Els crítics

Fita

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Domènec Fita ha fet noranta anys. Un dels artistes plàstics més versàtils de la història del nostre art ha assolit aquesta edat —abans considerada venerable i gairebé impossible—, en plenitud, tot i les seqüeles que ha arrossegat tota la vida a conseqüència del greu accident que va patir quan començava, en caure d’una bastida on pintava un mural a l’església de Betlem, de Barcelona.

Fita representa, entre  moltes altres coses, la inquietud dels joves artistes ja actius als anys 50 del segle XX per trobar maneres de fer diferents de les que ja estaven consolidades, amortitzades, i que els semblaven repetitives. I ell no hi donà una sola resposta sinó diverses, tant en tècnica —abordà l’escultura, la pintura i tota mena d’arts i activitats— com en estil: Fita no es va recloure en una sola línia de renovació sinó que en va transitar unes quantes.

En un llibre que commemora l’efemèride, Fita’90, prologat pel president de la Generalitat Carles Puigdemont —que aprofita per parlar-hi, és clar, de tenacitat...—, llibre coeditat per la Fundació Fita, l’Ajuntament i la Diputació de Girona i la Generalitat mateixa, i que acompanya una exposició antològica dedicada a l’artista, diversos autors glossen la figura de l’artista. Un d’ells, el pintor i escriptor Narcís Comadira, hi fa un retrat humà i alhora cultural del personatge, tot fent autobiografia, en un text franc, que aclareix la personalitat de Fita des de la proximitat d’un exdeixeble amic, agraït i agut, text que no té res a veure amb l’ensabonada típica que sol fer-se en aquests casos, però que no deixa de ser un precís monument escrit a l’homenatjat. És, a més, un escrit, una font que cal tenir en compte, sens falta, per part d’aquells que vulguin fer la història real de les motivacions i les circumstàncies de l’art d’una època, atenent no només a les dades estrictes —i encara menys als tòpics reiterats— sinó a la palpitació viva dels seus protagonistes, factors que molts cops s’escapen si no n’hi ha un testimoni veraç i creïble com aquest.

Hi ha molts Fitas: el figuratiu sempre a la recerca d’un llenguatge personal, l’expressionista, l’abstracte, el brutalista, l’estampador fortuït, l’amant de les variacions sobre un tema com fan els músics, i molts més. Aquesta varietat fa que Judit Subirachs-Burgaya, al llibre ara aparegut, compari la seva figura amb el del pare de la historiadora, Josep Maria Subirachs, estricte coetani del gironí, i que també participà en la part escultòrica del temple de la Sagrada Família, on, entre altres coses, Fita va fer un Sant Pere Nolasc de pedra (1998) d’una rudesa absoluta, dràstica, fruit de la religiositat veritable que l’artista ha viscut sempre, no sense conflicte, i que sovint ha posat al servei de la renovació de l’art sacre.

De fet, només l’angulosa expressivitat del gran Crist jacent, d’alabastre, de 1950, per a la catedral de Girona, ja garantiria el pas de Fita al museu imaginari ideal de l’art català. Un art que en el segle XX és molt més polièdric del que vol “a vegades un caràcter tan autoritari i discriminatori com el van tenir els discursos sobre la modernitat a què suposadament es volien contraposar”, com diu Pilar Parcerisas en un altre text del llibre esmentat, que denota una saludable escletxa oberta, ja, en la valoració d’un temps artístic fins ara massa monolíticament interpretat.

L’art, però, com és obvi, és un llenguatge plàstic, que no té gran cosa a veure amb la reducció verbal que poguéssim fer d’ell. Per això l’excel·lència d’una obra no depèn del concepte, la tècnica ni l’estil amb que està feta, ni tampoc amb la seva intencionalitat de qualsevol ordre, ni en el seu grau de modernitat militant, sinó especialment d’un factor inexplicable i immesurable que només es fa evident als ulls, a la ment, de qui se’l mira sense prejudicis. Ho veus o no ho veus. I qui no el veu, pitjor per a ell. N’hi deien geni, i apareix només de tant en tant, però si el mot fa nosa se li pot buscar, potser, un sinònim que no fereixi la sensibilitat de certes orelles delicades.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.