Qui es baralla amb el president de Turquia, Recep Tayyip Erdogan, necessita valor i seguretat en si mateix. La política de l’oposició Meral Aksener gaudeix de les dues coses en abundància.
En una tarda d’hivern Aksener es dirigeix als seus partidaris per fer un discurs a Giresun, una ciutat a la costa de la mar Negra, que des de fa temps està en les mans del partit del govern AKP; la família del president Erdogan és originària d’aquesta regió. Ara, però, els carrers estan adornats amb pancartes de l’Iyi Parti, el partit que va fundar Aksener la passada tardor per reptar Erdogan en les eleccions a la presidència del 2019, com a molt tard.
A la plaça de l’Ajuntament s’han reunit milers de persones, dones amb vel i homes de negocis amb vestit i corbata. Sostenen en les mans banderes turques i pancartes on es pot llegir “Presidenta Meral!”.
Aksener es troba dalt de l’escenari i crida: “No tingueu por! Vencerem Erdogan!”
Les coses no es veuen bé per a l’oposició turca. L’estiu passat Kemal Kılıçdaroğlu, líder dels socialdemòcrates, va organitzar una marxa per la justícia contra Erdogan amb desenes de milers de persones, però des d’aleshores el seu entorn s’ha tornat tranquil. Selahattin Demirtaş, l’antic copresident del partit pro-curd HDP, està en presó preventiva des de fa quasi un any i mig. Per a molts d’aquí Aksener és l’última esperança per a un canvi democràtic.
Fins ara en les eleccions únicament s’han enfrontat a Erdogan polítics d’esquerres i seculars. Amb Aksener surt competència per al president des del grup de dretes. La dona de 61 anys va ser ministra de l’Interior d’un govern de centre-dreta en els anys noranta. Seia en el Parlament pel Partit del Moviment Nacionalista (MHP) d’extrema dreta, però en va sortir el 2016 per disputes internes.
Després de més de 15 anys de govern de l’AKP el país s’ha dividit en dos: una banda que venera Erdogan com a salvador; i l’altra que el detesta com a dèspota. Els observadors confien que Aksener pot guanyar-se votants de totes dues bandes. Les enquestes mostren l’Iyi Parti al voltant del dotze per cent. En una possible segona volta contra Erdogan fins i tot els socialdemòcrates del CHP, el partit turc de l’oposició més gran, vol donar suport a Aksener.
La central de l’Iyi Parti no es troba lluny del palau del president a Ankara, sembla la seu d’una empresa d’internet: dones i homes joves seuen en sales plenes de llum davant de pantalles d’ordinadors. Aksener ha reunit al seu voltant un equip fort: el portaveu va ser redactor en un canal televisiu proper al govern i l’assessor sobre política exterior abans havia treballat per a un grup internacional d’experts.
Meral Aksener, amb cabells curts, arracades de perles i una jaqueta de color crema, ens rep en la seva oficina al primer pis. A l’esquena porta setmanes dures: ha viatjat molt, ha obert oficines regionals i ha donat molts discursos. Però ara parla amb la mateixa veu forta que tenia en l’escenari a Giresun. “Em presento per reconciliar Turquia amb ella mateixa”, diu.
Com a ministra de l’Interior Aksener era una política nacionalista, menys piadosa que Erdogan, però igual d’intransigent envers les minories. Els mitjans de comunicació la denominaven la “Marine Le Pen turca”. Ara es mostra com una política de centre, resa cinc vegades al dia, però no duu vel. La seva oficina està escassament moblada: una taula, algunes cadires i un retrat del fundador de l’Estat, Atatürk, en la paret. Se separa a propòsit del president amb el seu palau de 1000 habitacions.
No obstant això, la Turquia que Aksener té en ment bàsicament no es diferencia de la idea d’Erdogan: igual que el president, ella aposta per un estat fort, per valors com nació i família. L’autoritarisme d’Erdogan, però, no és el que ella vol. La primavera passada va dirigir la campanya contra la implantació del sistema presidencial que concentra més poder en Erdogan. Al final Erdogan va guanyar el referèndum, però per poc. A pesar d’això, el resultat va donar esperança a Aksener. Si es converteix en presidenta vol tornar al sistema de govern parlamentari, deixar en llibertat periodistes que estan a la presó i reformar el servei secret.
Amb això troba aprovació entre alguns partidaris de l’AKP. Segons un informe del Center for American Progress de Washington, ara més d’un de cada deu votants de l’AKP rebutja la depuració del govern després de l’intent de colp d’Estat de juliol del 2016. Quasi una quinta part està preocupada pel rumb que ha pres el país en mans d’Erdogan.
