica aquesta evolució del vot regionalista? Si es deixa de banda el resultat de 1983 que, com s’ha dit, fou extraordinari degut a l’aportació de vots no regionalistes provinents d’UCD —i que acabaren més tard a AP—, la mitjana del vot d’aquest àmbit ideològic a Mallorca és del 8,7%. Un percentatge pràcticament calcat al que va obtenir ara fa tres anys el PI. Dit d’una altra manera: els regionalistes actuals han sabut recuperar el vot mitjà del regionalisme en temps de la segona fase d’UM, la liderada per Maria Antònia Munar.



El PI el 2019
Així les coses, no hi ha cap motiu lògic perquè el PI hagi d’obtenir a les eleccions autonòmiques de l’any que ve menys percentatge electoral que la mitjana històrica del vot regionalista.


És cert que la joventut del PI i el fet que ajuntàs dues cultures polítiques d’origen diferent, com eren els ex del PP i els antigament afiliats a UM, podien fer dubtar de com es comportaria una vegada passades les eleccions de 2015. O sigui: existia la incògnita de si els seus dirigents sabrien enfortir el projecte o, al contrari, hi hauria crisis internes degudes a les diferències d’origen que poguessin fer malbé el futur de la formació. Ara que han passat tres anys d’ençà de les urnes de 2015 es pot assegurar que el perill esmentat s’ha esvaït. És cert que a principis de legislatura hi hagué topades entre el portaveu en el Consell, Antoni Pastor, i el líder Jaume Font, i que més tard Pastor va dir que deixaria la política activa a finals del quadrienni. Però ja ningú se’n recorda. No se n’ha tornat a parlar. El tàndem Font-Melià, president i vicepresident, respectivament, han consolidat el partit. Per tant, el PI ha superat la incògnita de com li anirien els primers anys de vida.


Com que el PI no es trencarà sinó que es presentarà a les eleccions de 2019 aixoplugant tot el vot regionalista, que és possible que tingui més estructura orgànica —els seus dirigents asseguren a aquest setmanari que tindran més bon resultats que aleshores perquè han estès el partit pertot arreu i ha guanyat molt de múscul—, que disposa d’un alt coneixement popular gràcies a la feina feta a les institucions que ha tingut molt d’eco mediàtic i, sobretot, que parteix d’una quantitat de vot (el de 2015) que està en la mitjana històrica del sufragi regionalista, doncs tot indica que, si més no, té assegurats els 3 escons.


Aquesta anàlisi és la que fan, també, en el PP i el PSOE. Els dos partits majoritaris són conscients que el PI s’ha consolidat i que, per tant, tenen una altra UM —en el sentit estrictament electoral, sense fer altres valoracions— amb la qual hauran de comptar perquè, per una banda, és gairebé impossible que el PP i Ciutadans arribin a la majoria absoluta, i, per l’altra, perquè tampoc hi arribaran els tres partits d’esquerra sumats que s’aliaren el 2015: PSOE, Podem i Més. Així ho asseguren les enquestes.


El president del PP, Biel Company, ha confessat en dues ocasions a aquest setmanari que, en efecte, sap que no tindrà la majoria absoluta i que fins i tot tampoc la tindran entre PP i Ciutadans, per tant, raona, per poder presidir un Govern de centredreta el 2019 serà imprescindible el concurs del PI. Des del PSOE no ho volen reconèixer en públic, però en privat la majoria de veus es mostren conscients que la suma dels escons socialistes amb els de Podem i Més no arribarà a la majoria absoluta, i aleshores, reconeixen, només hi haurà un possible aliat: el PI.


En resum: tant el PP com el PSOE saben que el vot regionalista és sòlid, que s’aixopluga totalment sota les sigles del PI i que, per tant, la formació regionalista no minvarà en escons el 2019, si és que no n’incrementa algun altre, amb la qual cosa és molt probable, per no dir segur, que serà el PI el que determinarà qui governarà les Illes després de les pròximes eleccions autonòmiques. •

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.