Tot gran poder implica una gran responsabilitat, com bé diu el mantra de l’heroi arquetípic en plena autodescoberta. Però què passa si no ets un heroi, ni res et fa sentir arquetípic, ni tens la consciència de tenir un gran poder, ni de saber per què el tens, ni com actua, ni com dominar-lo? Què passa si ets en plena ascensió emocional, just al moment de la teva vida en què comences a estudiar lluny de casa i t’afloren els dubtes, les pors, els neguits? De manera vigorosament calculada, Joachim Trier exposa el sotrac emocional d’una jove amb uns poders psíquics paranormals, desvetllats just al moment en què la soledat és ineludible, en què l’autoestima viatja sota mínims i en què esclaten, en estampida hormonal, tots els sentiments que ha anat reprimint. Amistat, sexe i pulsions soterrades, a semblança de la Carrie del binomi De Palma-King, però sense perdre mai el pols a l’elegància, al detallisme, a la contenció.
Trier fa de Thelma una mostra poderosa de la descoberta que implica aquest gran poder, amb la pugna existent entre tots aquests elements, però sense perdre mai l’equilibri entre convicció i sentit. El film, que va ser doblement reconegut al darrer festival de Sitges amb el Premi Especial del Jurat i amb el Premi al Millor guió, és pur bon gust, una pel·lícula plena de decisions encertades, malgrat que algunes puguin crear anticossos a l’espectador voraç de la multisala. Des del joc esplèndid dels plans generals i generosament oberts (meravellosa escena inicial —tot un calfred d’impacte, d’entrada— on pare i filla caminen pel llac gelat), com per l’atmosfera creada a partir dels tons gèlids, la música persistent i encertadament monocroma, com per les imatges aèries que certifiquen la disposició dels homes com éssers petits —més petits que la natura, més menuts que Déu—, com per uns zooms gairebé imperceptibles i que són pràcticament sempre presents, apropant-nos a la corporeïtat del dolor, del desastre. Del no saber què passarà, perduda la fe i assumit el corc que rosega l’ànima, perquè aquesta historia gira al voltant de la idea de la religió com a topall per a la realització personal, del suplici que això provoca en cadascun dels personatges que hi intervenen, un cop el dubte és entre si Déu és absent, o bé temible.
Encabida en l’encotillada etiqueta del thriller sobrenatural, Thelma ha de ser considerada més enllà del gènere, sobretot per la mirada psicològica dels fets, perquè el que importa no és el què, sinó els perquès de tot això i els efectes que provoca en la percepció de la realitat i en el propi desenvolupament d’un personatge que ens atrapa, ja sigui per la candidesa de la innocència —que es va ofegant en un gran llac—, ja sigui perquè la capbussada acabarà sent total, qui sap si irreversible. I perquè Trier domina l’escena amb la sobrietat escandinava d’un fred que encalça els ossos de debò i que, malgrat tot, sempre és obert a la il·luminació emocional. Com es diu a l’inici, més enllà de consideracions sobre responsabilitat i poder, “el saber no ens fa millors que els altres”. Però el saber ens fa veure-hi millor que els altres, i d’això no en podem tenir cap dubte.
Thelma
Direcció: Joachim Trier
Noruega, 2017
Durada: 117 minuts
Guió: Joachim Trier, Eskil Vogt
Música: Ola Fløttum
Fotografia: Jakob Ihre
Repartiment: Eili Harboe,
Ellen Dorrit Pettersen, Okay Kaya
Gènere: Drama psicològic. sobrenatural