Aksener també es beneficia de la fràgil situació econòmica. L’oficina d’estadística turca fa poc va informar d’un creixement econòmic d’un onze per cent per al tercer quadrimestre en comparació a l’any passat. No obstant això, la inflació ha augmentat molt i a finals del 2017 la lira turca en comparació amb el dòlar era tan dèbil com no passava des del 1981. Aksener va prometre protegir el mercat turc front a consorcis estrangers i recuperar treballs a Turquia. Les seves paraules recorden al nacionalisme econòmic de Donald Trump. Ella ha tingut bona acollida entre la gent d’Anatòlia.
Les eleccions a la presidència estan previstes per a novembre del 2019. Aksener, però, creu, com molts altres, que Erdogan anticiparà les votacions al 15 de juliol del 2018, el segon aniversari de l’intent del colp d’Estat.
A ella, li falta el carisma de l’antic líder del HDP Selahattin Demirtaş, qui va portar Erdogan a la vora de la derrota en les eleccions al Parlament de juny del 2015. Però té la resistència i l’experiència que es necessita per competir amb ell. Durant la campanya contra el sistema presidencial la televisió la va silenciar, quan va sortir a escena les autoritats van apagar l’electricitat o van col·locar barricades. Els mitjans de comunicació propers al govern van divulgar el rumor que havia enganyat el seu marit. A pesar d’això, va continuar. “Sé que Erdogan està dispost a fer-ho tot per romandre al poder”, diu.
Igual que Erdogan, Aksener va fer carrera en la política com a marginada. Va nàixer el 1956 a la part occidental d’Anatòlia. Els seus pares eren musulmans, el 1923 es van traslladar de Grècia a Turquia. Aksener va estudiar Història a Istambul, es va doctorar i va treballar com a professora impulsada pel desig de poder ascendir. El 1995 va entrar en el Parlament pel partit Truth Path Party, un any després es va convertir en ministra de l’Interior, la primera i fins ara única dona ministra de Turquia.
El 1997 l’exèrcit va expulsar del càrrec el primer ministre islamista Necmettin Erbakan. Aksener, però, es va negar a retirar-se sense fer soroll. Un general va amenaçar a empalar-la en una “estaca amb gasolina”. Des d’aleshores té la fama de ser intrèpida. Els seus partidaris l’anomenen “Asena”, en referència a una lloba de la mitologia turca.
Aksener està sincerament preocupada pel despotisme creixent a Turquia. I encara té un compte pendent: no vol que se la recordi com la dona que van tirar del càrrec després de ni tan sols un any. En la campanya electoral aposta pel suport de les dones. Es descriu com una feminista i va introduir en el seu partit una quota femenina. Erdogan, segons creu Aksener, no sap com lidiar amb ella, com ha d’atacar-la sense irritar les votants.
Per esdevenir presidenta Aksener ha de tenir èxit en dues bandes: ha de conquistar els votants frustrats de l’AKP i del MHP, i els curds. Per aquesta raó viatja en un matí d’hivern a la zona curda del sud-est de Turquia. A l’aeroport de Diyabakir, els partidaris desenrotllen una pancarta en turc i en curd: “Benvinguda, germana Meral”.
Mou les mans, riu i es mostra alegre. Com a ministra de l’Interior va haver de respondre a les repressions dels anys noranta contra els curds. Però ara s’ha distanciat d’aquesta política. Sap que no pot guanyar les eleccions sense els seus vots. Ha alquilat una segona casa a Bitlis, una ciutat majoritàriament curda. Però molts d’ells la tracten igual que abans, amb escepticisme. A diferència d’Erdogan, qui al principi havia promès als curds més llibertat, Aksener no els reconeix com a minoria amb una cultura i història pròpies.
Des de l’aeroport de Diyabakir Aksener viatja cap a l’est, passa a través de camps erms i pobles abandonats, fins a la ciutat de Cizre prop de la frontera amb Iraq. L’exèrcit turc i rebels del partit obrer curd prohibit PKK hi van combatre l’hivern del 2016 una batalla entre cases en què van morir desenes de persones. Avui el lloc sembla una ciutat fantasma: les cases estan en ruïnes, en les parets es veuen els forats de bales i als carrers, clots produïts per les granades.
A la plaça del mercat Aksener es troba fora del cotxe. Soldats amb metralladores l’escorten. De sobte persones es reuneixen al seu voltant, els nens li demanen un autògraf, les dones la criden des dels balcons. Aksener passeja de botiga en botiga, parla amb el forner i amb el carnisser. Un joier li conta que el seu negoci encara no s’ha recuperat dels efectes de la guerra. Ella assenteix alegre i anuncia inversions per a l’est de Turquia. La gent aplaudeix.
Aksener no roman més d’una hora a Cizre. Però la seva visita té efectes. No ocorre sovint que els polítics de l’oest del país es deixin veure en regions curdes. I aquí els agrada la política d’Ankara.
“Votaré per Aksener”, diu una comerciant de Cizre. “És una dona. No és Erdogan. I això és bo.”
Traducció de Mar Sanfèlix