Una obra esdevé clàssica quan d’ella s’han fet multitud de versions. En aquest sentit, el Tirant lo Blanc entra, des de fa segles, en el nivell top dels clàssics. El mèrit de les versions està en saber adaptar les obres incloent innovacions amb el pas dels anys. Més encara quan aquests canvis no es basen en els darrers avenços tecnològics o digitals, sinó en saber fer massa amb molt poc.
Aquest és el gran secret de Victòria Mínguez i Ramon Ródenas, els dos intèrprets d’aquesta obra. Amb un parell de bufandes multi ús, una gestualitat expressiva esporàdica i la combinació d’una gran quantitat de veus procedents de només dues goles, aquesta parella d’actors és capaç d’interpretar un gran nombre de personatges que s’endinsen en les aventures de Tirant. Tot, amb independència dels seus gèneres i amb detalls humorístics que combinen aquest clàssic amb una diversió que serveix com a al·licient fonamental.
Un tret destacable és l'aprofitament dels mínims recursos escènics: un conjunt de llibres vells poden servir per fer percussió o per formar paisatges de tota mena que només el públic pot identificar gràcies a l'ofici dels actors, capaços de traslladar l’auditori a escenaris de guerra, de palau, d’alta mar o del romanticisme més profund.
Amb un sol acte, els canvis d’ubicació dels llibres, la intensitat de les llums i les cançons combinades a duo serveixen per fer entendre l’espectador que s’està donant un canvi d’escena. La barreja de detalls fidels de l’obra, amb expressions col·loquials actuals que mai no cauen en l’abús, ajuda a fer passatgera una història escoltada i llegida mil vegades, difícil de ser millorada. El triomf d’aquesta obra de la companyia Crit està, precisament, en haver trobat una alternativa escènica per bastir una versió entretinguda d’aquest clàssic.
Sobretot, perquè malgrat els detalls singulars aportats pels seus creadors, mai no s’abandona l’esperit subjectiu de Joanot Martorell: els turcs són retratats amb maldat, les dones de palau són xafarderes i Tirant és mostrat com a un home d’immaculades intencions. Qualificatius reforçats pel necessari matís hiperbòlic que aporten els actors.
L’efecte sorpresa d’unes veus cridanerament sobtades i d’unes cançons que aporten la sensació de tristesa, amor, felicitat o sospita que mereix cada escena fan d’aquesta versió un gran exemple de bon aprofitament de recursos. Perquè en la cultura, el talent és prioritari a l’abundància de bens materials.
El nou Tirant
Crit companyia de teatre
Direcció: Anna Marí
Teatre El Micalet
Del 30 de novembre al 4 de desembre de 2016
Els crítics
La flexibilitat escènica del Tirant
El Teatre Micalet ha acollit l’obra ‘El nou Tirant’, una adaptació a l’escena de la versió de Pasqual Alapont sobre la novel·la més clàssica de la literatura en català. La versatilitat dels dos actors i l’aprofitament màxim d’un escenari humil són les grans virtuts del muntatge.
Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges
Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.